Nostàlgia, aeroports, turisme, habitatge, massificació i la dualitat Mallorca-Barcelona són temes que tracta Maria Jaume en el seu tercer disc Nostàlgia Airlines. És en aquest nou treball on s’ha sentit més còmoda i ha vist el camí que vol seguir, i els diferents avançaments han anat deixant un tastet del disc que va sortir el passat divendres. De fet, han tingut una molt bona rebuda que “bàsicament et dona ànims i dius: no dec anar molt mal encaminada”, comenta. Ressaca a sa platja, Mala via o la col·laboració amb Julieta a Trista a Miami ja s’han posicionat com a top 3 de l’artista a Spotify. Aquesta última no és l’única col·laboració; en trobem també una de ben especial amb Pau Debon, vocalista d’Antònia Font, grup que considera que l’ha vist néixer i créixer. També ha col·laborat amb Mar Grimalt i amb la Clara del grup Renaldo&Clara. L’artista no ve d’una família amb tradició musical o amb referents clars, tot i que al seu padrí sempre li havia agradat molt cantar i que compartia el gust per la música amb el seu germà —"ens barallàvem per quin disc posar quan anàvem en cotxe"—. El 2020 va començar la seva carrera musical amb l’àlbum Fins a maig no revisc i dos anys més tard va publicar el segon, Voltes i voltes. Ara arriba amb força amb el tercer fent-nos entrar al seu imaginari de ple, amb Lluís Cabot de productor.
Com va ser la teva entrada a la indústria?
Vaig tenir bastanta sort perquè em va fitxar Bankrobber i des del principi vaig tenir una discogràfica. Va ser treure el disc i vaig fer molts concerts, tot i que hi va haver la covid. Crec que mai n’he fet tants en un any, també perquè anava sola i era el format del moment. Recordo que va tenir més bona rebuda i més bolos dels que m'esperava, però també recordo anar picant bastanta pedra.
El 2022 treus el segon disc Voltes i voltes. Va ser molt diferent el procés?
Sí, molt. En el primer jo era molt petita, eren cançons que feia temps que havia escrit, va ser com ajuntar-ne unes quantes i tampoc pensar en un concepte de disc ni res. I amb la producció tampoc hi vaig ficar massa mà, va ser una cosa molt d'en Pau Vallvé. Després, ja amb en Lluís, va ser una història totalment diferent. Sí que va ser ell el productor 100%, però jo estava ficada des del minut u amb tot i vaig veure com es feia tot el procés. I és com que ja me'l sento molt més meu.
Fa uns anys que escolto molta més música mainstream, he descobert coses que abans, per prejudici o pel que fos, no escoltava o no hi donava l'oportunitat
I l'evolució fins ara, a Nostàlgia Airlines, com l’has viscuda?
Molt natural i orgànica, soc una persona que no em puc forçar res perquè es notarà, i aquests anys he anat canviant, he madurat, he evolucionat en la manera d'escoltar música i en quina escolto. Fa uns anys que escolto molta més música mainstream, he descobert coses que abans, per prejudici o pel que fos, no escoltava o no hi donava l'oportunitat. I he flipat una mica i he vist que realment això és el que em mola fer. Sempre he tingut clar, més o menys, que volia fer pop, però ara he vist realment el camí que vull seguir. I per això el disc és bastant diferent del que havia fet fins ara a nivell musical.
Llavors, diries que et consolida com a projecte?
Jo crec que sí, mai havia estat tan tranquil·la com amb les cançons que he fet en aquest disc. I és molt guai això, perquè sempre et passa una mica, però tens el dubte i realment estic súper satisfeta i evidentment sé que podré fer coses millors i provar coses noves, però de moment estic molt a gust en aquest lloc, en aquest disc.
Quin concepte central trobem al nou àlbum?
Xerra molt de nostàlgia i té molts subtemes que jo veig clars i després s’enllacen amb les relacions que tenim entre persones. Xerra de turisme, d'habitatge, de viure entre Mallorca i Barcelona, de sentir-te que t'estan traient de casa, perquè Mallorca és una bogeria a nivell de massificació i de turisme. Però també arribar a una ciutat que no és que estigui gaire millor i on no et pots pagar pràcticament ni una habitació, i com aquesta inestabilitat social després es transforma en com et relaciones tu amb la gent. És un disc a nivell de lletra molt inestable i que els protagonistes s'estan trobant i no acaben d'estar a gust, també per totes aquestes problemàtiques i perquè també viuen molt de la nostàlgia d'un passat que potser no han ni viscut, com la de Cala Rajada 1964, que és sobre els inicis del turisme i l'ideal que havia de ser i que podria haver estat el turisme a Mallorca, i el desastre que és ara.
