Cansat i amb només una totebag amb mi, entro a esperar la meva maleta de cabina 55 x 35 x 20 cm segrestada. Només un bulto, em va dir l'aerolínia. Aquesta, a la bodega. Les maletes són com els croissants, tots s'assemblen a la vitrina de la fleca, però un sempre sap quin és el seu. No tinc croissant: la maleta ronyosa que vaig heretar d'una ex, no surt. Mentrestant, em delecto –dolent!– veient famílies amb carros tipus Ikea fins a dalt de maletots, carros de cotxe i estris fatalment empaquetats. L'aeroport és zona minada. Tot pot sortir malament allà. En entrar, en sortir. Mai no està a prop de casa, sempre cal fer milers de connexions o, en el millor dels casos, deixar la pasta en un taxi que es fotrà en un embús. Després, hi haurà una cua interminable a la zona d'escaneig, tocarà passar el control aleatori, aquest en què et grapegen amb guants blaus de làtex i et canviaran la porta a última hora: la sensació de conflicte i absurd de córrer per les cintes, córrer sobre un invent mecànic que està fet perquè no et cansis de caminar.

Les maletes són com els croissants, tots s'assemblen a la vitrina de la fleca

Sempre pot anar pitjor

Esperaràs a l'avió. Si vas sol, et destrossaràs les galtes. Si vas amb algú, li agafaràs la mà com si et subjectés d'un precipici. Està justificat: aquesta cosa s'aixeca per màgia. Per molta física que sàpigues. Després de passar la mateixa gimcana de tornada, i amb l'afegit sobre l'esquena del final d'un viatge, quan ja sembli que res no pot anar malament: les maletes. Mai no em va donar per facturar. Però, insisteixo, sempre em foten amb això dels bultos. Quinze minuts. Començo a suar, es nota l'estalvi en aire condicionat. La sala no té seients, però sí un terra tipus de marbre superbrillant. Pot un pentinar-se mirant-lo. L'estalvi és selectiu. Les rajoles són com miralls. En un d'ells, rebota la cara de Steve Aoki. En una altra, la de Bob Sinclar. Joder, hauré viatjat en el mateix vol –interior i low cost- amb els Djs que menys punxen però més omplen del món?

Quan alguna cosa no pot anar pitjor, sempre anirà –ets en un aeroport– a pitjor: la maleta no apareix després de mitja hora

Quan alguna cosa no pot anar pitjor, sempre anirà –ets en un aeroport– a pitjor: la maleta no apareix després de mitja hora. I la cara de Steve Aoki em mira. Folra una columna. Totes les columnes estan folrades per discjòqueis. Un noi es fa una selfie amb una d'aquestes columnes. El noi és alt, molt ros i comença a estar vermell-gamba encara abans que el sol hagi vist la seva lletosa pell. Els anuncis de deejays a les columnes anuncien la cartellera del WEDJS Festival de la sala Opium de Agosto. És un festival, jutjant per les fotos del web, on premia ser guiri –o semblar-ho–, no és per a totes les butxaques (350 euros l'entrada VIP) i... definitivament, l'aeroport és el millor lloc per anunciar-ho. Quina benvinguda musical em dona la meva ciutat, penso. És com rebre una carta a la bústia, llegir-la, que sigui preciosa i veure en la firma que no és per a tu.

Seria injust dir que tota la música de Barcelona és per a aquest noi amb samarreta de tirants i –encara no l'ha comprat, però ho farà l'endemà– gorra del Barça al cap

Roba d'entretemps

Seria injust dir que tota la música de Barcelona és per a aquest noi amb samarreta de tirants i –encara no l'ha comprat, però ho farà l'endemà– gorra del Barça al cap. El cicle d'Opium només dura el mes d'agost i és l'extrem de l'extrem de la música-turisme, el colofó a la temporada de macrofestivals, també copats, –sorpresa– de nou i després de la pandèmia, per amants de les ampolletes d'alcohol de súper 24 hores. Aquestes rèpliques tan bufones de les ampolles d'espirituosos. Però Barcelona són més músiques.

El BAM, ja a finals de setembre, és un dels pocs moments que la ciutat admet roba d'entretemps. La roba que aquest any no tindré. Era a la maleta que mai no va aparèixer a l'aeroport

Més fins i tot que les que a la tardor s'activen pel taro en interior (sales de concert), com s'han encarregat de demostrar periodistes com Nando Cruz (aquí el seu mapa d'altres escenaris possibles). Propostes variades, gratuïtes, comunitàries com les dels músics Samba Callejeros. O la mateixa programació del Barcelona Acció Musical (BAM), ja a finals de setembre i un dels pocs moments que la ciutat admet roba d'entretemps. La roba que aquest any no tindré. Era a la maleta que mai no va aparèixer a l'aeroport.