Lildami és una de les figures fonamentals en l'eclosió de les músiques urbanes; el rap, el trap... en català. MC terrassenc de verb prodigiós i carisma desbordant, notabilitat que va deixar demostrada en el seu àlbum de debut, Flors mentre visqui (Halley Records, 2019), ens trobem amb ell estirats a La Gandula per reviure els seus inicis, parlar del present i dibuixar futur que tot i la incertesa del moment s'intueix brillant. I és que, tot i que dies enrere es va tallar les seves característiques rastes, en Dami continua sent IMPARABLA. Ho podeu comprovar en el seu concert d'avui al Cruïlla XXS.

Lildami 8

Des de Terrassa, Lildami ha portat el rap i el trap en català a una nova dimensió 

Com estàs?

Bé, bé. Assajant una miqueta, fent bondat i portant-me bé. Una mica amb la sensació de ser el dia de la marmota. L'any passat per aquestes dates tenia com a mínim dos bolos per setmana, aquest...

Aquest any les coses estan complicades.

Bufff... Teníem una gira força potent tancada, diversos projectes per davant molt interessants... Ho hem hagut de posposar tot a l'any que ve.

El Maleducats, el festival que havies muntat reunint el bo i millor de la nostra escena urbana?

També. Aquest any era el moment, perquè la música urbana en català està passant per un gran moment. Ho farem l'any que ve. A més no ho farem un dia, com estava previst, sinó dos.

Quin és el teu primer record musical?

Els primers temes i discos de hip hip que em va ensenyar el meu germà. Coses com 2001: Odisea en el lodo (Zona Bruta, 2003) de SFDK o Vicios y virtudes (BOA, 2001) de Violadores del Verso. És més gran que jo i li mola molt, també, el hip hop.

Deu estar orgullós!

Sí, clar! Li mola el que faig.

Més havent-li dedicat una cançó com "A la sang".

Total. A Flors mentre visqui (Halley Records, 2019) ja hi havia diversos temes que en part el cito, però aquesta és la més directa i sense metàfores. Quan la gent del Banc de Sang m'ho va demanar, que fes un tema per a ells, no m'ho vaig pensar dues vegades. Pel cas del meu germà, els dec moltíssim. 

Estàs prenent consciència de fins on has arribat, de la dimensió que ja té la teva figura?

No gaire. Segueixo fent les mateixes coses. Segueixo mantenint el mateix cercle d'amics. Em continuo movent amb la mateixa gent… I això és el més divertit. No, no crec que hagi canviat gaire.

Tu no, però les circumstàncies que t'envolten sí. I per això et passen coses com que la gent del Banc de Sang et vingui a demanar que facis una cançó per a ells.

Això sí, totalment. Però hi ha coses a què no m'acostumaré mai, com que algú em pari pel carrer i em demani que ens fem una foto plegats. No tinc ni sóc res especial. Però vaja, la vida és una muntanya russa, i avui em poden demanar fotos i demà tirar-me pedres. He de ser conscient d'això i, sobretot, centrar-me a fer la meva música i les meves historietes.

Amb qui t'has fet tu una foto?

Ara farà quatre anys, amb Post Malone. Me'l vaig trobar a un casino de Las Vegas.

Lildami, Post Malone, casino a Las Vegas. Impossible imaginar una escena més hip hop!

Vam anar de viatge amb els col·legues. Estàvem pelats i vam entrar al casino més tirat de tots. I en el casino més tirat de tots vam anar a la taula d'un dòlar, l'única que ens podíem permetre. De sobte un amic em diu: "mira, aquell és Post Malone". Al principi ens ho vam prendre a conya, era impossible que Post Malone estigués en el pitjor casino de Las Vegas jugant a la taula d'un dòlar.

Però era ell.

Era ell! Ens hi vam apropar súper respectuosos. Li vam dir que veníem de Barcelona i que érem molt fans seus, que si ens podíem fer una foto. Va ser molt amable amb nosaltres.

