Amb una onada de calor que no ha passat desapercebuda, el Teatre Grec va omplir-se de ventalls en aquesta oda a la cançó narrativa en català. El teatre, construït el 1929 fent servir d’inspiració el Teatre d’Epidaure, dona un toc majestuós a qui té el plaer d’actuar-hi. Si, a sobre, fas sold-out i el públic no para de moure’s i cantar, ja tens la nit rodona. Amb el nou LP Gràcies per venir (The Indian Runners / Ceràmiques Guzmán) a la cantonada, La Ludwig Band no va quedar-se curta de hits, tant antics com nous. Amb El meu amor se n’ha anat de vacances va començar el concert i a ple mes de juliol no hi va haver persona que no ho cantés a cor que vols, una bona tria per donar el tret de sortida.
No us penseu que no hi va haver els temacles de sempre; 30 monedes, Marta, El fill del rei o Les Calderes d’en Pere Buteru versionada van ser-hi presents. El carisma i gràcia de Quim Carandell va anar guiant la vetllada, amb aportacions i interaccions amb el públic; des del moment que va seure a la cadira d’un espectador de primera fila, fins que gran part de la banda va decidir pujar i fer voltes pel teatre, cantant cara a cara amb tots els que hi érem, creant una sensació de proximitat i festa total.
Tot tirant piropos al públic per com de bé cantàvem —“molt bé nois, ho heu fet de puta mare”— i a la vegada amb un toc polític que no ha faltat, el grup format per Quim Carandell (veu, compositor i guitarra acústica), Gabriel Bosch (guitarra), Roger Cassola (bateria), Pau Esteve (teclats), Andreu Galofré (baix) i Lluc Valverde (saxofon i clarinet), i acompanyats de la Neus Abella (trompeta) i l’Eneko Urrestarazu (trombó), van omplir el gran escenari amb la naturalitat de qui actuava a casa. El grup s’autodenomina el segon millor grup d’Espolla (Alt Empordà) i, per definir el seu estil musical peculiar diuen que fan cançonetes que sonen a pop-rock festiu, folk pedant, cançons de pastorets i s’escolten heptasíl·labs que parlen de la vida amb rimes assonants. No sé molt bé si els definiria així o d’una altra manera, però si és així com volen ser descrits, no seré jo qui els hi digui el contrari. La Ludwig Band (Beethoven) va a un altre ritme, a una altra esfera.
És aquest tipus de música que no acabem de saber delimitar, però que ens recorda a cantautors o grups catalans del segle passat que fa reunir un públic intergeneracional
Els looks i vestuaris dels integrants tant podrien ser dels anys 70 com d’un cap d’esplai del 2023, i és aquest punt mig casolà, mig estrafolari, que fa que el públic visqui per ells. I, al mateix temps, és aquest tipus de música que no acabem de saber delimitar, però que ens recorda a cantautors o grups catalans del segle passat que fa reunir un públic intergeneracional. El toc íntim va donar-se al bis amb El racó del romaní, on el públic va obrir les llanternes, i amb les dues últimes cançons —S’ha mort l’home més vell d’Espolla (Premi Cerverí a millor lletra en català) i amb la Cançó núm. 8 "Te’n recordes"— van acabar marxant de l’escenari a ritme d'un repetit “te’n recordes” del públic, i és ben bé que ens en recordarem del debut de La Ludwig Band aquell dimarts de juliol al Teatre Grec.