La mala dicció és la tercera peça de la Trilogia del Lament del dramaturg Jordi Oriol. La primera, La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac) (2007) i la segona L’Empestat (2015) han estat també encertadament programades durant uns dies pel Teatre Lliure a fi que l’espectador pugui fer aquest viatge de catorze anys de laments i teatre.
Però centrem-nos en La maledicció. Vull dir: La mala addicció. Disculpeu!: La mala dicció. Una obra que pren com a referent la tragèdia shakespeariana de Macbeth per parlar de la paraula i del seu poder dramàtic; la seva vers-atilitat. Perquè sí: l’obra és en vers. Però no us espanteu. És un vers que s’entén de cap a peus. Un vers que té veritat, que arrela en la nostra realitat i que gràcies a la interpretació i la “bona dicció” dels actors pot prendre una volada extraordinària. Unes rimes plenes d’humor, poesia i fins i tot transcendència. Què més es pot demanar?
Es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia fins el 24 de novembre.
Per què valdria la pena veure-la més d'un cop
Els protagonistes d’aquest Macbeth són Marc i Bet, dos personatges d’aquí i ara. Una parella, un matrimoni o potser només dos actors que creuen escoltar veus a l’inici de la funció quan la megafonia adverteix al públic que no es tregui la mascareta durant tot l’espectacle. Potser fan veure que la cosa no va amb ells. Els acompanya un tercer personatge que tant fa les funcions de criat, soldat o músic; el que calgui. Un trio d’entitats que funciona com un número de pallassos. Un és el cara blanca, l’altre l’august i ella potser la mestra de cerimònies. Tres comediants instal·lats en un escenari o un bosc fosc ple de lluentons i estrelles d’on és molt difícil sortir. Més que res perquè ja en són part. Les seves siluetes de pierrots elegantment vestits es confonen amb el teló que tenen darrere, fet del mateix teixit que vesteixen. Només podem veure amb claredat les seves cares, mans i peus nus. Com si el seu cos ja fos atrapat en la nit de l’ambició.
Tres comediants en un bosc fosc ple de lluentons i estrelles d'on és molt difícil sortir
Són tants els combats lèxics i els jocs lingüístics de l’obra amb els que es desenvolupa la trama que valdria la pena veure-la una segona vegada. Inclús una tercera. O potser millor comprar el text de l’obra que venen al mateix teatre. L’enginy d’algunes frases se’ns pot escapar amb facilitat, però de seguida arriba un altre joc de paraules amb el que podem fruir. Malgrat l’exquisida metateatralitat del text, potser en alguns moments és un pèl massa autoreferencial de l’escena catalana i la professió. Fet que pot deixar fora de joc a part del públic. Així i tot, és tanta l’agudesa de La mala dicció que n’hi ha per a tothom i per a tots els gustos. Perquè una de les seves grans virtuts són les seves possibles lectures i interpretacions talment com qualsevol paraula, gest o silenci. No podia ser una altra que la capacitat i sensibilitat de Xavier Albertí la que signés la direcció de l’espectacle. Qui també va dirigir els dos anteriors de la trilogia.
La companyia Indi Gest, que signa l’espectacle, està arribant a unes quotes de virtuosisme teatral envejables. Tant de bo no es perdin al bosc de Birnam com Macbeth. Ara per ara són un segell de garantia escènica. Magnífic Jordi Oriol des de la seva interpretació sorneguera on personatge (Marc) i autor (pare de la bèstia) es confonen. Molt encertada també Paula Malia. I superba la versatilitat i entrega de Carles Pedragosa. Només són fins al dia 24 de novembre al Lliure de Gràcia. Correu a veure aquest tercer lament. I si teniu oportunitat veieu-ne el primer o el segon. Creieu-me: són bons per la ment.