Contra la desmemòria i l’oblit. I contra la lectura simplista de la realitat i allò que aquesta amaga. Així està escrita L’atzar i les ombres, la trilogia de l’escriptor Julià de Jòdar (Badalona 1942), que retrata la Badalona obrera de postguerra durant les dues primeres dècades del franquisme. Disset anys després de la publicació de El metall impur, l’última de les peces de la tríada, l’editorial Comanegra la reedita sencera en un sol volum, complint així la voluntat inicial de l’autor: que les tres novel·les fossin publicades com un sol llibre. Juntes, L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005) formen una temptativa monumental i profunda d’explicar la vida de la classe obrera que va créixer a la perifèria de Barcelona, al barri del Gorg de Badalona. Format, en gran part, pels derrotats de la Guerra Civil que van maldar per progressar en els grisos anys del franquisme, componen una simfonia de vides de barri amb voluntat “universal”, que recorre les més de 800 pàgines de l’obra, sota l’atenta mirada del Pont del Petroli.

De Jòdar, que va ser diputat de la CUP durant uns mesos entre el 2015 i el 2016, ha revelat recentment que està escrivint una continuació de la trilogia, que es titularà La casa tapiada i que veurà la llum pròximament. Explica que cobrirà el període del 1962 al 1977, i que, a més a més, arribarà fins a l’octubre del 2017 a través d’un joc narratiu. Parlem amb l’autor de la memòria dels barris, de la immigració dels anys 50 i 60 i de la ficció sobre el Procés.

atzar i ombres
Comanegra reedita la trilogia L'atzar i les ombres de Julià de Jòdar / Foto: Comanegra

Què t’ha portat a revisar la trilogia i a posar-la tota en un sol volum?
La trilogia ja estava concebuda inicialment com un mateix volum de tres llibres. La idea sempre va ser aquesta. El que passa és que com que s’estava produint un per un i amb uns intervals, van sortir separats. Era una idea que teníem amb en Jaume Vallcorba i Quaderns Crema i ara he aconseguit poder fer el projecte inicial.

Quan va sortir L’àngel de la segona mort ho va fer amb l’etiqueta que era el primer llibre de la literatura catalana que parlava de la immigració.
És molt més que això (riu). Primer, estem parlant d’un barri de barreja, on hi ha catalans i gent arribada de fora. Segon, hi ha botiguers, treballadors i una gran barreja de classe social. Tercer, perquè el llibre està escrit en català. No uso la doble llengua. Em semblava que la llengua literària d’aquí és el català i s’ha acabat el bròquil. I quart, perquè hi ha arguments de novel·la d’intriga o policíaca. Al llarg de la trilogia hi ha tres morts i s’ha d’esbrinar què ha passat, encara que no sabem si allò que ens han explicat és veritat o mentida. Reduir-lo a un tema d’immigració, com a titular per vendre ja funcionava, però es va quedar com si jo hagués fet una novel·la a l'estil Paco Candel.

La llengua literària d’aquí és el català i s’ha acabat el bròquil

Sí que és veritat, però, que donava protagonisme a la classe obrera de la perifèria, que no deixava de ser una temàtica original llavors en la literatura catalana.
Hi havia gent que ja ho havia tocat. El Benguerel sobre el Poblenou o el Vallmitjana a Barcelona. De la perifèria, sobre Badalona i el Besòs sí que és la primera. De fet, es pot dir que del Pont del Petroli no n’havia parlat ningú dins de la literatura catalana. I més en concret del pont vell, perquè l’últim és nou, de fa quaranta anys. Des d’aquest punt de vista, sí que podem dir que hi ha una primera iniciativa d’aquest tipus en què tenen veu gent popular de classe treballadora en barris que se’n diuen de perifèria, o de la perifèria de la perifèria, com era el Gorg de Badalona.

Què hi has trobat en aquest món de perifèries?
Jo hi era, jo surto d’allà. Hi ha un intent deliberat o una necessitat d’expressar-te a través del món que has viscut, això ens passa a tots els escriptors. Els llibres també són una lluita contra l’oblit i la desmemòria. Aquells barris tenien una vida enorme, havien estat zones d’organitzacions sindicals anarquistes i de la FAI i on molta gent va acabar destruïda per la guerra, a l’exili o a la presó. Ara hi passes i és una barri mort de jubilats i de gent que ha vingut de fora i que no en tenen ni idea del que passava allà. Per tant, també és un intent de rescatar i de donar vida literària a allò que la història s’ha menjat.

Els llibres també són una lluita contra l’oblit i la desmemòria

La història se l’ha menjat perquè ha estat una realitat poc representada, perquè ha tingut poc espai en la ficció?
Per moltes raons. La classe obrera va ser derrotada per la guerra i per tant ja no va poder constituir-se en enemiga de l’ordre existent. Els que van quedar derrotats prou feina van tenir a sobreviure amb la repressió i la persecució que hi havia. En aquest sentit, és víctima de la repressió i la dictadura. En segon lloc, és víctima del que podríem anomenar el desordre de les ciutats durant el franquisme. La part del centre de la ciutat té escassa vinculació amb aquests barris, que en realitat són vistos com a perillosos. I tercera perquè el centre de la ciutat és un centre administratiu i burocràtic, de classes mitjanes cultes però la classe obrera no la coneixen. La desaparició de les fàbriques no representa per a ells cap trauma. És com si la ciutat no se’ls hagués fet seus i la seva desaparició sociològica, història i familiar s’hagués oblidat. La paradoxa és que ara té molta més supervivència la Badalona romana de fa dos mil anys que la Badalona real i viva de la gent que la va fer al segle XX.

