Barcelona, 28 de maig de 1789. Recinte de la Ciutadella. Francisco Antonio de Lacy y White, capità general del règim borbònic espanyol a Catalunya, ordenava el compliment de la sentència d’execució dictada per l’anterior capità general Francisco Gonzalez y de Bassecourt, comte d’Asalto; contra sis líders de la protesta anomenada Rebomboris del Pa (28 de febrer de 1789 – 2 de març de 1789). Controlada i asfixiada la protesta, el règim borbònic va posar al cadafal de les forques cinc homes i una dona: Josepa Vilaret, coneguda popularment com “la Negreta”. Josepa Vilaró va ser una de les persones destacades en el lideratge d’aquella protesta. I el poder que dirigia aquella societat tradicionalista i patriarcal de finals del segle XVIII no li va perdonar la seva condició de gènere: va ser condemnada a mort i assassinada per dona i per activista.
Per què el 1789?
El 1789 seria un any especialment important per a la història mundial. El 14 de juliol el poble de París assaltaria la Bastilla, punt d’inici de la Revolució Francesa i de diversos processos revolucionaris arreu d’Europa. Els Rebomboris del Pa -a Barcelona, a Mataró, a Vic i a Sabadell- serien un episodi més d’aquest estat de crispació general que cobria el continent. Però ¿quines eren les causes que explicarien aquell clima revolucionari? I la resposta ens la dona Pierre Vilar: la crisi financera de 1772, anomenada la “Crisi del Pànic” i que va devastar els sistemes financers privats britànic i francès —d’altra banda, absolutament lliurats al negoci especulatiu—; arrossegaria el conjunt de l’economia continental. I un seguit de males collites agràries, que remuntaven a 1780, faria la resta. L’any 1789 s’havia tocat fons.
Com era la Barcelona de “la Negreta”?
La Barcelona de 1789 era una ciutat que continuava reclosa i amuntegada a l’interior del clos murallat medieval. Era el càstig imposat pel règim borbònic després de l’ocupació de 1714. Però la ciutat ja reunia més de 100.000 habitants: un increment demogràfic d’un 250% respecte a 1714, però amb menys terreny disponible que abans de la guerra, per la destinació d’espais a usos militars i per l’ampliació dels obradors antics a fàbriques modernes. Les cases només podien guanyar espai cap endavant (ocupant la via pública) o cap amunt (afegint pisos a les velles construccions). Als barris jornalers (el Born, el Raval) es generalitza un model de l'habitatge que en l’actualitat en diem “pis-pastera”: diverses famílies jornaleres conviuen en una mateixa vivenda. La Barcelona dels Rebomboris és una de les ciutats més insalubres del continent europeu.
Quina és la causa que impulsa els Rebomboris del Pa?
El 28 de febrer de 1789, tres mesos justos abans, esclatava una protesta generalitzada a Barcelona contra l’augment desmesurat dels preus dels aliments bàsics. Segons el professor Pierre Vilar (1906-2003), de la Universitat de París, el preu del pa —aliment bàsic de les classes populars— es va incrementar, en sis mesos, un 50%. La lliura de pa “moré” (una peça rodona de 450 grams) va passar de deu a quinze sous. Un increment que va arrossegar a l’alça els preus de la carn, del vi i de l’oli. Però, ¿com es traduïa aquest increment en els paràmetres de l’època? Doncs, segons el professor Enric Vicedo, de la Universitat de Lleida, els jornalers agraris del Segrià —per exemple— tenien un salari mitjà diari de deu sous. Un 10% més que l’any anterior (1788). Però, en canvi, els increments de preus dels aliments havien reduït la seva capacitat adquisitiva a la meitat.
Com esclaten els Rebomboris del Pa?
