Louis-Vincent Thomas va ser un tanatòleg –persona dedicada a estudiar la mort com a fenomen social– fascinat amb el continent africà. Va ser un de tants francesos que, després que els seus avantpassats extirpessin part de la identitat de pobles colonitzats de mig món, va viure fascinat pel potencial antropològic de les persones a qui abans se'ls havia negat una cultura pròpia. El professor d'universitat va publicar incomptables assajos sobre sociologia, política i sistemes de pensament de diferents països africans. Però va ser, evidentment, atenent la seva condició de tanatòleg, la concepció de la mort el que li va deixar corprès del –textualment– "negre africà". Mentre a Occident es tractava la mort amb por, la cultura diola, grup ètnic que es troba a la regió de Casamance (Senegal), especialment analitzada per Thomas, vivia la defunció dins del seu imaginari i no fora. La mort no com a interrupció de la vida. La mort, acceptada i celebrada.
Música de vida i de mort
Quan pensem en música fúnebre, ens surten rèquiems, potser l'Hallelujah de Leonard Cohen. Els diola del Senegal –descriu Thomas- tenen una idea una mica diferent del to amb el qual canta i es vesteix la mort. Al mort se'l muda amb la seva roba més bonica i se l'asseu en una butaca amb la mà en alt, saludant, i la romeria mai no és afligida. "Els músics i dansaires toquen molt animats, desafiant així la dimensió tràgica de la mort i acabant de donar una coloració èpica i triomfal al seguici funerari."
Ni tota la música amb melodia emociona, ni tota la música percussora és festiva, ni tota l'electrònica serveix per ballar. La música no serveix per a res en concret
Louis-Vincent Thomas va morir el 1994. A París. No hi ha registre de la música que va sonar en el seu funeral. Per la seva vida, va poder haver estat indiferentment mbalax (Youssou Ndour, per exemple) o Gabriel Fauré. Perquè ni tota la música amb melodia no emociona, ni tota la música percussora no és festiva, ni tota l'electrònica serveix per ballar. La música no serveix per a res en concret. Per això, Blue skies podria haver complert els diversos designis de Thomas.
Mioclono, el projecte dels catalans John Talabot i Velmondo, viu en aquesta fràgil tensió de l'electrònica d'avantguarda: no es pot ballar –o sí–, té una mica d'exercici d'estil, i també múscul
Percussió emmidonada, com l'Skull disco de Shackleton, un sinte circular i una progressió hipnòtica. Si l'estudiós hagués viscut els nostres dies, no li hauria resultat tan exòtica la proposta dels diola; Mioclono, el projecte dels catalans John Talabot i Velmondo, viu en aquesta fràgil tensió de l'electrònica d'avantguarda: no es pot ballar –o sí–, té una mica d'exercici d'estil, i també múscul. És rara, inclou fins i tot la lectura de l'ocultista Aleister Crowley. És música de vida i de mort. Depèn del moment i el lloc.