No fa gaire passejava amb la meva parella pel carrer Consell de Cent quan una mena d’automatisme involuntari va impel·lir-nos cap a l’interior d’una inquietant taverna de ramen on no hi havia cap client. Cal dir que som més d’escudella que de brou japonès, i que no acostumem a freqüentar locals adornats amb figuretes de Bola de Drac. Potser va ser l’atracció magnètica dels maneki-neko, els gatets de la sort que conviden els transeünts a entrar als negocis. O potser va ser un altre tipus de força esotèrica la que va exhortar-nos a xarrupar fideus. Sigui com vulgui, a aquest holístic articulista l’ha sorprès descobrir que aquelles parets decorades amb vinyetes de Manga en altre temps van acollir uns dibuixos ben diferents. On ara trobem un restaurant de menjar ràpid japonès, abans hi havia la Sala Gaspar, una galeria d’art avantguardista que va acollir les activitats del Club 49.
La 'Pepeta de Cabrils’ és una mèdium que confecciona en estat de trànsit uns laboriosos dibuixos, poemes i brodats, segons el dictat dels esperits
Ara us demanaré que viatgeu en el temps (sense el DeLorean ni cap forat de cuc, només amb la imaginació), fins a la nit del 18 de gener del 1956, si fa o no fa a la mateixa hora en què, 66 anys després, dues persones beuran ramen irreflexivament entre les mateixes quatre parets. Ens trobem en plena postguerra, i un grup cultural, als antípodes dels valors que promou el règim de Franco, i que s’expressa i difon les seves activitats en català, el citat Club 49, ha organitzat, amb nocturnitat i traïdoria, una petita exposició clandestina. La subreptícia mostra es celebrarà només durant aquella nit, i està formada per dotze dibuixos d’una autora desconeguda, del tot aliena als cercles artístics i literaris de l’època: Josefa Tolrà. Es tracta d’una ‘artista emergent’, com dirien avui, de 76 anys. Una persona que mai surt de la seva masia de Cabrils, un poblet del Maresme. Una dona de camp, que amb prou feines sap llegir i escriure, que vesteix de dol i porta un mocador al cap. En canvi, a la mostra hi assisteix la flor i nata de la intel·lectualitat progressista catalana: el crític d’art, escriptor, pedagog i futur polític, a més de responsable de l’exposició Alexandre Cirici-Pellicer, i tot el cercle de Dau al Set (el poeta Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig, l’editor Joan-Josep Tharrats, els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies i Modest Cuixart...). A tots ells els fascina tot allò que sigui desconegut i els mons onírics, fantàstics i subtils; i han acudit a la cita clandestina atrets pel boca-orella que ‘la Pepeta de Cabrils’ és una mèdium que confecciona en estat de trànsit uns laboriosos dibuixos, poemes i brodats, segons el dictat dels esperits. No cal dir que l’artista no ha vingut a la primera mostra pública dels seus dibuixos, ja que ni es considera artista, ni creu que les obres siguin de la seva autoria (ella només fa d’intermediària entre el món espiritual i el material), ni té cap intenció de vendre les seves obres, ni l’importa un rave la intel·lectualitat barcelonina. Que vagin ells a veure-la a casa, si volen!
La mèdium i el poeta
“Què és l’art?”, li preguntà Joan Brossa a la Josefa el primer cop que va anar a veure-la a Cabrils. “El arte es un correo de tipo práctico”, va respondre-li ella en un castellà cervantí, una llengua que pràcticament desconeixia, com una Pítia de l’Oracle de Delfos. Pot resultar curiós que un poeta, dramaturg i artista plàstic consagrat com ell, busqués respostes epistemològiques en una persona com la Josefa Tolrà i Abril (1880-1959). Com expliquen l’Eulàlia Salvador, néta de la nostra protagonista, i la Sandra Martínez, historiadora i documentalista, al llibre Josefa Tolrà. Mèdium i artista (editat per l’Associació Josefa Tolrà l’any 2020, però que per motius pandèmics tot just acaba d’arribar a les llibreries), “la seva vida va començar com la de moltes altres noies de Cabrils, la pròpia d’una humil família treballadora. Va cursar uns estudis primaris on va aprendre a llegir i escriure i, quan va arribar el moment, va col·laborar en l’economia familiar treballant a la fàbrica de teixits del poble. A través d’amics comuns va conèixer Jaume Lladó, un jove treballador del camp, amb qui es va casar. Fruit d’aquest matrimoni van néixer els seus tres fills: en Joan, la Maria i en Pere. La Josefa va adoptar llavors el rol que li tocava, va deixar la seva feina a la fàbrica i es va dedicar a tenir cura de la seva família.” La fatalitat, però, va fer que el benjamí morís als catorze anys després d’una llarga malaltia, i uns anys després, el primogènit no tornés amb vida del camp de concentració on els feixistes l’havien tancat un cop acabada la Guerra Civil.
