Lucía Asué Mbomío Rubio (Madrid, 1981) és periodista i escriptora. Filla de guineà i madrilenya, va estudiar periodisme i va treballar com a reportera a TVE, Antena 3 i Telemadrid. El 2012 va decidir marxar a l'Àfrica i instal·lar-se a Guinea Equatorial. Va estar-s'hi un any. Posteriorment viatjaria a Londres, on hi passaria uns mesos. Després, tornaria a viure a Madrid, i ara treballa en TVE. Acaba de publicar Hija del camino, una novel·la en la que reflexiona sobre la identitat i la immigració, amb clares ressonàncies autobiogràfiques.
Com sorgeix la idea d'escriure una novel·la?
Volia parlar sobre Guinea, un lloc que no existeix, des del punt de vista que ni te l'ensenyen als llibres de text... Molta gent l'ha conegut per Palmeras en la nieve! Per a mi era una necessitar explicar que Guinea existeix i explicar que la meva realitat és diferent de la d'altra gent. El fet de ser diferent et pot generar vergonya, desig d'ocultar-ho o necessitat d'encaixar... No és fàcil. Però una vegada ho superes, et venen ganes d'explicar-ho... I jo havia d'explicar la meva part guineana.
Però Alcorcón també té un paper important a Hija del camino...
Em venia de gust parlar d'Alcorcón, ara que em reivindico del barri. Si no parlo jo d'Alcorcón, qui en parlarà? En realitat, hi ha molts guineans allà, i també m'agrada explorar la guineïtat des d'aquí.
A Espanya molta gent no s'ha hagut de preguntar mai d'on és (excepte potser a Catalunya o Euskadi). Jo en canvi, em preguntava sempre d'on soc
És important ser d'alguna part?
Ara, per a mi, el tema identitari és important. El racisme és el que provoca que la protagonista del llibre, o jo mateixa, tinguem molta desafecció nacional. Ens costa sentir-nos d'algun lloc... La major part de la gent com jo no se sent de cap lloc, se sent del camí, però també es creen màtries o pàtries alternatives: hi ha qui diu "soc del meu barri", "soc de la meva mare", "soc del hip-hop", "soc de la afrodescendencia"… El fet que et preguntin des de petit "d'on ets?" t'obliga a pensar que no ets d'aquí. A Espanya molta gent no s'ha hagut de preguntar mai d'on és (excepte potser a Catalunya o Euskadi). Jo en canvi, em preguntava sempre d'on soc; necessitava trobar una brúixola vital.
Què té la Sandra Nnom, la protagonista de Hija del camino, de vostè?
En té molt. Bona part de les anècdotes que li passen són meves, i els espais que transita són espais que jo conec, pels quals he passat. Però la Sandra no soc jo. La gent amb què la Sandra s'envolta no existeix. Són inventats, encara que tenen alguna cosa de persones que he conegut.
La Sandra és periodista, com vostè...
La Sandra, com jo, és algú que es fa sempre preguntes. Ella vol anar a Holanda perquè es carteja amb un nen holandès, a l'escola, i veu en una fotografia que hi ha nens negres en la seva classe, i això la fascina. El fet que Sandra sigui periodista té a veure que es faci preguntes contínuament, però també amb que pugui viatjar.
En què no s'assembla Sandra Nnom a vostè?
En la innocència que té Sandra quan viatja a Guinea. És una innocència que no tenia jo, perquè ja havia viatjat allà. Sandra suposava que a Guinea construiria un espai perquè sí. Idealitzava Guinea.
Hi ha qui idealitza el país dels seus pares?
Sí! I hi ha qui idealitza la Guinea de les apagades, perquè pensa que pot contribuir al benestar del país, però després s'adona que no és tan fàcil, com li passa a un dels personatges, que ha d'acabar transigint amb mordidas... Són personatges que han d'adaptar-se i reaprendre la seva terra.
Quan tornes al lloc que et va veure néixer, has de redescobrir-lo, perquè ja ha canviat i tu també has canviat, marxant
Reaprendre?
Sí, de vegades els territoris s'han de reaprendre. A Hija del camino, el pare de la protagonista, quan torna, ja no reconeix el país on va néixer. Quan tornes al lloc que et va veure néixer, has de redescobrir-lo, perquè ja ha canviat i perquè tu també has canviat, marxant. Per això m'interessava parlar de les anades i les tornades.
La protagonista, Sandra, pateix el racisme des de petita. Hi ha racisme a Espanya? Hi ha gent que afirma que no...
