Per a molts és la Vane del Versió, per d’altres la Reguant del Polònia, però quan la titllen d’actriu, d'entrada, diu que no s’hi sent gens identificada. “Quan em diuen: 'Judit Martín, actriu', penso: ¿de quién están hablando?”, exclama somrient l’humorista de 45 anys i de l’Hospitalet de Llobregat, que trobem dalt l’escenari amb Not talent, un espectacle basat en la improvisació que interpreta el primer divendres de cada mes al Teatre Poliorama de Barcelona. Però no només la podem gaudir des de platea, sinó que també la podem veure al Polònia i a l’Està passant de TV3, escoltar a través de les ones del Versió de RAC1 o amb El nou paradigma, el nou podcast que presenta amb la periodista Natza Farré.
Propera i afable, esmorzant a un bar del costat del teatre de la Rambla on actua, Martín ens explica que improvisant és on se sent més a gust. “Em xifla moltíssim”, remarca. I així ho demostra amb la reacció i el gran èxit de públic i de crítica que l’acompanya. “Això de repetir cada vegada el mateix, no ho suporto”. L’humorista defensa totes aquelles persones que es dediquen a improvisar i que, sovint, no es troben prou reconegudes dins el sector quan s’obren els focus i es troben davant un públic que concentra totes les mirades sobre ells. "Vols que et comenti algunes de les preguntes que et faré quan gravem al Poliorama?", li dic mentre s’acaba el cafè amb llet. “No, no et preocupis, que sinó m’ho prepararé!”, exclama somrient mentre ens aixequem de la taula on hem començat part de l’entrevista. De camí cap al teatre, reflexiona sobre l'ofici i ens confessa que també podria fer papers dramàtics. "Hi ha aquesta cosa que el drama està més ben considerat que la comèdia i sembla que fins que un còmic no fa un paper seriós la gent no el valora prou”.
Arribem al Poliorama. S’està preparant l’escenografia d’una altra funció. Pugem a l’escenari, preparem els estris i comencem a gravar amb una platea buida de fons.
Amb 'Not talent' portes tres sessions i totes elles amb 'sold out', enhorabona! Esteu triomfant juntament amb l’Emma Bassas, que t’acompanya a l’escenari i s’encarrega de la part més tècnica. Com es porta aquest èxit?
[Somriu] Inesperat total. Vam començar pensant a programar una sessió per veure què passava; en vam programar una segona, que es va omplir de seguida després de l'estrena i... osti pedrín! Ho volíem provar i si no funcionava, vam pensar que ja aniríem a una sala més petita, però la cosa sembla que va bé. De totes maneres, fer-ho un cop al mes ja m’agrada, així tinc temps per pair-ho i perquè estic amb mil coses més. Si n’assumeixo de noves, acabaré petant. Prefereixo anar fent a poc a poc i anar omplint, que moltes sessions però a mig gas.
Amb aquests 'Not talent' planteges a l'espectador deu claus per triomfar a la vida com a artista. Són deu claus que tenen més de veritat o de mentida?
Tenen molta veritat. Evidentment que està pujat de to, és com una paròdia, però les deu claus parteixen de deu veritats.
N'hi ha una ―només en direm una― que dius que per triomfar com a artista, has de ser un bon venedor de fum. La Judit Martín és una bona venedora de fum?
No, gens. Gens ni mica [riu]. Aquest és el meu problema, que mai he volgut passar per aquí i crec que és molt clau. Molta gent que triomfa precisament ho fa gràcies a això, perquè sap vendre. També és un tòpic, para vivir como artista te tienes que saber vender, lo de menos es el talento. Però és que és així!
'Not talent' és un espectacle on la improvisació hi té un paper molt important. Hi ha alguna manera per preparar-te o és sortir a veure què t’hi trobaràs?
La fórmula per improvisar és que porto 20 anys improvisant. Hi ha unes tècniques d'improvisació i moltes maneres d'improvisar. Amb aquest espectacle faig servir totes les eines d'improvisació que conec, que és improvisar per construir una història i improvisar a partir d'un personatge, les dues les utilitzo. Però sobretot, a banda de la tècnica, és portar moltes hores de vol, això és el que em dona la confiança de dir: "bé, encara que avui la cagui o la cagui una mica, ja sortirà alguna cosa on agafar-me" i, en fi, és deixar-se anar.
Et veiem a la televisió, t'escoltem a la ràdio, ara al teatre... Com aconsegueixes desconnectar amb tants papers i amb tants mitjans diferents on estàs a la vegada?