La producció del pa a Barcelona tenia una curiosa història, que explica la geografia dels Rebomboris. Des de la crisi de 1537, la corporació municipal obligava els flequers de la ciutat a panificar, exclusivament, al “pastim” (la fleca municipal); i a lliurar, a preu imposat, una part de la producció, que el govern municipal comercialitzava a preu limitat per a evitar l’increment desmesurat o, fins i tot, l’especulació d’aquell preuat aliment bàsic. Però el 1767 l’Ajuntament va privatitzar el “pastim”. Els preus del pa van quedar en mans del gremi de flequers i de l’empresa Torres y Compañia, propietària de la majoria de les “barraques del pa” de la ciutat. El dissabte 28 de febrer de 1789, després de tres increments de preu consecutius, va esclatar un aldarull de grans proporcions; format, en aquell primer moment, exclusivament per dones.
Què va passar durant el Rebombori?
A mesura que avançava la jornada, els aldarulls es van intensificar. La ira dels revoltats es dirigia cap a les classes dominants que havien ordit la trama del pa: els venedors de pa amb una posició dominant al mercat; les autoritats de la Reial Audiència que, sospitosament, havien autoritzat els increments de preus; i les autoritats municipals, que, també sospitosament, no havien fet ús d’una prerrogativa que permetia congelar els preus. Els revoltats van passar de calar foc a les barraques del pa, a intentar incendiar la Reial Audiència; i els palaus d’Asalto, dels Torres i d’alguns dirigents municipals. Asalto, espantat, va formar una companyia de cavalleria davant de casa seva, però quan la situació es va escalfar de debò, va abandonar els seus subordinats i es va refugiar a la Ciutadella, la gran caserna —la gran masmorra— borbònica de la ciutat.
Què més va passar durant el Rebombori?
Josepa Vilaret va ser una de les primeres detingudes. Va ser el vespre del dia 28; a l’inici del Rebombori, quan aquella protesta estava formada, exclusivament, per dones. L’endemà, dia 1 de març, les revolucionàries van ocupar la catedral i van brandar les campanes al toc de “Via Fora”; el sometent que, històricament, cridava la població civil a la defensa de la ciutat. En aquest punt, és important destacar que el sometent havia estat proscrit pel règim borbònic després de l’ocupació de 1714. Durant les hores posteriors, milers d’homes es van sumar al Rebombori. Segons el professor Carles Viñas, de la UOC, en el moment culminant de la protesta, aquell moviment estaria formada per unes 8.000 persones; que exigien el retorn dels preus del pa i dels aliments bàsics als nivells de l’agost anterior; i l’alliberament de les persones detingudes.
Què va passar després del Rebombori?
Asalto va cedir a les reivindicacions de les revolucionàries. I el dia 2 de març la ciutat, a poc a poc, retornava a la normalitat. Però quan la notícia va arribar a la cort de Madrid, el rei Carles IV i Campomanes, president del Consejo de Castilla (l’equivalent a l’actual Consell de Ministres), van cessar fulminantment Asalto i van nomenar, en el seu lloc, el general Lacy, amb la comesa de revertir tots els acords amb els líders revolucionaris. Lacy va ordenar la detenció de centenars de persones, i la justícia militar borbònica, embriagada de venjança, va dictar noranta penes de desterrament i sis penes de mort. Tan desproporcionada era aquella repressió que, fins i tot, un reputat borbònic com Rafel d’Amat, baró de Maldà i autor de Calaix de sastre, la consideraria excessiva.
Què més va passar després del Rebombori?
El clam dels revolucionaris havia estat “Fora la fam!”. Però el desenvolupament d’aquell rebombori; i, sobretot, la intensitat i la brutalitat de la repressió desfermada, revelen que aquell moviment tenia un fort component revolucionari que havia posat a la picota l’statu quo d’aquella societat. Els cinc homes executats eren forasters. Però, en canvi, Josepa Vilaret, “la Negreta”, era una veïna de la ciutat; una persona amb una trajectòria vital vinculada a Barcelona i a la seva societat; i amb una extraordinària capacitat de lideratge entre la població femenina que la convertia en una amenaça als privilegis dels poderosos. Josepa Vilaret, “la Negreta”, va ser una víctima propiciatòria d’aquell sistema de fàbrica borbònica, tradicionalista i patriarcal, que només existia pel desig de venjança i per la voluntat d’escarment.