De quin color és la gent que diu que no hi ha racisme? A Espanya es té la percepció que és un país molt obert. En alguns aspectes pot ser-ho, però en d'altres no. El racisme només pot no ser un problema per als que no el perceben. He patit agressions molt dures: m'han insultat i m'han dit que havia d'anar-me'n al meu país i que a les negres s'havia de violar-les. Però això és anecdòtic. Són els serrells d'un racisme sistèmic que es manifesta d'altres formes. El racisme sistèmic és el que provoca que hi hagi CIES, que la policia identifiqui la gent per perfil racial, que les persones immigrants tinguin dificultats per llogar un pis o que se'ls negui l'entrada en una discoteca.
Un dia va venir el vidrier al meu domicili a arreglar una mampara i em va preguntar on era la senyora de la casa...
Es pateix el racisme en el dia a dia?
En el dia a dia hi ha microracismes, que no és cap altra cosa que violència simbòlica. Un dia va venir el vidrier al meu domicili a arreglar una mampara i em va preguntar on era la senyora de la casa... Hi ha racisme fins i tot quan intenten lligar amb tu. Recentment em van preguntar si sé ballar salsa i si treballava a l'hostaleria. Esperen que balli salsa i que faci de cambrera, perquè és allà on s'espera que estigui. La raça és filla del racisme. És una construcció. El problema és el que se suposa que és ser negre. En els darrers temps se'ns veuen com a perpetus estrangeritzats, perceptors passius d'ajuts...
El racisme és més greu per a una dona?
Sí. Hi ha un racisme de gènere. El racisme es dona d'una forma diferent. Hi ha coses que ens passen menys per ser dones. Quan hi havia molts skins, pegaven més els homes. I les identificacions per perfil racial de la policia afecten més els homes. Però la hipersexualització dels negres ens afecta més a nosaltres. Els homes se t'apropen assumint que seràs fàcil... Si a Google poses "deessa d'ivori" o "reina d'ivori", t'apareixen llençols, o obres d'art. En canvi, si poses "deessa de banús" o "reina de banús", t'apareixen dones amb poca roba. A les sèries, les dones negres apareixen sempre cuidant altres famílies. Això, aïlladament, no és indigne; el problema és que només t'ubiquin allà, com si mai no poguessis tenir una família pròpia.
És molt heavy que una nena tingui clar que hi ha llocs de la seva ciutat als quals no pot anar
Sandra Nnom va quedar molt marcada pel crim d'Aravaca, en el qual un grup d'ultres va matar una dominicana, Lucrecia Pérez. A vostè el va impressionar molt aquell fet?
Totalment. Allò de la Lucrecia em va marcar molt, i també va ser important per a molta altra gent negra. Jo tenia llavors 11 anys i mai no ho he pogut oblidar. En canvi, molta gent blanca, quan li parles de Lucrecia Pérez, no sap ni qui és... I veus que l'experiència que tens és molt diferent de la d'altres. Allò de la Lucrecia va representar una escalada de la violència ultra. La va matar un guàrdia civil, i el seu crim va demostrar que el racisme no era una qüestió de nens. Va ser tot un símbol, el símbol d'un període en què hi havia nazis al carrer. En aquells temps jo no podia anar a la plaza de los Cubos. Era perillós per a mi. És molt heavy que una nena tingui clar que hi ha llocs de la seva ciutat als quals no pot anar. I la Lucrecia no va ser l'única; hi va haver altres casos...
Els problemes de racisme poden complicar les relacions quotidianes, fins i tot les de parella?
Sens dubte, però passa el mateix amb el feminisme. Quan prens consciència, això t'obliga a revisar les teves relacions amb els teus familiars, amb les teves amigues més pròximes... El problema és que les persones estan esculpides per un sistema que és racista. Prendre consciència t'obliga a tenir converses incòmodes. Per a mi ha estat molt important tenir amigues negres. A elles els he pogut explicar obertament les meves experiències, sense que et qüestionin. Quan era petita, jo era l'única negra a l'escola i a les classes de música, i em sentia com a|com marciana. A mi m'han dit "Ves-te'n a l'Àfrica" des que era petita. Ho he sentit milers de vegades; i quan critiques alguna cosa d'Espanya de seguida et deixen anar "ves-te'n al teu país". Però jo no podia explicar-li a ningú allò que em passava. De petita ni m'atrevia a explicar-ho als meus pares. Jo encara tinc sort d'haver crescut a Alcorcón i Móstoles, on hi havia més africans...
