El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) inaugura l'exposició Making Africa. Un continent de disseny contemporani. Aquest esdeveniment artístic, que es mantindrà fins l'agost, agrupa obres de més de cent artistes africans, alguns d'ells entre els més destacats del continent. En paraules de Vicenç Villatoro, director del CCCB, l'exposició "no pretén ser un relat sobre què és l'Àfrica, sinó què es fa a l'Àfrica". Making Africa, segons Villatoro, pretén ser un espai perquè l'Àfrica s'expliqui a si mateixa, explicant què fa i com ho fa. Ara és el torn que l'Àfrica es construeixi, es faci i s'imagini des dels seus propis ulls, després de tant de temps que han estat els altres qui han construït, fet i imaginat l'Àfrica.

Pensar en el futur és pensar en les nostres possibilitats al món. El futur li pertoca a l'Àfrica, perquè sembla que a la resta del planeta ja hi ha arribat.

El futur d'un continent

El comissari consultor de l'exposició, el crític d'art nigerià Okwui Enwezor, considera que l'Àfrica és el continent del que cal parlar ara: "Pensar en el futur és pensar en les nostres possibilitats al món. El futur li pertoca a l'Àfrica, perquè sembla que a la resta del planeta ja hi ha arribat". Per això, l'Àfrica que retrata aquesta exposició és una Àfrica, urbana, dinàmica, molt diferent a la que sovint ens trobem a la premsa o als llibres de text. Una Àfrica que té moda, que usa plàstic... a les antípodes de les històries de tribus aïllades a la selva.

Un pròleg per trencar estereotips

Making Africa vol desmarcar-se de "l'estètica ONG", com ha comentat la comissària de l'exposició, Amelie Klein, especialista del Vitra Design Museum, de Weil am Rhein (Alemanya), productor de l'exposició. Vol presentar una Àfrica que no espera passivament l'ajuda, sinó que reacciona, que es modernitza... Klein assegura que algunes coses que a l'Europa es consideren l'últim crit en disseny, a l'Àfrica són coses molt assumides. "Em podria jubilar fent exposicions sobre disseny africà", ironitza. Making Africa vol presentar una Àfrica molt diversa, a les antípodes de les visions homogeneïtzadores que ofereixen els estereotips occidentals. L'obra que obre aquest pròleg, és un conjunt d'escultures amb forma d'ulleres, del kenyà Cyrus Kabiru. Aquest artista, que ha passat una temporada convidat a Barcelona, amb aquestes ulleres vol apuntar que cal canviar la forma de mirar l'Àfrica. A més a més, a la secció introductòria s'ofereix un muntatge amb entrevistes a destacats intel·lectuals africans que ofereixen les seves visions sobre l'Àfrica del futur. Però Making Africa no només es planteja què és l'Àfrica, sinó que vol qüestionar també el concepte de disseny, tot partint de la base que el disseny, avui, és diferent de fa unes dècades: ara el disseny és disseny de sistemes i realitats, però també és disseny de la pròpia personalitat, com ho fa tanta gent a les xarxes socials.

El nou i el vell

El segon espai de l'exposició, "Jo i nosaltres", ret un homenatge als artistes africans del moment de les independències i els enllaça amb els joves artistes d'avui. Segons Klein, els artistes del moment de les independències celebraven l'arribada de la sobirania, que van prendre amb molta esperança. Els artistes de la generació següent van veure's molt marcats per les guerres, les dictadures, la misèria, i van viure sota la llosa del pessimisme. La nova generació de joves artistes ha canviat el punt de vista. Tornen a demostrar joia de viure i reivindiquen la seva posició activa de cara al futur. I fan coses similars a alguns dels artistes que treballaven fa 50 anys.

L'Àfrica urbana

L'Àfrica d'avui ja és un continent amb gairebé més població urbana que rural. I això es reflecteix al tercer àmbit de l'exposició "Espai i objecte", on es combinen obres d'artistes, de dissenyadors, d'urbanistes... Es busquen propostes de construcció africanes, però també es recullen les crítiques dels artistes a projectes arquitectònics i urbanístics ja existents. I també hi ha una aproximació a la cultura del reciclatge. Es mostren mobles i construccions fets amb materials de reciclatge. Però també s'apunta a les noves tecnologies, que cada cop tenen un paper més clau a l'Àfrica (en alguns punts estan, fins i tot, més avançades que a països europeus).

Fotografia: Skhayascraper. Justin Plunkett. Making Africa.

Activitats africanes a Barcelona

El CCCB aprofita l'exposició per programar d'altres activitats sobre el continent africà. A l'abril visitaran el Centre els escriptors Mia Couto (Moçambic) i Chigozie Obioma (Nigèria). També a l'abril hi haurà sessions sobre cinema i periodisme a l'Àfrica. A l'agost, els divendres a la nit hi haurà actuacions de música africana, amb artistes de Guinea, Zimbabwe i Guinea Bissau. Però el gruix de les activitats vinculades a l'exposició no es celebraran al CCCB sinó als centres cívics, on hi haurà una àmplia programació amb música, videoart, tallers, cinema, poesia i fins i tot gastronomia.

La fascinació i la dispersió

El punt de partida de la comissària de Making Africa és que l'Àfrica és molt diversa. I a més a més, el concepte de disseny que empra també és molt ampli. En conseqüència, l'exposició inevitablement navega en una certa dispersió. Materials molt diferents es presenten en àrees temàtiques molt i molt àmplies que intenten vehicular idees complexes. Els referents a l'Àfrica més moderna es combinen a vegades amb apel·lacions una mica desfasades als autors més clàssics: Frantz Fanon, Kwame Nkrumah, Chinua Achebe... L'obsessió perquè l'Àfrica parli per si mateixa no deixa d'estar vehiculada, de forma un tant contradictòria, per un museu i un comissariat europeu (això sí, amb un reguitzell d'assessors africans). Malgrat tot, no hi ha dubte que val la pena visitar l'exposició per l'especularitat d'algunes peces. No és freqüent que a Barcelona tinguem ocasió de contemplar tantes obres juntes d'artistes africans. Una ocasió d'or perquè la nostra ciutat posi els seus ulls en un continent tant proper, i sovint tant oblidat. 

Impresionistes i Moderns al CaixaForum
Pintura 44 mestres de la pintura del XIX i el XX al CaixaForum Gustau Nerín / Fotos: Sergi Alcàzar