Brussel·les (llavors Països Baixos hispànics), 6 de febrer de 1699. Fa 324 anys. Josep Ferran de Baviera, fill de Maximilià I, duc independent de Baviera i príncep elector del Sacre Imperi Romanogermànic, moria prematurament a l’edat de sis anys. La mort de Josep Ferran no hauria tingut cap rellevància pública si no hagués estat perquè poc abans, el 13 de juny de 1696, havia estat nomenat hereu al tron de Madrid. Carles II, que seria el darrer rei Habsburg de la monarquia hispànica, es deteriorava ràpidament sense haver engendrat un successor. I la cancelleria de Madrid i les potències europees havien trobat en el petit príncep bavarès una solució de compromís. La seva sospitosa mort trencaria tots els pactes i obriria una cruenta guerra d’espies que anticiparia la guerra de Successió hispànica (1701-1715).
L’amenaçadora incapacitat de Carles II
Carles II, fill i successor de Felip IV, era incapaç d’engendrar un hereu. Les seves xacres físiques i mentals ho feien del tot impossible. La cancelleria de Madrid es despacientava, i les seves homòlogues europees contemplaven la incapacitat del rei hispànic com una amenaça al precari equilibri de forces continental, construït mig segle abans, amb la Pau de Westfàlia (1648), que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), i dels Pirineus (1659), que liquidava la pugna hispanofrancesa pel lideratge europeu, a favor de Versalles, amb Catalunya al centre del conflicte. Finalment, Madrid nomenaria Josep Ferran, besnet del difunt Felip IV i nebot-net de Carles II, com a successor al tron. I França, Anglaterra, els Països Baixos i Àustria, les potències continentals del moment, ho acceptarien com una solució de compromís.
Per què Josep Ferran?
Però la pregunta continua sent: per què Josep Ferran i no un altre? I la resposta ens la dona el seu pare. Maximilià I, elector de Baviera, era un personatge molt proper a la cancelleria de Madrid. Havia tingut un paper molt destacat en la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), com a general d’una aliança formada per les monarquies hispànica i sueca i els principats alemany i neerlandès, contra l’expansionisme de Lluís XIV de França. I havia estat recompensat per Carles II amb el càrrec de governador dels Països Baixos hispànics (actual Bèlgica), que afegia al de duc independent de Baviera que tenia per herència. A més, Maximilià havia contret un matrimoni molt avantatjós amb Mariana d’Àustria, filla de l’arxiduc Leopold I, neta materna del rei hispànic Felip IV i cosina-germana de Carles II. Mariana seria la mare de Josep Ferran.
Què va passar després de la mort de Josep Ferran?
Josep Ferran va morir, oficialment, a causa de la verola. Però aquella prematura i sobtada mort sempre estaria envoltada per un halo de misteri. Perquè, malgrat l’aparent acceptació de Josep Ferran com a solució de compromís, els fets revelen que abans d’aquell inesperat decés, els serveis d’espionatge europeus treballaven en altres opcions al tron de Madrid. El 23 de desembre de 1697, catorze mesos abans de la desaparició de Josep Ferran, l’ambaixador francès Henri d’Harcourt presentava les credencials diplomàtiques a Carles II. Nomenat personalment per Lluís XIV, era el paradigma de “l’ambaixador-total”: militar, diplomàtic i espia. Va fabricar el partit borbònic a la cort de Madrid i va fabricar una revolta popular, anomenada “Motín de los Gatos”, que transportaria aquell partit borbònic al poder.
Què més va passar després de la mort de Josep Ferran?
Versalles i Viena no van celebrar la mort del petit hereu bavarès, però tampoc van organitzar cap esdeveniment luctuós. La mort de Josep Ferran situava, de nou, totes les fitxes a la casella de sortida. I les cancelleries de les potències europees van donar instruccions als seus ambaixadors a Madrid per a intensificar la seva tasca. En aquest punt, apareix la figura d'Alois Thomas d’Harrach, ambaixador austríac a Madrid, que excel·liria en treballs de claveguera d’estat. Harrach, fill i successor de l’anterior ambaixador austríac, va lliurar les credencials el 13 d’abril de 1698, deu mesos abans de la desaparició de Josep Ferran, i, des de l’inici, va conspirar amb la reina Mariana per a desplaçar el petit bavarès del favor testamentari, en benefici de Carles d’Habsburg, fill del seu patró, l’arxiduc austríac Leopold.
