No hi ha entrevista en la qual no li preguntin per aquesta veu imponent, instal·lada en la memòria col·lectiva dels catalans des d'aquelles inoblidables aparicions a les sèries Poble Nou o El cor de la ciutat. I Lluís Soler (Manlleu, 1954) sempre contesta amb la paciència i l'agraïment cap a aquest do diví que ha fet encara més singular un talent que porta quatre dècades mostrant-se als teatres, als platós televisius i, en menor mesura, al cinema. “Sempre m'ho pregunteu, sempre. Si no m'han enganyat em ve de l'avi patern, hi ha un component genètic important. I evidentment, sense fer escarafalls, sé que tenir aquesta veu m'ha ajudat molt a ser on soc, segur”, explica l'intèrpret osonenc, presència sempre estimulant als escenaris; fins i tot els menys teatreros l'hauran vist representant aquell fenomen que fou El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. Aviat, al mes d'abril, estrenarà Els criminals a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, a les ordres de Jordi Prat i Coll i acompanyat de Maria Rodríguez i Joan Carreras.
Però ara, Lluís Soler treu el cap als cinemes amb Canigó 1883, el film d'Albert Naudín que completa el díptic amb l'anterior Maleïda 1882 (2019), en la qual també donava vida a Mossèn Cinto Verdaguer: totes dues ressegueixen les passes del poeta en les seves excursions pel Pirineu, que són l'origen i la inspiració del seu poema èpic Canigó. La pel·lícula mostra un Verdaguer aventurer, obsessiu amb les fites muntanyenques que vol assolir, i, també, enfrontat a l'Església, una institució que sovint s'oblida de l'ajuda als necessitats, veritable sentit de la seva existència. El vincle de Soler amb el personatge és sòlid, i va més enllà de les dues pel·lícules: sovint, en col·laboració amb la Fundació Verdaguer, ha recitat el Canigó entre les parets de la casa del clergue i escriptor, amb un grapat d'afortunats com a públic. “Venim de la mateixa Plana de Vic, ell era de Folgueroles i jo soc de Manlleu, i ara estic vivint a Tavèrnoles. I en Verdaguer, per la gent de la zona, i gràcies a les nostres mares i les nostres àvies, és un personatge amb una popularitat que l'ha introduït dins de cada casa. D'una manera o d'una altra, tots hi tenim algun vincle. I jo, més endavant i professionalment, suposo que per la meva tendència a estimar el vers, m'hi vaig apropar d'una manera més personal”, ens explica.
Aquest amor teu pel vers l'has portat moltíssimes vegades a l'escenari. Suposo que Verdaguer, i em permetràs el paral·lelisme futboler, vindria a ser com Messi en escriure'ls. I un gust per tu a l'hora de dir-los.
[riu] El vers té una cosa que la gent no sé si sap. El vers és una partitura musical. El poeta ha de ser prou bo com per saber-lo escriure com cal. I en Verdaguer era un gran poeta, i un obsés del vers. Per tant, i en aquest sentit, amb les meves pors i inseguretats, amb el vers m'hi sento molt millor, més còmode, perquè és el poeta qui et marca com l'has de dir. Ja hi ha algú que domina l'ofici de poeta, que t'accentua el text, que et diu com ho has de fer, i a mi, com a actor, m'ho posa més fàcil, perquè només li he de fer cas.
Però bé hi has d'afegir-hi el gest, la interpretació ha d'anar més enllà. Algun truc?
És importantíssim que et surti sense pensar. Que el tinguis ben assimilat. Si penses, estàs perdut. Normalment, les coses que fem millor són aquelles que, de tant repetir-les, surten soles. Així que el que cal és fer una feinada de titans, de memoritzar i memoritzar i memoritzar, fins que et surt de manera natural. I a partir d'aquí, t'has de deixar anar. I hi ha genis, com en tot, i n'hi ha que anem fent...
No et sembla complicat aconseguir que el públic d'avui s'atreveixi a anar a veure una pel·lícula com Canigó 1883?
