Madrid, 14 de febrer de 1714. Fa 308 anys. Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, primera esposa del rei Felip V (primer Borbó al tron hispànic) moria a l’edat de vint-i-cinc anys, oficialment, a causa de la tuberculosi. Però abans d’exhalar va protagonitzar (o més ben dit, va coprotagonitzar amb el seu marit) diversos escàndols que van ser la riota i l’horror, alternativament, de totes les cancelleries d’Europa. Maria Lluïsa de Savoia va agonitzar, va morir i va estar de cos present literalment coberta per les seves pròpies femtes. Durant els dies previs i posteriors al luctuós succés, Felip de Borbó no tan sols va prohibir que la netegessin, sinó que hi va mantenir relacions sexuals, que algunes fonts relaten com la fornicació d’un possés endimoniat. Mentre la reina agonitzava i esputava sang i, també, quan ja era un fred i inert cadàver.
D’on venia Lluïsa de Savoia?
Lluïsa de Savoia havia nascut a Torí el 1688 i era filla de Víctor Amadeu II, duc independent de Savoia, i d’Anna Maria d’Orleans, neta del rei Lluís XIII de França i neboda del rei Lluís XIV de França. Per tant, Lluïsa era cosina del que seria el seu futur marit Felip V d’Espanya. Dies després de la mort de Carles II de les Espanyes (1 de novembre de 1700) —el darrer Habsburg hispànic— va ser promesa en matrimoni. En aquell moment, Lluïsa tenia tan sols dotze anys i a Versalles era, encara, una candidata invisible. Però el ràpid desenllaç de Madrid va encendre totes les alarmes i les presses es van apoderar de Lluís XIV, tant que no hi va haver temps d’obrir l’àlbum de la reialesa europea. Felip va sortir disparat cap a Madrid i, mesos després, van ser casats en unes “noces exprés” a Figueres (2 de novembre de 1701).
Quin va ser el primer contacte de Lluïsa amb els catalans?
Després de les noces de Figueres, Felip i Lluïsa ja no es van moure de Catalunya durant mesos. El nou rei estava negociant amb les Corts catalanes (la representació política del país) l’acord preceptiu que l’havia de proclamar comte de Barcelona. I aquella negociació, que la cancelleria de Madrid havia previst enllestir en quatre setmanes, es va allargar quatre mesos a causa de múltiples interrupcions. Els Dietaris de la Generalitat, que relataven tota l’activitat pública de les institucions del país, serien la primera crònica que delatava —si més no, ho apuntava— que el Borbó patia algun tipus d’afectació mental que l’incapacitava, temporalment, per a l’exercici del poder. I serien, també, la primera crònica que revelava les males puces d’una nena que els Dietaris no s’estan de mostrar com una reina freda, superba, distant i desconfiada.
Quina primera impressió va tenir Lluïsa dels catalans?
No coneixem amb precisió l’opinió de Lluïsa respecte als catalans. Però, a la vista de tot el que durant aquelles setmanes va succeir en aquelles Corts, és molt probable que Lluïsa acabés sentint un profund menyspreu pels catalans. Lluïsa només havia conegut una cancelleria luxosa i d’ideologia absolutista (la de Torí), clarament contraposada a la traça senzilla i pràctica de les institucions i de la classe política catalanes, que no tenien més etiqueta que la tradició que remuntava al temps de les glòries medievals. Però amb una ideologia pactista —d’origen feudal— que no tan sols havien conservat, sinó que havien adaptat a la modernitat de l’època. A Barcelona, els reis no tenien la mateixa autoritat que a París o a Torí, sinó que el seu poder quedava fiscalitzat per les Constitucions del país i les contribucions les havien de pidolar a la representació del país.
El paper higiènic
L’abril de 1702, i amb la qüestió catalana resolta (el cronista Feliu de la Penya escriuria que havia estat la negociació més beneficiosa per a Catalunya des dels temps de Ferran el Catòlic), el Borbó se’n va anar a la península italiana a guerrejar contra Carles d’Habsburg, que ja li disputava el tron de Madrid. I va deixar Lluïsa —que només tenia catorze anys— com a regent del regne, i a la princesa dels Ursins (la “mamporrera” de la reial parella, obsequi de Lluís XIV) com a governadora de facto. De nou, els Dietaris de la Generalitat revelen que la crisi Catalunya-monarquia hispànica que precipitaria l’adhesió del Principat a l’aliança internacional austriacista (juny, 1705) es va fabricar durant la regència de Lluïsa, que va convertir en paper higiènic (brut, per descomptat) les Corts que el Borbó i els catalans havien negociat i signat (març, 1702).
Llançar els fills pel balcó de palau
Lluïsa va ser el suport més important de Felip V durant la Guerra de Successió. I en aquest punt és fàcil deduir que darrere les massacres borbòniques hi planava l’ombra sinistra de la reina. Però l’autèntica mesura de l’odi que sentia pels catalans la donaria l’abril de 1713. Després de dotze anys de guerra, els contendents —esgotats financerament— es reunien a Utrecht (Països Baixos) per negociar la pau. I els anglesos —que tenien un compromís signat amb els catalans (Gènova, 1705)— van proposar una solució salomònica: Catalunya reconeixia, de nou, Felip V, i el Borbó els perdonava i prometia respectar les Constitucions catalanes. En aquell moment va aparèixer Lluïsa i va proclamar que “era capaç de llançar els fills pel balcó de palau, abans que perdonar els catalans”. Ras i curt: continuar la guerra i carbonitzar Catalunya.
Lluïsa i la fi que li havia reservat el destí
La proclama de Lluïsa va provocar l’enuig de Lluís XIV (que ja no tenia ni un franc al calaix per continuar la guerra). I el Borbó francès va decidir que la monarquia hispànica pagaria la niciesa de Lluïsa —i de Felip— amb compensacions (territorials i econòmiques) que resultarien ruïnoses per al regne espanyol, però que van evitar que els petits Borbons acabessin amb el cap obert sota el balcó de palau. Curiosament, el destí va anticipar la mort de Lluïsa, set mesos abans d’acabar el conflicte, coberta fins dalt de merda i sense poder veure la culminació de la destrucció de Catalunya. I els fills que la van sobreviure van seguir la seva estela. Lluís va morir sense descendència (1724), oficialment a causa de la verola, i extraoficialment consumit per unes venèries. I Ferran també va morir sense descendència (1759), embogit, reclòs i literalment cobert de femtes.