A vegades em passa que m'ha costat desprendre'm de personatges, com la Vane del Versió, que molts cops em surt sense voler. Hi ha personatges que són molt forts i que em costen deixar-los de banda. Però per mi, cada espai és un joc diferent. Avui jugaré al Not talent, avui a l'Està passant, on hi tinc una ruleta i cada dia faig un personatge diferent improvisat al 100%. Avui aniré a jugar al Versió... Per mi són com jocs de taula.
En el joc de la televisió, molts segur que et reconeixen per la imitació que fas d’Eulàlia Reguant al 'Polònia'. Saps si li agrada la caricatura que li fas?
Saps què em va passar? Anava a un bar habitualment a esmorzar cada dia i al cap d’un temps, el cambrer em va dir: "Perdona, m'acabo d'adonar que no ets l'Eulàlia Reguant". Com? Tenia una confusió brutal entre el personatge i la persona! Amb l’Eulàlia ens coneixem i penso que no ha d’agradar gaire que t’imitin... A mi no m’agradaria gens ni mica! [Riu]. Però si t’imiten, no queda altra que acceptar-ho esportivament com es pot.
Apuntes que molts homes humoristes ho han tingut més fàcil pel sol fet de ser homes. Quin paper consideres que té encara a dia d'avui la dona en el món de l'humor o de l'espectacle?
Només cal mirar la cartellera. Ves a Atrápalo o a qualsevol plataforma que es venguin entrades. Se'n parla molt de l'humor de les dones, que si cada cop som més, de la qualitat, d'Estirando el chicle, las Deforme Semanal, i és cert que cada cop n'hi ha més, però mirant la programació de qualsevol festival d'humor, mira qui hi ha. Realment som molt poques i encara ens queda moltíssim, però molt per fer. Anem pel camí, com es diu sempre, però a vegades em desespera. Miro Atrápalo i, ostres, la majoria són homes!
Un camí que ara els podcasts us ajuden una mica...
Sí, però perquè la majoria han començat amb pressupost zero. Ha estat a força de petar-ho que s'hi han interessat les productores i hi han invertit; però realment apostar, ni per Estirando el chicle ni per Deforme Semanal, res. Comences de zero.
... Ho volia enllaçar precisament amb 'El nou paradigma', aquest nou podcast que heu començat a fer amb la Natza Farré i que volem saber quin és.
Ja ho he vist, ben lligat, ben lligat! [Riu]. Es tracta precisament d'això, de plantejar quin nou paradigma hem de presentar nosaltres, que som dues dones de gairebé 50 anys que fem humor, com que estem fora del mercat absolutament. Però ens venia de gust fer-ho i aquí estem. No volíem fer res revolucionari i, precisament, és com fer aquest joc de dir: no venim a dir res de nou, farem un humor que és el que ens agrada, de la forma que el sabem fer i ja està. Potser no aportarem res, però és el que ens ve de gust fer i ho fem.
Tiraré de tòpic: consideres que es pot fer humor de tot?
Sí, poder es pot. Ara, assumeix-ne les conseqüències. Tothom és lliure. L'humor és fer el que et doni la gana; ara, en el moment en què algú t'està pagant per fer allò... Una altra cosa és que tu ho facis per compte propi, com amb El nou paradigma, que ningú m'està pagant i puc fer el que vull, faltaria més. I estic totalment en contra que es pugui jutjar a algú per un acudit, ho trobo totalment fora de lloc. Els límits de l'humor el poses tu com a humorista. Personalment, hi ha moltes coses que en podria fer humor, però no m'interessen.
Malgrat l’èxit que aplegues amb tots els projectes on estàs involucrada, amb aquest 'Not talent' no vols 'feedbacks', dius que no t'agraden...
Em sembla que el feedback està sobrevalorat. Quan és un bon feedback, l'agafo; però sí que has de saber molt bé qui te’l dona. Aquest retorn moltes vegades la gent te'l fa sense que l'hagis demanat, i no només en els aspectes artístics de la vida, sinó a vegades allò de ¿sabes qué es lo que a ti te pasa?, ¿sabes cuál es tu problema?, aquesta anàlisi quan no es demana. Si ho preguntes, endavant; però si tu no l'has demanat, no me'l donis. El feedback l'has de demanar abans de donar-lo.
Judit, per molts èxits més!
[Sospira i somriu] Tant de bo, tant de bo, farem petons a aquesta sala que m'està portant molta sort.
Moltes gràcies.
A vosaltres!