Amb 60 anys, asseguda a la taula del menjador la Pepeta va esperar el missatge que alguna entitat sobrenatural li havia de donar
Aquest dolor incommensurable, la pèrdua dels seus dos fills, va ser el responsable de l’obertura d’un canal de comunicació entre la Josefa i una altra realitat. “Va començar a veure cares i a sentir veus que intentaven comunicar-se amb ella [...] Finalment, un familiar molt proper, li va aconsellar que es concentrés i que demanés a Déu que, si realment tenia un do, li guiés la mà per poder plasmar en un paper el seu missatge. I així ho va fer.” Amb 60 anys, asseguda a la taula del menjador, amb un boli i una llibreta d’espiral ‘Centauro’, la Pepeta va esperar el missatge que alguna entitat sobrenatural li havia de donar. De cop, de la seva mà van sorgir uns estranys gargots, una mena de sanefes infinites que anaven omplint pàgines i pàgines, dictades des del futur: era l’any 1940 i aquestes grafies estan signades els anys 1968, 1969 i 1970.
La mèdium i el perruquer
En Dani Montlleó és un veterà artista mataroní que combina la contracultura amb la capilicultura. És a dir, des d’AKA perruquers, la seva base semisecreta, a cops de pinta i tisores, dóna forma a projectes tan dispars com la publicació de Dopplegänger Goldfinger, un assaig psicogeogràfic sobre l’arquitecte anglès en el qual Ian Fleming va basar-se per batejar al superdolent de James Bond; el documental Tito, The Phantom Monk, sobre un desconegut músic i artista barceloní que treballava amb matèria orgànica; i el disc en set polzades (amb dues cares B) de The Stuarts, editat per A tupé! Records. Per si tot això fos poc, al soterrani de la seva perruqueria va acollir, l’any 1998, l’exposició ‘Revolt d’associacions’, organitzada per l’ACM (Art Contemporani Mataró), on entre altres peces es mostraven tres dibuixos de la Josefa Tolrà, dos d’ells cedits per Joan Brossa, que va acudir a la inauguració i va formular una improvisada xerrada sobre la seva relació amb la mèdium i artista maresmenca. Afortunadament, la intervenció del poeta va ser enregistrada i posteriorment editada en vídeo, en un document excepcional.
La paraula brossiana va ser el germen perquè la historiadora de l’art Pilar Bonet, que ja havia estudiat les accions portades a terme pel Club 49, i el mateix Montlleó comencessin a seguir el rastre de la Pepeta fins a conèixer, per atzar (o per una força fluídica?) a la neta d’aquesta, l’Eulàlia, i a la Sandra Martínez, i descobrissin el gran llegat que la família atresorava amb molta cura i amor: centenars de dibuixos, pintures, poemes, textos i brodats que, en plena dictadura franquista, alguna mena de força sobrenatural havia dictat a la seva àvia per i des del futur, perquè ni els museus ni la història de l’art podien classificar, ja que estava fora de tota norma, era d’una sinceritat absoluta, d’una singularitat incomparable i s’escapava a tota mirada autoritària. Amb la troballa, van organitzar l’any 2014, a Can Palauet, Mataró, la gran exposició ‘Josefa Tolrà. Dibujo fuerza fluídica’, i posteriorment, l’any 2020, ‘La mèdium i el poeta: una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa’, a la Fundació Joan Brossa de Barcelona. Ara han editat el llibre i han portat algunes de les obres de la Pepeta a la Biennal de Venècia d’enguany, perquè el seu missatge pandimensional no es perdi en el temps i l’espai.