El veí que viu a l'entresòl té quatre càmeres a la seva terrassa de deu metres quadrats. Tres apunten cap amunt, per si cap veí desequilibrat –mai se sap, i menys després d'una reunió de veïns– se li acut llançar tomàquets madurs per la finestra. D'això fa ja dos anys i encara no sé quina cara té aquest veí. La qüestió és que a l’entrada de casa meva també tenim dues càmeres. Ara bé, segons m'ha confessat el conserge a la meva primera veu de protesta, són de mentida. És a dir, que fem com si espiem al personal però és només per dissuadir el potencial delinqüent –o veí, mai se sap–.
A casa dels meus pares puc seure al sofà, encendre la tele i posar el canal tafaner: pots veure permanentment qui entra i surt de la finca, com si fos ‘slow tv’, com aquella peixera o aquell foc que crema hores i hores.
Vaig al caixer. És més evident que mai que, mentre trec diners, puc retocar-me el pentinat perquè una pantalla em retorna la meva pròpia imatge. Anem a les botigues i hi ha càmeres per tot arreu. Fins i tot a les places i altres espais públics. També a les oficines i altres llocs de treball. La majoria ens passen desapercebudes. Però hi són.
La més famosa de les càmeres de Barcelona és la que hi ha a la plaça George Orwell. Revela la irònica realitat. Trenta anys després de 1984, i gairebé 60 anys després de la publicació de la novel·la homònima, estem vigilats, però diuen que és pel nostre bé, per la nostra seguretat. Ho sabem i ho consentim, ens sotmetem voluntàriament al control.
Si expresso el meu desig de no ser enregistrada, a no estar exposada, em faig sospitosa de tenir alguna cosa a amagar? Ah! La transparència és el nou imperatiu, la nova religió que diria el filòsof Byung-Chul Han. I la seguretat total, com dramàticament hem comprovat, és una il·lusió. A qui se li acut pensar que és possible el control total? No és sinó una desconfiança total?