Havia de ser una de les grans nits del Festival de Jazz de Barcelona, i, tot i que poden caure en la hipèrbola i l'exageració (defectes que no són aplicables quan es parla de música: un fet que es viu des del cor i no des de la raó com el periodisme polític, l'econòmic i els sudokus), la d'ahir dimarts 2 de novembre, a la Barts, molt probablement acabarà sent la NIT, així, en majúscules, de l'edició d'aquest 2021. La culpa és del cantant nord-americà José James, que va prendre l'escenari de la sala del Paral·lel per oferir una lliçó antològica de 'groove' i 'flow'.
El jazz del segle XXI
Oblideu-vos de Nova York, oblideu-vos de Londres, actualment la capital mundial del jazz és Amsterdam, ciutat que des de fa temps acull bona part dels joves talents del gènere, comunitat a la qual ara s'estan sumant alguns dels seus grans noms.
Com Prince, un dels seus herois, nascut a Minneapolis; però educat musicalment als carrers de Nova York, ahir José James va arribar a Barcelona des d'Holanda. La seva missió, aparentment, era presentar els seus dos darrers treballs: el disc d'estudi No Beginning No End 2 (Rainbow Blonde, 2020) i l'àlbum en directe José James: New York 2020 (Live) (Rainbow Blonde, 2021).
Aparentment... perquè certificant-nos que és un dels vocalistes més paradigmàtics del jazz d'aquestes primeres dècades segle XXI, James va endinsar-nos en la seva particular reformulació del gènere. Una visió del jazz que demana beure de la tradició de mestres com Coltrane i aproximar-lo al soul, l'R&B, el funk (Gil Scott-Heron, Stevie Wonder, Grover Washington, Jr., Bill Withers, Prince... són part fonamental del seu imaginari) i el hip hop, sobretot el hip hop. Heterodox i juganer, José James, company generacional dels Rahsaan Patterson, Robert Glasper..., tan aviat pot recordar a un crooner canònic com Gegory Porter com colpir-nos amb un flow hereu de Guru, Common, Nas, Mos Def o Q-Tip.
José James: una estrella del jazz sobrada de flow, groove i carisma. Foto: Arxiu José James - Sam&Max Photo
Vol sense ruta
José James va seduir la sala tan sols trepitjar les taules de la Barts. Serà el seu afro motejat per aquest floc de cabells blanc nuclear. Les ulleres de sol, les Air Jordan, la seva simpatia, el seu carisma... Acompanyat d'un trio, màquina polifònica en perfecte estat de sincronia, conformat pel baixista David Idrisov; el teclista i pianista Juan Sebastian Vazquez i el bateria Richard Spaven, elegant metrònom de colpeig superlatiu; James va iniciar la vetllada entregant-se a les formes més lliures del jazz. La banda es perdia i es retrobava revivint temes com 'Code' i 'Blackmagic', i el vocalista es divertia (i ens divertia) transformant-se en un beatboxer sorgit d'una fumejant cantonada de Harlem.
Van ser els primers 30 minuts del recital. Vol sense ruta fixa que va derivar en una personal revisió de clàssics de la música negra. Així van sonar 'Ain't No Sunshine' i 'Use Me' de Bil Withers, 'Just the Two of Us' de Grover Washington Jr. o 'Com to My Door' d'Emily King. Incunables que, endinsant-se en la part més ensucrada i pop del concert, va combinar amb un parell de cançons: 'I Founf a Love' i 'To Be With You' interpretades a duo amb la seva parella Taali. L'espectacle va recuperar el seu pols i ritme més trepidant amb els bisos, moment que va tornar a sorgir el flow i el groove amb la lliure versió del 'Park Bench People' del col·lectiu de culte de hip hop Freestyle Fellowship. Sí, va ser la NIT.