Julià de Jòdar (23)
Julià de Jòdar ha fet realitat la idea de publicar L'atzar i les ombres en un únic volum / Foto: Arxiu Comanegra

El problema és l’oblit, doncs.
Al meu barri el problema real és que no es va poder transmetre la veritat oculta del que havia passat durant la guerra. Per exemple, jo vaig saber molts anys més tard que el meu pare havia estat a les joventuts llibertàries de la CNT durant la República. I també que havia fet la guerra a Madrid quan tenia vint anys, defensant la ciutat.

Al meu barri el problema real és que no es va poder transmetre la veritat oculta del que havia passat durant la guerra

L’atzar i les ombres retrata sempre aquesta vida local, marcada per la presència del passat.
La novel·la està plena de gent inquieta pel passat que intervé sobre el present i interrogant-se sobre el que ens passarà en el futur. És una novel·la de barri, de vides concretes però que el transcendeix. No són gent tancada en un localisme de caràcter costumista, això no m’interessa gens. La novel·la està feta pensant en éssers universals que viuen en un barri. O al revés, gent d’un barri que té sentiments com qualsevol, com la senyora de l’Eixample de Barcelona. Tenen emocions, exigències, desitjos, repressions i lluites.

També és molt interessant el procés de contacte d’aquesta classe filla d’immigrants d’arreu d’Espanya amb el català, tal i com apareix a la novel·la.
En aquest àmbit concret era un procés molt més natural perquè la gent que va arribar de fora al Gorg, ho van fer fins i tot abans de la República, per treballar a les fàbriques. La meva mare era de Cartagena i el meu pare era d’Almeria. I es van catalanitzar naturalment perquè aquí la majoria parlava català. Les amigues íntimes de la meva mare no sabien parlar castellà. Amb gent arribada de fora parlaven català no per raons ideològiques sinó perquè era la seva llengua. Al meu barri jo no vaig viure ni veure cap conflicte de llengua mai. I la gent que va arribar als 50 i 60 el tema de la llengua no el van considerar mai un problema.

Al meu barri jo no vaig viure ni veure cap conflicte de llengua mai

Però ara sembla que aquest procés orgànic de contacte amb la llengua s’ha trencat o que té moltes més capes.
Abans hi havia una persecució i repressió de la llegua que feia que només hi hagués una capa a sobre: el castellà. El català era una llengua tendent a la folklorització en el sentit més literal de la paraula, com a llengua literària i de cultura no existia. Després, com que quan arriba la democràcia recupera territori i té una veu oficial i literatura i mitjans de comunicació, ho subverteix tot. Aquesta subversió l’Estat no la pot tolerar fàcilment. Hi ha una tolerància amb l’idioma perquè sense concessions a contracor d’aquest tipus, la Transició no s’hagués pogut fer, però amb el pas del temps evidentment això ha anat canviant. La tercera capa és que políticament parlant, no hem reeixit amb el Procés a guanyar políticament tot el terreny que havíem obert durant el franquisme, la transició i fins i tot el pujolisme. Arribarà un altre moment, n’estic segur.

Hem sabut recentment que estàs escrivint una continuació de la trilogia, una quarta novel·la.
Sí, m’he proposat agafar el personatge del Gabriel Caballero quan acaba la trilogia l’any 62 i portar-lo fins al 77. Vull reconstruir la seva història a través de la veu d’un periodista cultural que vol fer la seva biografia, una biografia humana i cultural, a través de la gent que el va conèixer. Dins d’aquesta història volia fer que els seus familiars trobessin en un calaix una novel·la seva inèdita que anava des d’uns fets del 77 fins al primer d’octubre del 2017.

Julià de Jòdar (18)

L'escriptor Julià de Jòdar està treballant en una nova novel·la, continuació de L'atzar i les ombres / Foto: Arxiu Comanegra

Entraràs a novel·lar els fets de l’octubre del 2017?
En aquesta novel·la no ho faig. No goso fer-ho perquè necessitaria respirar tant com la trilogia. Les meves novel·les no són maniquees i aquesta tampoc podria ser-ho. Hauria de desenvolupar un conjunt ampli de personatges amb contingut i vida específic per dotar-los de sentit històric, moral i personal. Si començo a dir que uns ens han traït i que hi ha un poble innocent i bondadós i gent enganyada a l’altra banda... A mi això no m’interessa. Puc estar-hi d’acord en certes línies però em podria preguntar directament: com és que aquest poble mobilitzat de dos milions de persones no crea els seus propis líders i una nova organització autènticament potent i s’enfronta no ja a l’estat sinó també als partits independentistes?

Necessitem reescriure el que va passar, com ha fet per exemple Francesc Serés a La mentida més bonica? Pot aportar alguna cosa?
El que necessitem són bones anàlisi polítiques, sinceres, descarnades i brutals si cal; acceptar la realitat històrica, que s’ha perdut una gran oportunitat, i veure en què s’ha fallat. Poden haver-hi raons de rerefons històric, raons antropològiques o de caràcter, com a catalans, de per què hem admès determinades coses, si ens hem mobilitzat tant i no hem sabut organitzar-nos per anar més enllà. O crear un moviment que arrasés amb tot el que havíem rebut en aquests 40 anys d’autonomisme. Tornem a estar en l’autonomisme, vergonyant, camuflat però és així. Això no s’explica fàcilment. I aquest anàlisi està per fer.