Abraça’m fins que m’ajudis a entendre com pot ser que jo, amb vuit cognoms catalans i criat en un poble de la Catalunya interior, hagi pogut aprendre a llegir i parlar sense problemes en una llengua perseguida, discriminada i en perill com és el castellà a Catalunya. Abraça’m perquè és un misteri. Un enigma. Un error del sistema, gairebé, ja que algú com jo hauria hagut d’estudiar un 25% del seu temps en la llengua de Cervantes per tal d’assumir les competències lingüístiques en aquest idioma, però no va ser així, i malgrat això, muchos años después, frente al pelotón de jueces del Supremo, el articulista que firma este artículo había de recordar aquella tarde remota en que su profesora de parvulario de la clase de los canguros le llevó a conocer la lengua castellana.

Abraça’m fins que a sis-cents quilòmetres d’aquí entenguin que abraonar-me a Cien años de soledad amb disset anys va ser el mateix que haver après el castellà de ben petit: millor que descobrir el gel per a Aureliano Buendía. Abraça’m fins que algú entengui això. Fins que algú comprengui que mai no vaig necessitar un traductor quan amb vint-i-llargs vaig participar en un col·loqui a Madrid, o que mai no vaig haver de llegir la Don Balón amb el diccionari de la RAE a la vora per comprendre el significat d’una paraula, o que ni tan sols jo, que soc dels que a casa tenia TV3 al número 1 del comandament ―i el 33 al 2―, mai, de petit, vaig haver de deixar de mirar Farmacia de guardia perquè m’era impossible seguir l’argument. Abraça’m perquè no ho entenc, per això t’ho explico, i com que potser tu tampoc entens com és que parles fantàsticament el castellà havent-te educat en aquest racó de món dominat pel nacionalsocialisme català, aquí t’ofereixo el meu braç, perquè només abraçant-nos podrem superar el dolor de saber que som protagonistes d’una mentida.

Ens van dir que els alumnes de Catalunya treien, de mitjana, notes de selectivitat més altes a Llengua i literatura castellana que els alumnes de comunitats com Castella-la Manxa o Múrcia, però es veu que no era veritat

Abraça'm i recorda-ho. Ens van dir que la immersió lingüística era un èxit, ens van dir que fent una assignatura de Castellà des de P4 fins als 18 anys dos dies per setmana era suficient per dominar la llengua veïna i ens van dir que els alumnes de Catalunya treien, de mitjana, notes de selectivitat més altes a Llengua i literatura castellana que els alumnes de comunitats com Castella-la Manxa o Múrcia, però es veu que no era veritat. Que no n’hi ha prou, amb això. Abraça’m fins que comprenguis que hem viscut equivocats, i que si cada cop que afirmes desitjar la llibertat pel teu país et diuen nazi, és en realitat perquè en comptes de ser socis del Club Super3, es veu que aquell carnet significava formar part d’una comunitat molt gran de petits hitlerians amb barretina, ja que veure TV3 és nazi i fer preguntes transcendentals a un tomàquet que parla és nazi, igual com també és nazi demanar una barra de quart al forn en català quan t’atenen en castellà. O també és nazi exigir passar la ITV, rebre una visita al CAP o firmar els papers d’una herència en català, ja que tot el que a uns els sembla lògic i corrent per al castellà, els sembla tanmateix nazi quan es tracta del català. Res que no sabéssim, però. Al país del costat, tot, fins i tot reclamar una cosa tan democràtica com votar en un referèndum, és nazi.

Adonar-se’n és dur, ho sé. No ploris i abraça’m. Abraça’m fins que algú, qui sigui, aconsegueixi explicar-nos com carai hem aconseguit gaudir de la literatura castellana havent nascut a Catalunya i havent-nos educat en aquest sistema discriminatori i intolerant amb el castellà. Abraça’m, per favor, perquè no ho entenc. Abraça’m i digue’m com pot ser que Enrique Vila-Matas sigui el meu escriptor favorit, Joaquín Sabina el meu cantant preferit i Lorena G. Maldonado la meva articulista de capçalera. Abraça’m i digue’m com vaig aconseguir llegir Machado, reflexionar amb María Zambrano, somiar amb Cortázar o vibrar amb Alejandra Pizarnik havent-me escolaritzat sota la tirania educativa de Jordi Pujol. Abraça’m i digue’m com explico als altres que soc qui soc perquè he vist les pel·lis de Julio Medem, he rellegit mil vegades poemes de Santa Teresa de Jesús, he plorat amb l'Oda a Venecia ante el mar de los teatros de Gimferrer, vaig declarar-me a la dona que estimo amb un vers de Bodas de sangre de Lorca i encara avui, cada matí, llegeixo alguna cosa de Francisco Umbral després d’esmorzar, gairebé com qui fa gimnàstica matinal per exercitar el cos abans de treballar. Abraça’m i explica-m’ho, perquè jo no ho entenc, però sobretot no ho entenen els que dia rere dia es neguen a entendre qui som.

Abraça’m i escolta’m. Ara que un tribunal ha dictaminat que el 25% de les classes a l’escola s’haurien de fer en castellà, he tingut una idea que vull explicar-te. Com que la immersió era mentida i ha quedat palès que els alumnes catalans necessiten aquest 25% de presència del castellà per saber dir carpintero en comptes de fustero, posem-hi remei, d’acord, però d’una manera molt concreta: que cada dia, a l’inici de cada classe, es llegeixi en veu alta durant cinc minuts el breu fragment d’un llibre en castellà. Per imperatiu legal, com a les dictadures. Ja que som nazis, fem coses de nazis. Quan s’acabi el llibre, al cap de sis o set dies, que es comenci a fer la lectura d'un altre. I així infinitament, però escollint amb molt detall cada llibre. Que tots els alumnes de Catalunya passin un 25% del seu temps a l’escola en castellà, però que sigui llegint Las venas abiertas de América Latina d’Eduardo Galeano, o bé potser A sangre y fuego de Chaves Nogales, o encara millor la Crónica auténtica de la conquista de Nueva España de Díaz del Castillo, o la poesia de José Hierro i el teatre de Valle Inclán, o un llibràs com España: historia de una frustación de Josep Colomer, o qui sap, potser la Brevísima relación de la destrucción de las Indias de Bartolomé de las Casas, o senzillament els llibres de memòries de Jorge Semprún, que aquells sí que expliquen què feien els nazis.

Abraça’m mentre els nostres fills aprenen la llengua castellana, però fes-ho mentre aprenen, també, què ha significat al llarg de la història de la humanitat la nació que bateja el nom de l’idioma. Abraça’m fins que aprenguin tot el que Castella va fer a l’Amèrica del Sud, abraça’m fins que coneguin el caïnisme sense fre de l’Espanya moderna i abraça’m fins que comprenguin, llegint per exemple la poesia de Jaime Gil de Biedma dins aquest 25% de classe en castellà, que la d’Espanya és una història sin duda la más triste, porque termina mal. Nosaltres ho sabem bé, perquè fa més de tres segles que ho patim de ben a prop i som l’última colònia d’un país que mai no ha superat la misèria d’haver dominat el món i haver-se de conformar, ara, amb imposar-nos coses sense sentit, insultar-nos permanentment i construir dia rere dia amb la nostra realitat un relat de mentida allunyat de la veritat. Abraça'm davant aquesta literatura de la farsa que veu enemics on només hi ha persones cíviques, punts estratègics de conquesta on només hi ha escoles i, en definitiva, gegants on només hi ha molins. Abraça’m fort i resisteix fins que ens n'alliberem.