Oropesa i Portocarrero
Els líders dels dos partits rivals a la cort hispànica eren Joaquín Álvarez de Toledo y Pimentel, comte d’Oropesa, primer ministre i cap del partit austriacista, i Luis Portocarrero y Bocanegra, arquebisbe-cardenal de Toledo, conseller del regne i cap del partit borbònic. Alguns historiadors sostenen que, abans de la mort de Josep Ferran, havien pactat un acord d’acceptació del testament a favor del petit bavarès (tot i que aquella opció no era del gust de cap dels dos) per a evitar que les potències internacionals, aprofitant la desaparició de Carles II i el buit de poder a Madrid, trossegessin l’imperi hispànic. Però amb la mort del petit bavarès van trencar aquest acord (si és que va arribar a existir mai), i amb els seus respectius partits i suports es van lliurar a una cruenta guerra palatina que es cobraria desenes de víctimes entre els seus “peons”.
El “Motín de los Gatos”
Amb Josep Ferran va desaparèixer, també, la possibilitat de mantenir l’equilibri i la pau continentals. Les potències europees van renunciar a qualsevol possibilitat de trobar una sortida negociada a la successió hispànica, i es van llançar a l’arena del conflicte. Sobretot, França. Harcourt va passar d’esmerçar discretes quantitats reclutant actius a invertir grans sumes en la compra de voluntats i en la fabricació de conspiracions. El 28 d’abril de 1699, dos mesos i mig després de la mort de Josep Ferran, esclatava el “Motín de los Gatos”. Harcourt va aprofitar un escenari de profunda crisi econòmica a la “villa y corte”, per a fabricar un episodi de fam i un formidable clima de protestes contra el règim. Carles II, pressionat pels esdeveniments, cessaria Oropesa i el seu govern, i el rellevaria per Portocarrero i els seus afins. S’havia produït el “sorpasso”.
L’amenaça de la desintegració
Portocarrero i el partit borbònic de la cort de Madrid sempre van actuar moguts per l’ambició personal. Els fets revelen que aquella guerra palatina tenia un component de rivalitat personal molt acusat entre les dues principals figures polítiques de la cort: Oropesa i Portocarrero. Però també hi va jugar, i amb un pes decisiu, l’amenaça de la desintegració de l’Imperi hispànic. L’11 d’octubre de 1698, quatre mesos abans de la mort de Josep Ferran i sis mesos abans del “Motín de los Gatos”, les potències europees havien signat un acord secret que confirmava l’acceptació de Josep Ferran com a hereu al tron de Madrid, però, a canvi, París i Viena obtenien importants compensacions territorials de l’Imperi hispànic. França es reservava Sicília, Nàpols i Toscana. I Àustria, els Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica) i Milà.
Catalunya i el testament
El 3 d’octubre de 1700 Carles II ja era una desferra humana, incapaç de sostenir una ploma i de signar un document. Però, sorprenentment, la marca del rei apareix amb un traç ferm, molt probablement falsificada, sobre un nou testament a favor de Felip de Borbó. Portocarrero i el seu partit van maniobrar per a coronar el Borbó amb el propòsit d’evitar la pèrdua de les possessions europees. Catalunya inclosa. No oblidaven que Catalunya havia signat una aliança amb França durant la Guerra de Separació (1640-1652/59). I no oblidaven que, poc abans (1698), Lluís XIV havia ocupat efímerament el Principat, a mode d’advertència, i havia reclamat el títol de comte independent de Barcelona que les corts catalanes havien concedit al seu pare, Lluís XIII (1641), i que ell havia heretat a la mort del seu progenitor (1643).