Justament has fet un sample de la cançó de Bonet de San Pedro que enllaça el final de Cala Rajada 1964 i l’inici de Hoteles, sol y playa. Com va sorgir?
Em va venir al cap que el meu padrí sempre ha cantat aquesta cançó de “bajo el cielo de Palma” i xerra d'això, dels inicis, de com de guapo —entre cometes— que el turisme podria ser. I Cala Rajada 1964 va sortir a través d'un documental de Cala Rajada de Mallorca —que ara està absolutament massificada i sembla Magaluf— on surt una dona que tenia una pensió als inicis de l'any 64 i venien alemanys i ella hi tenia una relació d'amistat, que fins i tot després se n’anava a Alemanya a casa d’aquestes persones... I clar, et quedes una mica flipant amb el desastre en què s'ha convertit ara, i crec que el sample del Bonet era la manera perfecta d'ajuntar els dos moments: la postal d'aquells anys amb el desastre d'ara. El meu padrí també surt per allà cantant i està bastant guapo.
Com ha estat la col·laboració amb el Pau Debon?
Jo tenia molt clar que volia fer una col·laboració amb el Pau, ens va sortir la cançó d’Hoteles sol y playa i clar, era com una cançó molt d’Antònia Font, que han xerrat molt d'aquestes temàtiques. Va ser enviar-li la cançó i em va dir que sí, va ser com una cosa molt intensa. Antònia Font és el grup de la meva vida, jo des que era una nena els he escoltat sempre i he nascut i crescut amb ells. I de sobte tenir en Pau, que ja l'havia conegut i és maquíssim, allà gravant l'estudi cantant la meva cançó... Va ser com el llacet perfecte de posar en el disc.
El sample del Bonet era la manera perfecta d'ajuntar els dos moments: la postal d'aquells anys amb el desastre d'ara
I les altres col·laboracions?
Estic supercontenta de totes les col·laboracions, de veritat. Són gent que sempre he admirat. Amb la Julieta també va ser increïble, era una cançó que havíem fet pensant molt en ella, després ella li va posar el seu vers i va ser de bojos. I a part, és molt guai veure currar a aquesta tia perquè té les coses claríssimes, està supersegura i va arribar a l'estudi i ens va quadrar a tots, bàsicament. Després amb la Clara també hi tenia moltes ganes, perquè a Renaldo & Clara els porto escoltant des de fa mil i és boníssima amb el que fa, i també va escriure el seu tros i va ser molt guapo. I amb la Mar, que és la més col·lega, va ser també bastant especial perquè vam anar a casa seva, a un pis que té a Palma, i el seu tros està gravat a una habitació així com vàrem poder, i també va escriure el seu tros. La Mar té una sensibilitat que jo no hi puc arribar, i quan la sents... Va millorar la cançó deu vegades. Com pots veure, molt contenta, va sortir tot rodat.
D’on ve el títol de Nostàlgia Airlines?
El que em transmetia principalment el disc era nostàlgia, i clar, trobava que era una paraula guapa però hortera a la vegada. I li cercava una altra paraula que hi pogués anar que la fes com més divertida i va sortir Airlines, perquè al disc el tema dels avions i aeroports està molt present i li donava tot el sentit. He pensat molt en els aeroports en aquest disc, com el lloc que a molts mallorquins ens passa —i segurament a molta altra gent— que són aparentment hostils i superimpersonals, però que jo m'hi sento bastant a gust, perquè és un lloc en què ningú està a casa i, per tant, no et sents impostor de res, sinó que tothom està en la mateixa situació i te l’arribes a fer una mica teu.
Comença el disc Pura geografia, per què aquesta?
Al principi era l'escaló entre el que havia estat fent fins ara i el que venia en aquest disc. No sé si és un punt entre mig perquè al final ha quedat una mica més electrònica del que m'imaginava, que m'agrada més i tot. Crec que és una cançó molt introductòria, la teníem des de feia molt, però no l'havíem acabat i no sé, era com de les meves preferides perquè m'enganxava molt, quan entrava allà podria escoltar quatre rodes més que no em cansava en cap moment. Per mi era com una carta de presentació: agafeu-vos que ara ve tot això.
I com a tal, que abans deies que ara has començat a escoltar música més mainstream quins exemples et venen al cap? I quins referents com Antònia Font has tingut des del principi?
Fa anys que escolto molt Caroline Pollachek, SZA, Bad Bunny, Rels B... És veritat que no he deixat d'escoltar la meva zona de confort com la Julia Jacklin, per mi és el comodí, Faye Webster, Sufjan Stevens,... però sí que és el meu vessant folk, i realment en el meu dia a dia he escoltat més l’altre.
Antònia Font és el grup de la meva vida
Generalitzant, hi ha un desplaçament cap a l’electrònica actualment als projectes catalans, com ho veus tu?