Sí, estaríem d'acord en això. Igual que dic versos també em sento una mica dinosaure, com d'una altra època. Som fills d'un temps, i hem de fer el que sabem i hem après a fer. I després ja tot depèn de l'espectador, de que se senti comunicat. Evidentment que a mi m'agradaria molt que les noves generacions se sentissin identificades amb el vers... bé, no sé si m'agradaria molt. El món ha d'evolucionar i no podem negar que les coses canvien, i ara ho fan d'una manera molt forta. Però també et dic que hi ha versos de Verdaguer de segons quins cants de Canigó que són com un rap, i que segurament si els agafés un raper ens adonaríem que són versos que encara poden ser dits. Però és evident que el temps corre i ja som al 2024, i hem fet un producte, l'hem servit i ara veurem si hi ha espectadors potencials als quals aquest producte els diu alguna cosa.
Si un raper agafés Canigó, veuríem que són versos que encara poden ser dits
Ara que dius això de que ets un dinosaure, crec que no tens ordinador. És una forma de resistència?
[riu] No, no, cap resistència! És una qüestió de trobar-se en una situació i sentir-se incòmode en una altra, i tendeixes cap a la que et fa trobar-t'hi millor, cap a la que et sents més confortable. No hi ha cap ideologia, no es tracta d'anar en contra de res. No té més. Però si tinc un mòbil, no em cal seure davant un ordinador per veure què m'ha arribat o què m'ha deixat d'arribar. Ara estic a casa, enmig dels roures i les alzines, envoltat d'arbres, però no és que visqui aïllat...
Verdaguer és un aventurer i un tossut, un home que no defalleix quan té alguna cosa entre cella i cella, ja sigui fer un cim o enfrontar-se a l'Església. Comparteixes alguna cosa d'aquest esperit aventurer o d'aquesta tossuderia?
A un nivell petit petit petit, potser, a un nivell més mortal. És clar, algú que a mitjans del segle XIX fa a peu, amb una maleta i una sotana, la travessa des del Canigó fins a la Vall d'Aran per tornar-hi... Amb tot el meu amor per mi mateix, i amb tot el narcisisme, aquí no hi arribo. Necessites un no sé què a dins. És una bestiesa. La seva és una aventura monstruosa, dos mesos tot sol pel Pirineu, enmig de tempestes...
Mossèn Cinto era, també, un abanderat de la llengua catalana. Tu has treballat molt poc en castellà...
Sí, he fet alguna sèrie, Isabel, Apaches... i alguna pel·lícula. La feina és com tot a la vida, et ve per un costat o per un altre i tu vas fent. No li hem de buscar cap desllorigador especial que et porti cap aquí o cap allà. És la vida i ja està. Mai m'ho he plantejat. Quan t'arriba un projecte, i si pots triar, si et ve de gust el fas o no el fas. No hi ha més. És evident que per pura naturalesa em sento molt més còmode parlant amb tu en català que en castellà. He mamat el català, i la llengua mare és la llengua mare. Aquesta és una qüestió política, però a nivell de naturalesa, la llengua que hem mamat és la que ens ve al cap, no hi ha res a fer: quan renegues et ve el renec en català. I això que jo m'he educat en castellà, en ple franquisme. No pots entendre que algú vulgui imposar una llengua en funció de no sé quins principis quan això és com l'aigua de la font, si has mamat d'aquella llengua... I si algú té la sort de parlar-ne d'altres, que de petit les hi ensenyin, és molt més fàcil adaptar-s'hi. Perquè un humà fa els seus fonaments els primers anys de la vida, i si els fas en xinès, en suahili o en català, aquesta serà la seva naturalesa, i ja està.
També és cert que el context ens diu que el català no viu un moment gaire reeixit...
