Un inici de color negre i un punt final marcat pels petons: els que podem fer-nos, els que ens fa por fer i els que ja no podrem fer mai més. Veure L’Oreneta és posar-se davant del mirall, reconèixer la pròpia culpa i pair-ne l’absolució. Una travessa cap a l’egoisme incòmode que portem dins, un pilar d’amor i dol construït amb fusta que és vulnerable de ser cruspit per les termites de la intolerància. Fa cinc anys que Guillem Clua va estrenar l’obra a Londres. La va escriure colpit per la matança d’Orlando de l’any 2016, la massacre contra un club gay en la que van morir una cinquantena de persones i que va convertir-se en símbol del dolor LGTBI. Després de passar per Madrid amb Carmen Maura, ara Josep Maria Mestres dirigeix per primer cop en català aquesta proposta magnífica que posa en entredit els valors humans que creiem tenir i les incongruències que ens entestem a amagar per terror al rebuig.
Un jove de trenta i pocs vol fer classes de cant amb una professora en particular. Li explica que necessita preparar-se una cançó, L’Oreneta, per cantar-la en una cerimònia en record de la seva mare morta. Sembla que no es coneixen i que són dos desconeguts que coincideixen en un mateix punt. Però aniran lligant caps. I poc a poc, amb la sintonia escandalosa dels retrets i els silencis, descobriran que res és el que sembla i que el que reconeixien com a propi és una nuvolosa incerta que fa massa mal. Tot passa en un mateix espai i en una mateixa escena, un paral·lelisme de qualsevol situació quotidiana que no perd la tensió narrativa ni quan l’absurditat dels nervis treu el cap. I la història es va despullant, com una ceba, fins arribar al cor de tot.
Emma Vilarasau i Dafnis Balduz interpreten la primera versió catalana de l'obra de Guillem Clua. / David Ruano
Un piano, àlbums de fotos, un retrat emmarcat, una biblioteca i Sonetos del amor oscuro, un recull de sonets que va escriure Federico García Lorca. Són els testimonis materials del que va passar i del que vindrà, com una premonició pertorbadora. A Lorca el va matar el feixisme i el va enterrar la ignorància. Segurament feia una xafogor horrorosa, calor d’agost, quan el van disparar. I mentre el tret tancava els ulls del poeta per sempre, algú es pelava un kiwi en alguna banda. Perquè terror i normalitat no són excloents. La nostra vida corrent passa en el mateix moment que es perpetren els pitjors crims ètics i físics, molts d'ells evitables, com un joc de blancs i negres a dues bandes que desdoblen la humanitat. L’escenari central és el parèntesi que posa cara a cara les diferents postures, les rivalitats morals que fan del món un lloc pitjor.
Impossible no creure’s Emma Vilarasau. La contenció del seu personatge, momentàniament eclipsat per la impulsivitat violenta d’una dona trencada, funciona com un rellotge suís. L’acompanya Dafnis Balduz, que compleix perfectament el seu rol de posar les cartes sobre la taula. És fàcil empatitzar amb tots dos: inclús quan hi ha postures indefensables, l’obra reprodueix un xoc simultani de veritats contradictòries dures d’analitzar. Es provoca que un surti del teatre totalment desorientat. És un clímax emocional que amaga respostes polítiques i moltes preguntes personals. Cal veure-la amb la ment oberta i la voluntat expressa de fer autocrítica i reflexió sobre el passat i el futur.