Amb el blusó faller i el rebombori propi dels dies de Falles: així és com em va atendre Maria Bertomeu (Oliva, la Safor, 1998), La Maria, fa un parell d’anys, quan la vaig entrevistar per primera volta. Aleshores presentava el seu debut, L’Assumpció (Propaganda Pel Fet!, 2023), m’atenia des d’un casal faller del seu poble i ja era una de les artistes revelació de la música popular valenciana, tal com van confirmar els premis Ovidi d’aquell any, amb tres guardons. Un d’ells va ser per a la cançó Mon vetlatori, que va interpretar fa unes setmanes en prime time a TVE en honor a les víctimes de la DANA, al programa de David Broncano, La Revuelta. Ara dobla en certa manera l’aposta amb Robina (Propaganda Pel Fet!, 2025), un altre disc conceptual, entès com una seqüència i inspirat en una figura femenina, amb el qual combina la tradició folk amb els sons electrònics amb més agosarament i la mateixa personalitat. M’atén mentre arriba a una audició al conservatori de la castigada Catarroja (l’Horta Sud), al qual fa anys que està molt lligada, a huit quilòmetres del cor de la ciutat de València.
És veritat que Perdona, Maria, que és l’últim tall del disc, va ser la seua llavor? És com una cançó de fer les paus amb tu mateixa. O amb una part de tu mateixa: la xiqueta que vas ser, amb semblant seriós, com si estigueres cabrejada amb el món.
És una cançó a la qual li tinc molta estima. Fa deu anys que vaig a teràpia, i la psicòloga em va dir, en una de tantes sessions, si podia buscar fotos de quan jo era xicoteta i vore què era el que jo veia, com una forma de tornar a la meua infantesa, que a voltes ens fa falta vore imatges per sentir algunes coses. I vaig sentir que la infantesa que vaig tindre potser no va ser la millor, però calia tornar a ella per tindre la idea que va impulsar el disc.
És la meua favorita del disc, t’he de dir. Paradoxalment, la deixes per al final. Tenies clara eixa seqüència?
Volia tornar a fer un disc que contara una història. Un disc cíclic, amb un context i una raó de ser, i no que foren cançons individuals. I van anar eixint. En capítols. I a mesura que anava a teràpia.
Em deies fa dos anys que el treball amb el productor Tono Hurtado et venia molt bé perquè ell està allunyat del folk i de les músiques tradicionals, i en certa manera t’obligava a endinsar-te en altres llenguatges. En este sentit, este disc és un pas endavant.
Jo crec que sí, amb ell i amb Sam Ferrer, que és l’altre productor. I gràcies a la gira de presentació de L’Assumpció (2023), també he pogut aprendre i donar-me compte del que volia i del que no volia. Es tracta d’això, també. Músics que vas coneixent. Tornar a aprendre des d’una altra visió. A fer les coses i també a com demanar-les, que això també és complicat.
Fins que no es buide eixa base tan feixista sobre la qual hem construït tota la legislació i la manera de procedir, continuaran els problemes que encara no s’han resolt
Em sembla un disc més experimental, més agosarat, més aventurat, però sense oblidar mai una arrel tradicional molt visible. Vull dir, que pots trobar una havanera, un fandango i ritmes electrònics, però no trobaràs reggaeton, soul, r’n’b, trap ni hip hop, com sí que passa en els últims discos de Maria Hein, Sandra Monfort o Queralt Lahoz. Jo a tu et veig més en la lliga de Maria Arnal, estilísticament parlant.
Em sembla un piropazo, la comparació amb Maria Arnal, perquè l’admire moltíssim i sempre ha sigut una font d’inspiració molt gran. Sobretot per com fa les coses: és el que estàvem comentant. Quan estàs intentant alguna cosa i no t’ix, de vegades ens pensem que el que hem après ja ho hem après, i has de tornar a fer-te les mateixes preguntes que t’havies fet, perquè mai acabes d’aprendre sobre una cosa: això és també l’arrel. Per exemple, fa una setmana em vaig trencar el còccix, precisament per abaixar la guàrdia entrenant, fent un moviment que jo pensava que el tenia dominat: doncs amb la música passa el mateix. Per molt que jo pense que un estil, o uns melismes o una forma de tocar la guitarra o el guitarró són d’una manera, de vegades quan repasse les passes que tinc interioritzades, trobe coses noves i gràcies a això puc inventar coses que pensava que ja les havia inventades. Però sempre queda un filó per explotar.
Vas aparèixer a La Revuelta, a TVE, cantant per les víctimes de la DANA. Sembla mentida que encara ningú haja assumit responsabilitats polítiques, més enllà d’un parell de cessaments secundaris.
És terrible. I cada vegada que encens la tele et trobes un escenari molt dantesc: una paraula que jo no coneixia, però que serveix per a descriure tot el que ha passat a posteriori, com s’estan resolent les coses. Ara estic passant pel costat del conservatori de Catarroja i no vaig ahí: vaig a l’escola que ens han cedit per fer les classes, i al conservatori no sé encara quan tornarem, està tot molt verd. Estan reparant altres coses de primera necessitat. És brutal que un centre públic es quede com en el desè lloc d’urgència. La veritat és que ha sigut bastant fort, i nosaltres no ens hem pogut reincorporar ràpidament ni res. Això parlant de la qüestió educativa. I ens van cancel·lar les classes per ordre de l’ajuntament, i no de la Generalitat, que si fora per ells, no sabem què hauria pogut passar. I encara estem esperant una disculpa.
Entrevista a La Maria / Foto: Lurdes Basoli
Fa uns mesos vas cantar una versió de Gallo negro, gallo rojo (Gall roig, gall negre), la cançó escrita per Chicho Sánchez Ferlosio, la mateixa que es canta en el film El 47 (Marcel Barrena, 2024) i que cantava Sílvia Pérez Cruz. Creus que el seu missatge, en temps com estos, tan amenaçats d’involució, amb llibertats amenaçades que donàvem per fetes, és especialment necessari?
Totalment. És una cançó molt antiga, supervella, i que hui dia és una llàstima que moltes coses estiguen igual que aleshores. Des d’una visió més moderna, perquè són altres els problemes que ens ocupen, però el rerefons i la base és sempre la mateixa. I fins que no es buide eixa base tan feixista sobre la qual hem construït tota la legislació i la manera de procedir, continuaran els problemes que encara no s’han resolt.
Encara vius a Oliva, a la Safor. No sents la temptació d’anar a viure a una ciutat gran?
Vaig tindre la meua etapa a València, quan era estudiant, i els anys posteriors me’n vaig anar a Galícia: he viscut fora de casa i he tingut una època de no voler tornar, i ara és com que agafe el cotxe i ja estic contant les hores per arribar a casa, a Oliva. És on vull quedar-me: hi ha molta tranquil·litat, és un lloc encara amb sentiment de poble, tot i tindre 30.000 habitants, i pense que els i les artistes que ens quedem al poble no ens hem de sentir malament, perquè es pot combinar esta qualitat de vida, el dormir a casa sempre, amb una carrera amb projecció, sense que siga necessari viure a València o a qualsevol altra gran ciutat.