Ja a la cua s'escolten dues claus de l'espectacle: "Porto escoltant el programa des del principi" i "és això un deja vu?". La primera fa referència a la mala salut de ferro de La Vida Moderna: els seus fidels són molt fidels, però el programa de la Cadena SER no suma noves audiències. Tant és així que l'espai radiofònic, per a mofa dels seus propis presentadors (David Broncano, Ignatius Farray i Héctor de Miguel), penja d'un fil des d'abans de la pandèmia. La temporada passada van estar a punt de deixar-ho, però la seva davallada al'EGM no va ser prou pronunciada. Van passar a 40.000 oients, però no es van quedar a zero, com volien per plegar. A Youtube mantenen mig milió de subscriptors i als programes, això sí, tenen centenars de milers de visites.
La vida (no tan) moderna
La Vida Moderna va assolir el seu prime fa ja algun temps; les banderes d'aquest Estat fictici que és Moderdonia agafen ara pols en algun racó de les habitacions –descriuen a la introducció del xou a Barcelona de dijous passat sobre els oients del programa– "de parelles que dormen a llits separats, preppers i aquells que van a teràpia". Amb tots aquests ingredients es pot pensar que La Vida Moderna va deixar de fer gala del seu nom ja fa temps. Per acabar-ho d'adobar, sona rock viejuno a l'entrada del Sant Jordi. Però contràriament: el programa demostra en directe per què va ser un fenomen de l'humor, paradigma de la despreocupació de Youtube adaptada als mitjans convencionals.
Es pot pensar que La Vida Moderna va deixar de fer gala del seu nom ja fa temps
Més enllà d'audiències, alguna cosa amenaça aquesta vegada el programa, una cosa seriosa. D'allà la segona pregunta a l'entrada. La supervivència de l'espai de ràdio es complica per motius no autoimposats: Ignatius Farray no està molt fi. Humor i salut mental, quina combinació més fotuda... I més productiva. El mateix escenari on fa una setmana milers de feligresos van haver de tornar a casa perquè el còmic canari va patir un atac d'ansietat que va acabar en sirenes d'ambulància a Sants tot just baixar de l'AVE, avui riu amb bromes sobre la salut mental. "Amb una mica de sort avui veureu morir l'Ignatius", dicta, jocós, Broncano.
Humor i salut mental, quina combinació més fotuda
Farray assumeix el repte i deixa anar acudits hilarants que sorprenen... El sorprenen fins i tot a ell. Ho fa molt, molt lent, fins a les celles d'ansiolítics. Hi ha dos xous. El pare del crit sord desenvolupa el seu propi espectacle. La salut mental no és l'únic tema sobre el qual assumeix riscos: "Un musulmà pot llogar una furgoneta... i ser cirurgià", al·lega respecte a l'atemptat del 17 A. No hi ha límit: all right. Quequé treu el "fachaleco" vermell. Broncano dicta: "Déu n'hi do. Quan això sigui una nació el 2080, els de Lleida sereu els nous andalusos".
Tot és context
Els integrants de La Vida Moderna són tan genis de l'humor que asseguren la seva supervivència partint de poder fer burla creativa de pràcticament tot. Una idea de desenfrenament humorístic i art improvisatori de la qual van ser paradigma i que ha cristal·litzat en altres propostes més a la picota com La Resistència, dirigida pel mateix Broncano. Després d'un repàs per molts dels seus highlights i algunes noves incorporacions: de com Broncano va enviar 120 condons a Miquel Montoro per error, de cantar el 'Bella Ciao' i tot seguit una salva a UPyD, com si d'un míting es tractés; de l'aparició de "pollita de Troia" contra una assistent, o de com Ignatius va presentar el partit Avorriment Incest Necrofília i Suïcidi (AINS) i va recordar el "fantàstic marge" que dona el públic als còmics. Fins a arribar al punt de deixar anar un "gràcies Adolf Hitler, des de la comèdia". I la gent victorejant. Tot és context. "Viva Espanya!", això se celebra només a mitges. Tot és context.
Els integrants de La Vida Moderna són tan genis de l'humor que asseguren la seva supervivència partint de poder fer burla creativa de pràcticament tot
L'espectacle acaba i el públic guarda l'entrada a la pitrera. Hi ha una gran quantitat de gent que porta els tiquets impresos. Un bonic record. No és un bon símbol de modernitat, això d'imprimir, però és que el modern és una cosa que no es pot atrapar per sempre. Però amb humor entra millor assumir que ens fem vells i que tot acabarà algun dia.