Ni Netflix, ni Amazon Prime, ni HBO. La millor pel·lícula que pots mirar en una nit com la d'avui, si és que vols dedicar un vespre d'agost a l'inefable plaer de veure bon cinema, no la trobaràs a cap d'aquestes plataformes de pagament, sinó a una plataforma gratuïta: la de Radio Televisión Española, que igual com la plataforma TV3 A la carta, té un catàleg en el qual hi ha joies sovint massa poc reivindicades. Una d'elles és La novia, de la directora Paula Ortiz, un majestuós film que va estar nominat a totes les categories possibles dels Goya 2016 i que, malgrat haver-ne guanyat finalment només dos, segueix sent una de les millors pel·lícules espanyoles de l'última dècada. A més, mirar-la un dia com avui és especial, ja que justament avui fa vuitanta-cinc anys que els feixistes revoltats contra la II República van assassinar, per republicà i per homosexual, al seu guionista: Federico García Lorca.
Una tragèdia grega basada en fets reals
Uns quants anys abans que els defensors de la pàtria nacional decidissin matar al més gran escriptor espanyol del primer terç del segle vint, Federico García Lorca havia llegit una notícia al diari que li havia cridat radicalment l'atenció. Eren els temps en què vivia a la Residencia de Estudiantes de Madrid, quan compartia somnis, projectes i passions amb Salvador Dalí, quan passava estius a Cadaqués o quan feia dedicatòries a amics catalans escrivint Visca Catalunya Lliure. L'estiu de 1928, a Níjar (Almeria), un triangle amorós d'alt voltatge sentimental havia acabat amb l'assassinat mutu de dos homes davant la dona que estimaven. Lorca, en llegir-ho a la premsa, va percebre en aquesta trista història tots els elements propis del seu teatre: el costumisme i la universalitat dels fets, la fusió del que és antic amb el que és modern o la passió i la gelosia. Un còctel explosiu que reclamava ser escrit. En definitiva, una tragèdia quotidiana amb tots els elements d'una tragèdia grega i que l'autor granadí batejaria amb el nom Bodas de sangre.
García Lorca a Cadaqués, l'any 1927, amb espardenyes. (Fundación García Lorca)
Si per a Lorca la vella vida mediterrània del sud d'Espanya era gairebé idèntica a la que havia originat la civilització grega, on el que és sagrat i el que és pagà conviuen amb la mateixa força mitològica, per a Paula Ortiz les localitzacions lorquianes en les quals succeïen els fets també havien de transmetre aquesta aura ancestral i antiquíssima, però a la vegada profundament arrelada a la terra, ja que un dels grans leimotivs de l'obra és precisament aquest: que la culpa és de la terra. Veure La novia és endinsar-se de manera cent per cent versemblant en cases que són coves, esglésies que són convents derruïts i paisatges que són deserts erms, ja que com passa amb Bodas de sangre, a La novia tota l'escenografia és també un personatge més del film, igual com ho és la lluna, la sang, el vent, el foc o la pluja. Sabem que la història transcorre a mitjans del segle XX perquè hi veiem cotxes que ens remeten a aquella època, però si no fos per això, la universalitat de l'argument podria ser del segle XVII, del segle IV o de centenars d'anys abans de Crist, ja que les històries tràgiques d'amor entre famílies enemistades per un pam de terra són més antigues que l'anar a peu.
Una seqüència de La novia, la del moment del casament.
De Margarida Xirgu a Inma Cuesta
Dos anys després de la mort de Lorca, en plena Guerra Civil, el director argentí Edmundo Guiborg va fer la primera adaptació cinematogràfica de Bodas de sangre, que va comptar amb Margarida Xirgu com a protagonista en el paper de la núvia. La diva de Molins de Rei, musa lorquiana per excel·lència, té en Inma Cuesta una digníssima successora a La novia, on l'actriu valenciana aconsegueix transmetre en tot moment la tensió narrativa claustrofòbica de la trama, esdevenint la cara humana i terrenal d'un univers màgic, ple de símbols lorquians i elements com el cavall, els colors o el vidre que cobren vida pròpia. Al costat de la núvia, Asier Etxeandía i Alex García en els papers del marit i de l'amant respectivament conformen el triangle amorós on constantment el bé lluita contra el mal, el seny s'enfronta a la rauxa, la responsabilitat batalla contra el desig i, en definitiva, el verb deure juga la seva particular guerra amb el verb voler. Malgrat que la pel·lícula de Paula Ortiz sigui una adaptació del text de Lorca, el film manté l'estructura dramatúrgica de Bodas de sangre, per això el seu clímax també és l'instant bèl·lic de la lluita entre els dos aspirants a l'amor de la núvia, absolutament fascinant, poètic i tràgic.
Alex García en el paper de Leonardo i Inma Cuesta, la núvia, en una escena del ball final.
Només per aquesta escena ja val la pena que aquesta nit obris l'ordinador, busquis La novia a Google, preparis un parell de gandules a la terrassa o al jardí i, ara que ja ha refrescat una mica, et deixis seduir per Lorca. O més ben dit, per Ortiz. O per Inma Cuesta. O per la desena de cançons populars escrites pel poeta granadí, intercalades en la trama i que a La novia dansen meravellosament bé amb la resta del text, conjugant teatre popular amb teatre culte, alegria amb tristesa, art amb artesania i màgia amb realitat. En resum, amor amb mort: dos homes de famílies enfrontades, de terres en conflicte i de passat comú amb un punyal a la mà lluitant cos a cos per amor com un Sebastià i un Manelic a l'andalusa. A càmera lenta. Enmig del bosc. Entre arbres, ocells i l'aigua d'un rierol. Amb la veu de Pachi García cantant el Pequeño vals vienés lorquià de Leonard Cohen en una escena de dos minuts tan absolutament magnètica que, durant cent vint segons, et semblarà poder abraçar la catarsi amb la punta dels dits, com si el punyal de la bellesa se't clavés a tu i et ferís d'aquella poesia que permet sentir el món, en comptes de veure'l, ja que només poèticament és possible viure'l. Exactament com hauria volgut Federico García Lorca, el geni que fa vuitanta cinc anys va morir sense deixar de morir mai.