Li vas dir que rapejaves?

No! Però la foto la vam fer. La guardo. És una foto que de tant en tant ens la mirem amb els col·legues per fer-nos uns riures.

Lildami - Post Malone -  Las Vegas

Lildami i Postmalone en un casino de Las Vegas, l'escena no podria ser més hip hop / Arxiu Lildami 

Quan vas començar a rapejar?

Jo diria que a 2n de l'ESO. Amb catorze o quinze anys. Si ara a 25 anys sóc un flipat, imagineu-vos aleshores. Un veritable flipat. Jo i els dos col·legues amb què vaig començar. Ens va comprar el micro més totxo i ens vam llançar a fer els primers temes sense tenir-ne ni idea.

Però sí moltes ganes.

No sabíem que es podia gravar per pistes. Creiem que havíem de gravar tot d'una, del tirón... El primer, que era el més bo de tots, començava feia la seva part i quan acabava, corrent, em passava el micro i jo feia la meva part. Ens costava un munt gravar els temes. Sóc manco i era impossible que ho fes tot de primeres sense equivocar-me. Encara és impossible que ho faci ara.

Lildami 9

Lildami va debutar discogràficament l'any passat amb l'àlbum Flors mentre visqui, ja un clàssic del rap en català.

Els col·legues encara segueixen rapejant?

Un d'ells és el meu millor amic i vam estar compartint pis fins fa no res. L'altra sí que continua fent coses però hem perdut una mica el contacte.

Si tu eres el més totxo, per què has estat el que has arribat més lluny.

Creu-me que era el pitjor. I encara ara no em considero un bon MC. Tècnicament hi ha moltíssims MC que em passen la mà per la cara. En l'altre extrem, crec que sóc honest, que el que explico, la gent percep que és veritat. A més, sé comunicar. I sóc molt tossut. Em vaig dir que em volia dedicar a fer rap, i no he parat fins aconseguir dedicar-me a fer rap. Si vull fer una cosa, no pararé fins a aconseguir-ho, costi el que costi. He picat molta pedra i al final m'ha sortit bé.

Ets del Vallès, el bressol del hip hop a casa nostra.

I a més sempre hem fet coses fresques. Si per alguna cosa destacaven, per exemple, les produccions de Griffi amb Solo los Solo era perquè eren diferents de tota la resta. Eren produccions súper imaginatives. De manera inconscient, tant en Chen com jo això ho hem heretat. Et pot agradar més o menys el que fem, però sempre intentem sortir-nos de l'estàndard.

Al principi ja rapejaves en català?

Quan vaig començar, tret de tres o quatre noms, ningú rapejava en català. I encara queda molt camí per recórrer. Però anem pel bon camí. S'estan fent bé les coses.

Com a cultura minoritzada sempre hem tingut recança d'embrutar l'idioma i portar-lo als carrers i les clavegueres.

En aquest sentit ha estat molt important la feina de la PAWN Gang. Ells van ser els que van acabar amb molts tabús. Els vaig conèixer tot just quan començaven a petar-ho i van ser els que em van obrir els ulls. Jo venia de rapejar en castellà. Ells ho feien en català. Si jo sentia que era igual que ells, per què no cantava en la nostra llengua? Aquí vaig fer el clic. Si pensava en català per què cantava en castellà? La prova definitiva va ser quan vaig fer el primer tema en català. Tot va fluir d'una manera molt més natural i, per tant, millor. Va ser un pas endavant molt bèstia.

Recordes aquell primer tema?

Va ser l'any 2014 i va ser un tema que vaig fer amb la PAWN Gang. Era un tema que ells estaven gravant a casa d'un col·lega, em vaig passar per allà i em van animar a col·laborar-hi. Se'm va obrir un univers nou.

Aquells anys d'inici i aprenentatge, devien ser molt excitant.

