Ara fa deu anys. El 25 de febrer de 2011. L’Albert B. i jo entrem al Frankfurt de davant del Sielu per menjar alguna cosa abans d’entrar al concert de Nothink i Bullitt, una nit de hardcore guitarreru que promet emocions fortes. Crec que va ser la primera i única vegada que ell i jo quedàvem a ‘soles’, doncs teníem amics comuns, però no acostumaven a compartir activitats més enllà de coincidir en colla. Em feia certa vergonya perquè les converses cara a cara, encara que potser us costi de creure, em costen amb la majoria de la gent. A més no és un tio gaire parlador i en aquella època crec que jo tenia el cap bastant emboirat i el mínim contratemps em provocava angoixa. Però recordo que vam xerrar fluidament i vam riure. Va ser una estona agradable, així que vaig (o vam) entrar al concert animats.
Temacles i sales buides
Els Nothink eren un grup de hardcore de Madrid que passaven per un bon moment de forma. Hi havia un cert hype al seu voltant. Presentaven el seu tercer disc Hidden State, i el seu so partia del hardcore més foscot i proper al post-rock, amb unes vocals properes a l’emo, molt en voga en aquella època. Els teloners eren un grup de Sant Feliu anomenat Bullit (banda capitanejada per Xavier Calvet, ara en solitari autor d'una discografia fascinant, ndr.-) que aleshores jo encara no coneixia. Per mi van ser la revelació de la nit. El seu estil és més assolellat i més afí al punk rock californià i per un dia el Sielu va vibrar (almenys així ho recordo jo).
I dic per un dia perquè a la majoria de concerts a què he assistit a Manresa hi havia deu o quinze persones quietes i amb cara de pal. He vist directes de Guillamino o Mine! en plena forma en sales pràcticament buides i pensava: “com pot ser que en una ciutat de 80.000 habitants, que presumeix d’una envejable oferta cultural no pugui arreplegar cinquanta o cent persones per veure un grup que no sigui mainstream?” Si ens posem a calcular percentatges les xifres són desesperants, pobríssimes. I abans que us poseu les mans al cap, dir-vos que això també es pot aplicar a Igualada o Barcelona i potser a tot Catalunya. En qualsevol cas diria que aquell dia la sala era força plena i els Bullitt van arrasar amb tot: tenien carisma i uns temacles enganxifosos i corejables que et feien ballar com un posseït. Van deixar el llistó ben alt i van donar pas als Nothink, que no es van quedar curts tot i que la seva energia i la seva música eren una mica més fredes i potser distants.
Allò que fan els músics undergrounds
El cas és que en acabar el concert vam fer allò que a vegades fem els músics undergrounds (aleshores MOLT undergrounds) que és anar a saludar els grups amb la mateixa vergonya que un fan qualsevol i dient els noms de les nostres bandes amb la boca petita i mirant a terra: aleshores eren Unborn en el cas de l’Albert i Albatros, en el meu. I no sé gaire com, vam acabar xerrant amb els caps de cartell mentre recollien els trastos i rebent amb sorpresa i certa incredulitat la seva proposta de seguir la festa amb ells a l’Stroika, la sala de concerts i també discoteca de la capital del Bages. Naturalment, ens va fer molta il·lusió l'oferta, però estaven sent tan extremadament amables amb nosaltres que em van fer sospitar (no em direu si aquest sospitar no és la cosa més catalana del món). El fet és que vam quedar en trobar-nos a la porta del local al cap d’uns minuts i vam entrar gratis amb ells, però d’una manera una mica indefinida, com si ells mateixos no tinguessin massa clar si érem dels seus. No sabia si ho feien de gust o bé no volien ser descortesos i ens estàvem ACOPLANT. Però la proposta d’afegir-nos a la festa va ser seva! I no em direu si no és simbòlic que el grup estrella de la nit, vingut de la capital de l’imperi, baixi a la Catalunya central i s’endugui de festa a dos músics pseudolocals amb promeses i els abandoni tot just començar.
Nothink, amistats que fan sospitar
El fet, però, és que en entrar a la discoteca els vam perdre de vista i ja no els vam veure més en tota la nit, quedant-nos palplantats al mig de la pista com a estaquirots i mirant al nostre voltant, buscant algun tipus de sinergia i veient com a Manresa i Igualada les relacions socials en l’oci nocturn seguien els mateixos patrons. La gent estava organitzada en rotllanes pràcticament impermeables entre si, en colletes. No hi havia pràcticament interaccions que se sortissin d’aquests cercles de poder. Érem forasters… i a més l’Albert odiava ballar! Així que vam passar una horeta fent una mica el pardillo i jo intentant ballar sol sense morir-me de vergonya fins que vam decidir acceptar la derrota i tornar cap a casa amb l’orgull una mica ferit, com si haguéssim perdut una final de la champions amb un penal en contra xiulat injustament a l’últim minut.
En quant als Bullit, el més probable és que ja fossin a Sant Feliu de Guixols perquè habitualment els grups locals el què han de fer és desmuntar la paradeta i tornar a casa perquè no els robin els instruments (no els deixaran a dins d’un cotxe aparcat!) i a més a més com que han de conduir no poden beure ni desfasar-se en excés. Ara penso que si haguéssim acabat la nit amb ells segurament ens ho haguéssim passat teta. Però la cosa va anar així: 'nothing de Nothink”. I aquella nit, com tantes d’altres, vam acabar tornant a casa una mica decebuts, escoltant grunge i sentint que les estrelles sempre eren els altres.