Crec que tot són moments, en vam tenir un on tothom feia indie, després pop metafísic i ara és veritat que hi ha més electrònica, més urbà i tal, però d'aquí a uns anys segur que canvia i estem en un altre pic. Jo crec que està guai mirar el que s'està fent i saber el que funciona, però no has de perdre en cap moment el nord i has de saber què fas tu. I jo crec que és guai anar-te mig adaptant, però ser molt fidel a tu mateixa; no apostar per alguna cosa perquè estigui de moda, ja que et pot funcionar, però jo crec que de fora també es percep que estàs fent el que s'ha de fer i a vegades també és una mica fred.
Abans deies que havies trobat en el pop el que buscaves, definiries així el teu estil?
Amb l’etiqueta de pop estic tranquil·líssima. En aquest disc potser n'hi ha algunes que són més electròniques, però també altres que són més friquis i que tampoc sé exactament com classificar, o sigui que ja me les posareu vosaltres, les etiquetes.
Quan vas començar a escriure?
Era molt vergonyós el que escrivia [riu]. Devia tenir 15 o 16 anys i sobretot era quan estava malament. No ho sé, vaig agafar una mica l’hàbit d'escriure. No era un dietari, sinó bolcar les emocions quan ho necessitava. I a poc a poc es va anar convertint en format cançó.
Et segueix passant que buides a través de l’escriptura?
No em passa tant, abans sí que escrivia molt, sobretot en el primer disc, de coses tristes o el que m'havia passat, perquè també era això, era postadolescent i ho sentia tot com si s'acabés el món demà, i ara m'he tranquil·litzat bastant. M'agrada també escriure veient les coses amb una mica de perspectiva i poder també jugar amb això i ser més irònica. I també he ajuntat realitat i ficció, abans era tot molt real.
Has necessitat posar aquesta distància per l'exposició?
M'ha sortit bastant de dins perquè també tenia ganes de xerrar d'altres coses, vull dir, a la gent li importa fins a un punt el que et passa cada dia. Et poden sortir discos molt guapos, però també arriba a un punt que jo agraeixo quan escolto un disc i m’expliquen coses diferents que no sigui tot el temps com de malament que ho he passat aquests mesos. També depèn del moment que estàs, a vegades t’entren que flipes i a vegades es necessita una mica d'aire. I Hi ha lletres inspirades en històries del meu voltant o amb alguna cosa que he vist i he volgut estirar el fil. Fins i tot m'ha passat de tenir cançons pràcticament acabades i no tenir lletra i dir: de què vull xerrar? Evidentment, sempre tires de la teva vivència personal, el que t'ha passat, però et pots inventar una història recorrent a coses que t'han passat o simplement amb les idees i les opinions que tens.
T'asseus a escriure o et va sortint?
Ho he fet i em costa més quan és així, perquè és l'angoixa aquesta de tenir una pàgina en blanc i haver-la d’omplir. Acabes escrivint moltes coses i t'agrada un percentatge molt petit... Sí que em va molt bé quan estic a la dutxa, no sé per què, però sempre em surten frases i idees i tal i ho haig de repetir tota l’estona perquè no me n’oblidi [riu]. M’ha passat a vegades que no me n’he recordat i és bastant frustrant. Combino bastant les formes, també sortint a caminar... Ara ja no em fa vergonya treure el mòbil i fer un àudio.
Crec que seria un xoc una mica fort tornar a Mallorca, però sí que encara veig que en el futur m'agradaria tornar
Et planteges tornar a Mallorca?
Sí, però no d'aquí poc. Ara mateix, si em vull dedicar a això (que és la meva única font d’ingressos) i li afegeixes vols, hotels, transport, etc. se te'n va bastant de pressupost. Evidentment, viure a Mallorca és una mica més barat que no viure aquí, però tampoc hi ha molta diferència i bàsicament no em podria permetre fer aquests viatges cada setmana. I també que ara estic més a gust aquí, i crec que seria un xoc una mica fort tornar a Mallorca, però sí que encara veig que en el futur m'agradaria tornar.
Maria Hein, Reïna, Júlia Colom... Hi ha bastants projectes musicals mallorquins establerts a Barcelona. Feu xarxa? O de la mateixa manera que amb la resta d’artistes que viuen a Barcelona?
Evidentment, amb els mallorquins hi ha una cosa que som d'allà mateix i ens coneixem tots, som amics. I és molt guapo també, perquè et trobes aquí i és com gent de casa teva, saps? Però sí que és veritat que amb molta altra gent que és d'aquí, de Catalunya, també hem creat una mica aquest vincle i és bastant guai perquè et vas trobant pels llocs i tens col·legues allà on vas.