El Museu Nacional d'Art de Catalunya s'ha fixat com una línia estratègica exposar l'art català de la postguerra i de la segona avantguarda i reflexionar sobre ell. I en aquest marc presenta, a partir del dijous 15, l'exposició Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971. Pretén analitzar l'art produït al voltant de maig del 68, aquell que reflecteix les inquietuds generacionals, polítiques i estètiques dels joves artistes d'aquell moment. Agrupa un centenar d'obres de creadors diversos, alguns ja molt coneguts com Antoni Miralda, Antoni Llena, Albert Guinovart o Enric Sió, i altres que es volen reivindicar com Mari Chordà o Aurèlia Muñoz. El títol, de fet, ja és una reivindicació: la de Liberxina 90, una pel·lícula de Carles Duran sobre un gas que tenia efectes revolucionaris i que va ser prohibida pel franquisme i que mai va ser estrenada (i que ens interpela en un moment en què tornen censures vàries). La mostra, comissariada per Alex Mitrani i Imma Prieto, es podrà veure fins al 22 d'abril de 2019.
Jordi Batiste (disseny). Coberta del disc de Sisa L’home dibuixat, 1948.
Barcelona no era el paradís
Els comissaris de l'obra han volgut deixar clar que a Catalunya, en el període que estudia l'exposició, el context no era gens favorable: "Hi havia una dictadura i no ens podíem comparar a Nova York, París o Londres, ciutats en què els artistes volien reflectir-se". Entre les obres, algunes tenen clars referents a les lluites juvenils dels Estats Units o França (com les de Narotzky o Miserachs), però d'altres enllacen aquests referents amb les reivindicacions de la població catalana contra el nacional-catolicisme (com en el cas de Lluís Güell o Jordi Gali). Els comissaris reconeixen que els artistes exposats treballaven "en petits nuclis dispersos, però connectats entre ells", però resalten que "tenien molta força", i que l'art produït en aquells moments "diposita la llavor del que passarà a la dècada posterior".
Mari Chordà. Autoretrat embarassada, 1966-1967. Col·lecció Mari Chordà.
Més enllà dels formats
L'exposició agrupa diferents arts (còmic, fotografia, cinema, pintura, escultura, ceràmica, collages, performances...) perquè reconeix que els artistes de l'època treballaven conjuntament. Fins i tot el catàleg incorpora un text d'Àngel Casas sobre la música de l'època, perquè consideren que tot aquest moviment artístic no es podria entendre sense la influència de la música. Algunes d'aquestes obres tenen el segell indubtable de l'art pop, però els comissaris ho tenen clar: "A aquesta exposició hi ha art pop, però no és una exposició sobre l'art pop".
Norman Narotzky. I am a Man, 1968-1969. Col·lecció Norman Narotzky.
Els ja clàssics i els altres
Entre les obres exposades, n'hi ha algunes que ja són mítiques. És el cas de la pel·lícula Primera muerte de Jordí Galí, Sílvia Gubern, Antoni Llena i Àngel Jové, rodada el 1969-1970 a l'urbanització El Maduixer, on vivien tots ells (l'exposició dedica molta atenció a aquest espai, tant pel que fa a la creació, com per al "comportament" artístic que allà s'hi donava). O el de les cèlebres Hazañas bélicas de Miralda, en què exèrcits de soldadets de plàstic atacaven organitzadament un cos femení. Pim-Pam-Pop dels valencians de l'Equipo Crónica és una obra emblemàtica, al més pur estil pop. També és ja molt coneguda la litografia La bomba Yeyé, de Josep Guinovart, una àcida crítica a la bomba de Palomares. I, com no, cal destacar les fotografies de Miserachs de la Fàbrica Tipel, un mar de color en un dels pitjors paisatges industrials del Vallès. Aquesta exposició reivindica, també, la figura del dibuixant de còmics Enric Sió com un gran de l'art d'aquesta època, tot i que algunes històries canòniques de l'art l'hagin relegat. Però hi ha obres molt menys conegudes d'un fort impacte. És el cas de Li van dur enganyat, una cadira d'obstetrícia reconvertida en cadira elèctrica d'Amèlia Riera. O els collages de Guillem Ramos-Poquí, un dels artistes més oblidats d'aquesta generació, que demà serà a Barcelona per la inauguració de l'exposició. Els comissaris també han volgut destacar la sèrie de tres quadres Autoretrat embarassada, de Mari Chordà.
Guillem Ramos-Poquí. Collage de la quadrícula, amb números, cotxes i els Beatles, 1965. Col·lecció Guillem Ramos-Poquí.
La vigència d'un moment
Els comissaris han destacat que algunes d'aquestes obres, fins i tot d'autors no gaire coneguts, 50 anys després, "aguanten". I han mostrat diversos aspectes en què la seva obra manté la seva vigència. Sorprén tant d'interés per les reivindicacions contra el racisme en una Catalunya on pràcticament no hi havia gent racialitzada, i ara, davant l'aparició de moviments racistes, aquestes obres adquireixen la màxima vigència. És també de la màxima vigència la reivindicació del cos, i de totes les opcions sexuals. Aquests artistes, als anys seixanta, no distingien entre unes arts i altres, i col·laboraven en còmics, en revistes, en audiovisuals... Es trigaria molts anys en tornar a aquesta concepció. Per altra banda, tot i que bona part de l'obra exposada no té un rerefons específicament polític, a l'Espanya franquista la seva reivindicació de la llibertat del cos era radicalment transgressora, i ens torna a situar en el tan actual debat sobre la llibertat d'expressió...
Jordi Galí. Silvia Gubern al Maduixer, 1969. Col·lecció particular.
A partir d'allò micro
Els comissaris reconeixen que aquesta mostra no pretén una gran renovació teòrica, sinó només canviar la perspectiva per permetre un nou anàlisi, des d'allò micro, que permeti revistar la història, corregir-la i emplenar buits (i en aquest àmbit destaquen la necessitat de parlar de les dones artistes). Però si bé l'exposició pretén "plantejar preguntes" als especialistes, també vol ser atractiva per al gran públic. Liberxina vol ser la primera d'una sèrie d'exposicions de petit i mitjà format que el MNAC vol anar realitzant sobre l'art de postguerra i de la segona avantguarda. El director del MNAC, Josep Serra, ha aclarit que no volen fer un seguit de retrospectives: "No farem una llista de funerals, artista per artista", sinó que es pretén fer exposicions més obertes i més interpretatives, que també s'usaran per anar ampliant la col·lecció permanent del Museu. De fet, al desembre el MANC té previst obrir noves sales amb obres d'aquest període, algunes de les quals formen part del seu fons, i d'altres els han estat cedides per a exposar-les.
Foto de portada: Equipo Crónica. Pim-Pam-Pop, 1971. Col·lecció Rafael Tous. © Equipo Crónica –drets de coautor Manolo Valdés, VEGAP, Barcelona, 2018 .