Umberto Eco es va fer famós quan ja era famós. La novel·la El nom de la rosa, escrita el 1980, quan tenia 48 anys, era la primera. La va escriure més que res com un entreteniment intel·lectual. En va vendre 50 milions de còpies en més de 40 idiomes i se'n va fer una película amb Sean Connery de protagonista.

Eco, però, ja tenia el seu nom escrit en pedra en el panteó de la cultura mundial, encara que no era ningú per al gran públic. El nom de la rosa apareix després de més de vint anys dedicat a l'estudi de l'ús del llenguatge en la cultura popular contemporània; a la cultura i l'estètica de l'Edat Mitjana; de fer de director editorial a Bompiani (la Gallimard italiana, per dir-ho ràpid), a més de company a la RAI (la radiotelevisió pública italiana) dels llavors joves Gianni Vattimo (l'ideòleg del pensiero debole i futur rival intel·lectual) o Furio Colombo (una lluminària del periodisme italià)…

Aquest és un recull de sis moments alternatius d'Eco –al marge de la seva colossal tasca acadèmica– que segurament no llegiràs als obituaris d'aquest gran italià.

1. La mort i la superstició

Al desembre del 2005 signa un article al Daily Telegraph on explica per què "malgrat he abandonat l'Església" farà el naixement amb el seu nét, "com de costum, com el meu pare feia amb mi".

Eco va sobtar molts amb aquesta columna, on argumenta que l'home necessita la religió, i si no la troba o la rebutja, busca un succedani. La raó, explica, és la necessitat de resoldre el gran problema humà: com fer front a la mort inevitable. "Si un només creu en els diners –afegeix– tard o d'hora descobrirà la gran limitació dels diners: no poden donar raó de la nostra condició mortal".

Irònic com sempre, també lamenta que "la nostra època sigui d'una credulitat atroç. La mort de Déu, o almenys l'agonia del Déu cristià, ha vingut acompanyada pel naixement d'una plètora de nous ídols". A Eco, que es declara fill de la Il·lustració, el deprimeix no la pervivència de la fe cristiana, sinó la proliferació de supersticions, que "només prometen que hi ha una cosa secreta que explica i justifica tot". I conclou: "el gran avantatge d'això consisteix en el fet que permet que cadascú ompli el recipient buit del secret amb les seves pròpies pors i esperances".

2. El Mac és catòlic i DOS, protestant

Eco escrivia al setmanari italià L'Espresso des de la seva fundació, el 1955. Una de les seves columnes més celebrades duia aquest títol, a propòsit de la guerra entre partidaris d'un o altre sistema operatiu. És una altra demostració de la seva capacitat d'esprémer i transcendir la cotidianitat per a connectar-la amb les perennes qüestions de fons humanes.

"Tinc la ferma opinió que Macintosh és catòlic i DOS és protestant. De fet, el Mac és contrareformista i ha estat influït per la ratio studiorum dels jesuïtes. És joiós, amigable, conciliador; diu als fidels com han de procedir pas a pas per assolir, no el Regne del Cel, sinó la impressió final del document. El Mac és un catequista: l'essència de la revelació es tracta a través de fórmules simples i d'icones sumptuoses. Tothom té dret a la salvació.

"DOS és protestant, o fins i tot calvinista. Permet una interpretació lliure de l'escriptura, demana decisions personals difícils, imposa una subtil hermenèutica en l'usuari, i dóna per fet la idea que no tots poden assolir la salvació. Per fer funcionar el sistema necessites interpretar el programa tu mateix: molt lluny de la comunitat barroca dels partidaris de la gresca, l'usuari roman tancat dins la solitud del seu turment interior".

Llegeix l'original italià i una traducció anglesa.

3. Aprendre de memòria

En plena onada de crítiques contra i menyspreu dels sistemes pedagògics tradicionals basats en l'educació memorística, Eco escriu una carta al seu nét on li recomana exactament el contrari: aprendre de cor. Ell mateix llegia a gran velocitat i tenia una memòria prodigiosa. La carta, del 2014, és una delícia irònica contra la correcció política:

"La memòria –diu Eco– és com les cames. Si no l'exercites s'avicia i esdevindràs (des del punt de vista mental) un home amb "capacitats diverses" és a dir, parlant en plata, un idiota. […] Aquesta és, doncs, la meva dieta. Tots els matins, aprén de memòria algun vers o un poema curt […]. Pots competir amb els teus amics per veure qui el recorda millor. Si no us agrada la poesia, feu-ho amb equips de futbol, però no només amb els jugadors de la Roma d'avui dia, sinó també amb els d'altres equips i dels equips del passat […]".

Quina és la raó de fons d'aquesta dieta i de la reticència d'Eco a abandonar la memorització? Així li ho explica al seu nét: "Altres amics teus, que no han cultivat la memòria, només experimentaran una sola vida, la seva, que serà molt solitària i pobra en grans emocions".

4. L'art de la conspiració

Eco parla amb el setmanari de cultura jueva Forward sobre les relacions entre la ficció i la mentida i com juguen i s'entrecreuen en la seva novela El cementiri de Praga, un estudi sobre els mecanismes narratius que s'amaguen darrere les conspiracions i el sectarisme.

5. Tocar la trompeta al cementiri

Les novel·les d'Eco van plenes de moments autobiogràfics. A El pèndol de Foucault, Belbo, un dels protagonistes, toca la trompeta al cementiri. "Aquesta escena és absolutament autobiogràfica", va explicar l'autor italià el 2008 en una llarga entrevista a The Paris Review.

Segueix: "[la trompeta] era tan important per a mí… Ara li revelaré una cosa que encara no he dit mai. Fa tres mesos he comprat una trompeta d'alta qualitat per uns 1.700 euros. Per tocar la trompeta cal entrenar els llavis molt de temps. Quan tenia dotze o tretze anys tocava molt bé, però he perdut l'habilitat i ara ho faig fatal. Toco cada dia, però. La raó és que vull tornar a la meva infància. Per a mi, la trompeta és evidència de la classe d'home jove que era. […] Quan miro la trompeta, tot un món s'excita a les meves venes". Eco tenia 76 anys.

6. L'últim tuit

"Tornen els diaris impresos. Els diaris [de paper] no desapareixeran almenys durant els anys que se'm permeti viure". De fa exactament tres mesos.