No concebia conèixer el món, sense conèixer-me a mi mateixa i sense conèixer Guinea
Com va decidir anar-se'n a viure a Guinea?
Jo estava treballant en el programa de televisió Españoles en el Mundo. En aquell temps havia estat a Guinea diverses vegades, i no concebia conèixer el món, sense conèixer-me a mi mateixa i sense conèixer Guinea, "allà", el lloc d'on procedeixes. En realitat, buscava una Ítaca, un lloc per considerar com la meva casa. Un lloc construït a partir dels records edulcorats per la nostàlgia del meu pare. Quan marxes, te'n recordes els records meravellosos. Tot és bonic.
I va trobar aquesta Ítaca?
La Guinea que buscava no existeix. I com es tracta d'un amor platònic, et trenca el cor. A la protagonista d'Hija del camino li passa això, també: s'enamora de Guinea com les noies que s'enamoren a l'escola d'un noi que juga al futbol al fons del pati i del que no en saben res. Per a mi, Guinea era el meu pare, amb qui tinc molt bona relació, però en realitat Guinea són moltes coses. En tot això s'hi ajunta el considerar Guinea la teva casa i el no considerar com a casa el lloc on has nascut.
No consideraves Espanya la teva casa?
El meu pare va arribar amb 25 anys de Guinea i sentia que tenia un país... Per a ell no hi havia dubtes. Per a mi és una altra cosa. És diferent que et preguntin sempre "D'on ets?" quan ets una nena. Quan et passa això, has de desenvolupar una gran maduresa, perquè la gent no et pot entendre. Ho vius sola. Una vegada no em van deixar entrar en una discoteca per ser "de color" i la meva millor amiga plorava com una magdalena perquè, per a ella, jo no tenia color. Ella no entenia que al carrer jo sí que tenia color. I jo em sentia encara més sola quan ella plorava, perquè sentia que no havia entès res del que li havia explicat anteriorment...
A Guinea vaig viure contínuament l'assetjament com a conseqüència de ser dona. Ser dona allà implica no ser res
L'experiència de Sandra Nnom a Guinea va ser difícil. La seva també ho va ser?
Guinea té moltíssima bellesa, malgrat ser molt dura. La meva experiència a Guinea va ser molt forta. Em vaig sentir, sobretot, dona. Allà no podia sentir-me negra, perquè allà tots són negres. Fins i tot allà arribaven a anomenar-me "ntangang" (blanca). Allà vaig viure moments preciosos. I ningú no va qüestionar mai la meva guineïtat, ni tan sols als pobles (i això és una diferència important respecte al que em passa aquí). Però a Guinea vaig viure contínuament l'assetjament com a conseqüència de ser dona. Ser dona allà implica no ser res. Especialment si no tens un cotxàs i vas a peu. Tothom pensa que té dret a ficar-se al llit amb tu. I això allà em va passar amb guineans, però també amb espanyols, amb libanesos, amb francesos... Va ser molt xocant. Quan me'n vaig anar volia reflexionar sobre el que havia viscut, i per això vaig marxar a Londres. A partir de llavors, havia de pensar-me, no només en termes racials, sinó també de gènere, de classe... I per això ara m'interesso tant pel barri...
És aquest també un llibre sobre la solitud del que se'n va?
Sí... És un llibre sobre la recerca. I la recerca es viu molt en solitari...
No es pot llegir el món d'una sola manera. No tot són blancs o negres. Està ple de grisos
Ha trobat el que buscava?
He tingut unes experiències meravelloses. Al llarg d'Hija del camino es van citant diversos llibres, perquè la literatura tant per a mi com per a la protagonista són molt importants. Per a mi la literatura ha estat una escapatòria. En aquesta novel·la he volgut parlar d'escriptors que per a mi han estat molt importants, com Donato Ndongo. Amb el temps he après que no es pot llegir el món d'una sola manera. No tot són blancs o negres. Està ple de grisos.
La protagonista de Hija del camino es queda a Londres. En canvi, vostè va tornar al seu Alcorcón natal. Per què?
Vaig tornar perquè em van oferir una feina meravellosa. No em penedeixo ni d'haver marxat ni d'haver tornat. Guinea em va servir per aprendre moltíssim, i Londres per descansar i recol·locar-ho tot. Vaig tornar amb ganes de moure'm i de fer coses. I les he fet.