El que distingeix la bona comèdia és la seva capacitat per parlar de la realitat conciliant esperit crític i sentit de la diversió. Quan un dels dos fronts està descompensat, el gènere punxa perquè o bé resulta excessivament complaent i faltat de mordacitat, o bé es passa de pretensiosa i exclou una part del públic. Passa, poc però passa, que hi ha comèdies que assoleixen la quadratura del cercle i saben oferir un humor intel·ligent que fa unes diagnosis molt punyents del nostre entorn. És el cas de L’orquestra, que acaba d’arribar a Filmin amb l’aval de ser obra del creador de Borgen, Adam Price.
El que distingeix la bona comèdia és la seva capacitat per parlar de la realitat conciliant esperit crític i sentit de la diversió
Una societat polifònica
Aquesta sèrie se centra en un univers laboral que, d’entrada, podria semblar llunyà i poc donat a la hilaritat: els protagonistes són els administradors i els músics d’una gran orquestra simfònica. Però Price i el seu equip aconsegueixen convertir aquest microcosmos en un escenari òptim per a l’alta comèdia, gràcies principalment a la seva manera de mostrar les contraindicacions d’un dia a dia marcat per les enveges, els egos i els conflictes sentimentals.
Price i el seu equip aconsegueixen convertir aquest microcosmos en un escenari òptim per a l’alta comèdia
Durant deu episodis de menys de mitja hora (es fa molt curta, per cert), L’orquestra és eminentment un relat coral articulat a partir de dos personatges centrals. Un és Jeppe, que acaba de ser ascendit a director adjunt de l’orquestra. És un home insegur i extremadament pulcre que no acaba de trobar la manera de gestionar els conflictes. A més, està casat amb la responsable del departament legal, que l’enganya amb un dels músics i li fa més de mare que de parella.
L’altre pilar de la història és Bo, el segon clarinetista (ho porta malament, això de ser el segon), un home amb tendència a dir el que pensa en el pitjor dels moments possibles. També fa classes particulars a Elin, que està enamorada d’ell malgrat que Bo insisteix a actuar com un imbècil. Jeppe i Bo no inicien la seva relació amb bon peu, però les adversitats els acaben unint més del que s’esperaven.
Si L’orquestra és una de les sèries més recomanables de la temporada és perquè fa riure, i molt.
Si L’orquestra és una de les sèries més recomanables de la temporada és perquè fa riure, i molt. Ho aconsegueix amb uns personatges molt ben construïts que transmeten autenticitat i amb uns diàlegs afinadíssims que sovint parodien els clixés de la comèdia sentimental. Però el que definitivament l’eleva per damunt de la mitjana és com aprofita l’avinentesa per disparar contra els elitismes culturals i l’obsessió col·lectiva per la correcció política. No és casualitat, en aquest sentit, que Price hagi escollit justament una orquestra, la millor metàfora possible d’una societat polifònica i egocèntrica que constantment ha de fer equilibris entre els interessos i les aparences. Per això Bo i Jeppe són, en el fons, el perfecte reflex de l’espectador: el primer és la persona que en realitat voldríem ser, mentre que el segon és l’individu en què ens acabem convertint. Més sèries com aquesta, si us plau.