Si ser valent és ser capaç d'afrontar les pròpies pors, el darrer llibre de Josep Maria Espinàs, La vella capitana. Navegant per la vida i la mort (La Campana), és un llibre terriblement valent. Espinàs, que en obres anteriors ja havia abordat el tema de la vellesa, s'apropa ara, en aquest llibret, a la mort, un tabú absolut a la nostra cultura. La seva pretensió és explicar, que, paradoxalment, "la mort és, també, un fet vital". I, conscient que "sovint no som bons acabadors", intenta difondre "l'art difícil de morir amb un somriure, potser invisible".

Un tema massa tapat

Espinàs denuncia l'ocultació sistemàtica de la mort en la nostra cultura. Els morts no es vetllen a casa, els cementiris s'oculten, la gent no va als enterraments... "La vida, tan multiforme, ja no es posa a les ordres de la mort". A la fi, sembla que la mort no existeixi. "No és estrany que els humans sapiguem matar millor que morir", afirma Espinàs. Un fenomen que potser no és tant nou, si recordem la darrera frase de Franco, signatari de tantes i tantes penes de mort: "Que difícil que és morir!"

Fotre-se'n del mort i de qui el vetlla

Espinàs intenta reflexionar sobre la mort, tot pensant tant en el mort com en els que es queden. I, malgrat tot, no renuncia a la ironia: "Gràcies al fet que la mort existeix s'han produït pel·lícules d'una magnífica vitalitat". Amb humor, es refereix a la incineració: "Guardar les cendres de la mare o del fill en una urna col·locada com un objecte més entre d'altres - un plat que és un record de l'estany de Banyoles i una sèrie de llibres de gastronomia - no em sembla seriós". I cita el dramaturg Henrik Ibsen: "No es pot morir a la meitat del cinquè acte".

Espinàs i els seus referents

Espinàs fa un breu repàs sobre frases de grans personatges sobre la mort. I no només tria les reflexions més lúcides, sinó també algunes que qualifica simplement de bestieses. Menandre assegurava que "els estimats pels déus moren joves". Bécquer declamava: "¡Oh, qué amor tan callado el de la muerte; qué sueño el del sepulcro tan tranquilo!". I Amado Nervo els superava als dos amb "la mort és el més important de tots els béns. Potser l'únic. Gairebé val la pena viure una existència miserable per gaudir, finalment, del sublim privilegi de la mort".  Espinàs, malgrat tot, milita a favor de Molière: "La mort és un remei, però no s'ha d'utilitzar fins a l'últim moment". La vella capitana és una obra delicada i sensible per apropar-se, ni que sigui només literàriament, a la mort.

 

Fotografia de portada: Josep M. Espinàs © M.A. Chazo.