Vols dir que no estan en perill totes les llengües? Encara que no ho vulguem veure, i que siguem una mica egoistes, i que tots defensem la nostra? En aquest món del segle XXI, en el que vivim un canvi molt profund, quasi de dimensió, amb una tecnologia que mou els fils de la societat i que no controlem... No ho sé, crec que això de voler-se ancorar, que les coses no canviïn, és un món molt perillós i delicat. Però que anirà fent la seva. Jo penso que en poc temps veurem coses que no ens podem ni imaginar. Així que totes aquestes defenses que creem... Una altra cosa és que jo em senti bé amb la meva forma de ser, em sento més del segle XX que del segle XXI. Però això no vol dir que m'hi enfronti.
Ets més un observador dels canvis.
Sí, una mica sí. Més observador que partícep. Això no significa que em quedi a casa, vaig fent els meus bolos, les feines, però sí. Hem de viure aquí, i a mi, mentre em deixin fer la meva, estar bé amb mi mateix i amb els altres, encantat de la vida. Que les coses evolucionin i canviïn, que per això el món és món.
Aviat faràs 70 anys, una d'aquestes edats rodones que, de vegades, empenten a mirar enrere i fer balanç. Tu ets dels qui ho fa?
No. Potser alguna vegada, despistadament, però no amb un propòsit clar de mirar què he fet o he deixat de fer. Evidentment, per naturalesa saps que vas de baixada, ja no has de pedalar tant. Ja no cal pujar l'Everest, fent el Puigmal o el Montseny en tens prou, ja no necessites somiar truites. Però no, no soc gaire de fer balanços. Potser tinc un esperit bastant positiu, que fa que valori que he tingut molta sort a la vida, i que sigui més senzill mirar-te les coses amb bons ulls que no pas si has hagut de patir molt per arribar allà on ets.
Em sento més del segle XX que del segle XXI
Si parlem de sort professional, és evident que ets un home respectadíssim. Com vas viure aquell moment de fer-te popular gràcies a Poble Nou o a El cor de la ciutat?
Ho vaig viure d'una manera molt agraïda i agradable, valorant la sort que tenia i que he seguit tenint. No tothom té la fortuna de viure una cosa així, és un privilegi.
En els escenaris, si una feina ha tingut un efecte similar respecte el públic ha estat El mètode Grönholm. Vau fer quasi mil representacions, i no sé si ara seria possible repetir-ho...
En vam fer 930! Avui seria difícil. Té a veure amb allò que parlàvem dels canvis i els nous temps. Potser algun musical ho aconsegueix, però una funció, que arribi a mil representacions és complicadíssim. I les vam fer sempre amb el mateix repartiment. Els dos Jordis (Boixaderas i Díaz), la Roser (Batalla) i jo, sempre nosaltres quatre. I a nivell professional, el que vam viure és un fet singular que no es repetirà. Va ser una sort ser allà en aquell moment.
Més enllà d'aquesta obra, series capaç de destacar els moments més rellevants de la teva carrera?
Aquesta és una pregunta molt complicada, com si et fan escollir a quin fill t'estimes més. Però sí podria parlar de moments com a mitjans dels anys 90, quan vaig fer El mercader de Venècia, de Shakespeare, o L'Avar, de Molière, amb en Sergi Belbel com a director, que és una de les persones que més ha marcat la meva trajectòria com a actor. Després hi ha situacions que són especials, com poder fer al Grec funcions com L'Odissea, acompanyat pel músic Eduard Iniesta, o El Comte Arnau tot sol. Després hi ha obres emblemàtiques com L'home de la flor a la boca, de Pirandello, que l'has vist representada per un geni com Vittorio Gassman i després resulta que et truca la Carlota Subirós per oferir-te-la... Entrem en el món dels somnis i, quan n'hi ha que es converteixen en realitat, penses que vius al cel. En general m'estimo tot el què he fet, excepte dues o tres tonteries, però fas com si no hi fossin. Quan tens aquesta feina tan a dins, a quasi tot li trobes un sentit.
Parlaves de Gassman, tot un monstre respectadíssim. Tinc la sensació que aquí a tu també se't té molt de respecte...
Jo em sento molt estimat, aquesta és la veritat. Com em tracta la gent, la professió... això no té preu!