Va ser un hivern, el del 2014, brutal. Ens ajuntàvem cada cap de setmana a casa d'un col·lega a Lesseps. Ens reuníem només per fer música. Érem deu paios rapejant, fotent-nos els nostres cubates, passant-nos-ho bé. Una època que de tant en tant enyoro perquè era quan teníem tot per davant. Tot era possible.

Ets enginyer, tenies una feina molt bona a la SEAT i ho vas deixar tot per rapejar.

Ho vaig deixar quan vaig estar segur que de la meva passió podia fer-ne una professió. Tenia 23 anys. Estava bé, era feliç, tenia una bona feina... Però era, i sóc, molt jove i ho havia d'intentar. A mi el que m'agrada és cantar i comunicar. No hi ha millor sensació que fer un concert i que l'alegria perquè les coses han anat bé, et duri tot un mes. Havia de fer el pas d'apostar per la música. Ha sortit bé. A més a casa els meus pares sempre m'han donat suport total i la meva iaia igual (riures).

Ep, si ho diu la iaia!

Ara la tinc una mica trista perquè m'he tallat les rastes. Però la resta de la família i amics em diuen que estic més guapo sense elles. És un canvi d'època en la meva carrera que havia d'expressar d'alguna manera.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

INPENTINABLA

A post shared by lildami (@lildami) on

Per això ho has fet?

Les rastes marcaven la meva essència però tinc la sensació que estic vivint l'inici d'una nova etapa. Estic preparant les cançons del pròxim àlbum, temes que sonen una mica més madurs. Sense renegar de la meva personalitat, però sóc un nou Dami. De fet, de la mateixa manera que em vaig deixar les rastes quan vaig marxar de la feina com a acte reivindicatiu, com a crit de llibertat. Ara és el mateix però tallant-me-les.

Un punt d'inflexió a la teva carrera va ser quan va començar a treballar amb Sr. Chen com a productor.

Sense cap mena de dubte. I qui digui que no, només ha d'escoltar la música que feia abans i la que he fet després de conèixer-lo. Fa setmanes que penso justament en això, perquè abans feia el que podia i ara, amb ell al costat, faig el que vull.

Quan vas saber que ho havies aconseguit?

Hi ha moments molt especials. Ara mateix recordo el concert de la Mercè de l'any passat i... Vaig tornar a casa volant. No m'ho podia putu creure que havia viscut una nit com aquella. Però tot passa, tot és efímer. No et pots relaxar. Has de seguir currant per assolir cims més alts. Els objectius te'ls has de marcar a mesura que vas arribant.

Quin és el pròxim objectiu?

Fa cinc anys t'hauria dit fer un concert amb cent persones al públic. Ho vaig aconseguir i l'endemà ja volia fer-ne un altre amb dues-centes.

Aquesta gana...

Sí, però no és gana per tenir més diners, més likes.. És de créixer artísticament, de fer coses diferents de tota la resta. No vull comprar-me un Lamborghini, que també, però no és l'objectiu. Des de la modèstia i respectant el que fan tots els altres, el que vull és fer el disc que canviï per sempre l'escena catalana de músiques urbanes.


Quan t'has comprat l'últim cotxe?

El gener. Un Abarth de segona mà. Un caprici, però res de l'altre món. Jo tenia un Seat Ibiza, però el meu germà necessitava un cotxe, li vaig passar el meu i jo m'he comprat l'Abarth, que l'hi vaig pillar al (Miquel) Rojo, el trompetista d'Oques Grasses. Me'l va deixar a preu d'amic (riures).

Més somnis per realitzar?

Mmmmm... Fer una gira pels Estats Units, això molaria molt. Això i fer un sold out a Madrid. De fet, a Spotify m'escolta més gent a Madrid que a Terrassa. La ciutat on tinc més oients és Barcelona. Després, Madrid. Tercera, València. I quarta, Terrassa... I la cinquena Bilbao! Però Madrid la segona. No hi he tocat mai. Un sold out allà seria brutal.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat