No ens podem enganyar: de Joans, Joseps i ases ja no hi ha a totes les cases. L'única realitat és que, durant dècades, si no segles, un nom fonamental en el nostre imaginari com a societat, cada vegada hi ha menys nens i nenes que es diuen Joan o Joana. En tot cas, i potser per influència de Laporta, Jan i Jana. Al loro!
Avui, revetlla de Sant Joan, del poeta Maragall a la cantautora Serrat (ella, la Joana de Vic; no ell, el Joan Manuel del Poble Sec) repassem les i els 10 Joanes i Joans (i Johans) més rellevants en la nostra herència cultural (i abans que ens trolegeu a les xarxes recordeu que son totes les que estan, però no estan tots els que son).
Pedra angular del fotoperiodisme català injustament oblidada durant molts anys. Joana Biarnés va ser una dona pionera al seu camp: va ser la primera fotògrafa contractada per un diari, el mític Pueblo. Ull privilegiat, com a reportera de premsa va aportar a la seva fotografia una visió femenina, però, sempre vitalista, també la seva peculiar alegria de viure. Revisitades cinc dècades després, les seves instantànies son un molt valuós testimoni gràfic de la nostra societat en els darrers anys del franquisme.
Podríem haver triat tot un mite del nostre ecosistema interpretatiu com Joan Pera o una fera ferotge dels escenaris com Joan Massotkleiner, però ens hem decidit per Joan Carreras. Tots tres, i molts més (Joel Joan és nom i cognom o un nom compost???), es mereixerien aparèixer a aquesta llista, però si ens hem decidit pel Carreras és per la seva recentíssima posada en escena d'Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard), particular adaptació del personatge de Ricard III per part del dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón. Un monòleg que ha estat present en la cartellera fins fa tres dies en què l'actor barceloní s'ha cruspit amb patates les taules del Lliure.
La nostra escena musical underground no seria la mateixa sense una figura com Joan Colomo. Un personatge fascinant que se situa en algun indret on coincideixen l'escuderia de bandes hardcore i punk sorgides de la referencial discogràfica indie BCore (ell mateix ha militat en grups seminals com Zeidun o The Unfinished Sympathy) i els cantautors galàctics amb Sisa i Riba al capdavant. La seva discografia en va plena d'àlbums incunables. L'últim, el recentíssim Disc trist (BCore, 2021).
Llegenda. Un personatge únic. Un veritable geni. Una figura que va transcendir l'estrictament futbolístic per erigir-se en icona cultural. Johan Cruyff va arribar a Catalunya quan érem un poble ferit i amb l'autoestima sota mínims i ens va canviar la mentalitat. I no només una vegada, sinó dues, primer com a jugador i després com a entrenador. I ho va aconseguir fent rodolar la pilota com només un pocs elegits poden, però també amb l'actitud vital d'aquell que mai abaixa el cap. Així que, no oblideu les seves paraules i sempre que salteu al camp, que sigui per divertir-vos i guanyar.
L'escena musical balear passa actualment per un moment extradolç amb grups i artistes oferint discos sublims un rere l'altre. Una generació filla d'Antònia Font liderada per Da Souza i en la qual també trobem propostes com les de Salvatge Cor, Miquel Serra, Jorra i Gomorra, Saïm, Maria Jaume o Joana Gomila. Militant de mil-i-un projectes, en solitari ens ha regalat treballs tan recomanables com Folk souvenir o el més recent Paradís, obres en què reformula la música tradicional illenca a través de declinacions sonores contemporànies.
És el JOAN, així, en majúscules, d'aquesta llista. Una de les màximes institucions de les nostres lletres mai, prohom perenne de la cultura catalana. Home de la Renaixença amb una gran implicació política; periodista amb firma a capçaleres determinants de l'època: finals del segle XIX i inicis del XX, com el Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya; traductor al català d'autors i pensadors com Goethe, Nietzsche i Novalis, prosista... Joan Maragall va practicar totes les formes a l'hora d'escriure, però si per alguna és especialment reconegut és per la seva faceta com a poeta, havent-nos deixat alguns dels versos, d'aquell concloent "Adéu, Espanya!" a "Se'n ve la vaca tota sola. És cega", més recitats en la nostra llengua.
Amb uns inicis marcats per la influència dels dogmes de moviments creatius com els fauvistes, els cubistes i els expressionistes, Joan Miró acabaria resolent-se com tota una eminència de l'art surrealista. El 1941 el MoMA de Nova York va organitzar una primera gran retrospectiva de la seva obra, exposició a la qual li seguirien projectes similars als més importants museus internacionals, i des d'aleshores esdevindria un dels màxims ambaixadors de la cultura catalana arreu del món a través de l'art, en el seu cas de l'escultura, la ceràmica i, molt especialment, la pintura. En els seus treballs res és evident, però tot és d'una bellesa superlativa.
Joana Raspall és una d'aquelles figures mai prou reivindicades ni suficientment reconegudes. Escriptora rellevant si parlem de les lletres catalanes del segle XX, va expressar-se a través de la prosa: novel·les, contes i la dramatúrgia però excel·lint molt especialment en l'àmbit de la literatura (poesia, teatre, novel·la...) juvenil. Una dona compromesa des de la seva primera joventut amb la cultura catalana, tal com demostra el fet que durant els anys de la dictadura de Franco, quan la nostra llengua estava prohibida i perseguida, va oferir classes de català de forma clandestina.
Autodidacte i rebel, anarquista i avantguardista, especialment influenciat pel futurisme italià i figures capitals d'aquell moviment com Marinetti, tot i la seva curtíssima trajectòria vital: va morir de tuberculosi el 7 agost 1924 als 30 anys, pocs Joans han tingut més pes en la nostra cultura que Joan Salvat-Papasseit. Va tocar tots els formats narratius, però és especialment essencial el seu llegat poètic, sent fonamentals títols com Poemes en ondes hertzianes (1919), L'irradiador del Port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922), El poema de La rosa als llavis (1923) i Óssa Menor. Fi dels poemes d'avantguarda (1925, edició pòstuma).
Podríem haver acabat aquesta llista amb Joan Manuel Serrat. Podríem però no ho hem fet. Millor dedicar espai al talent jove i reivindicar la figura de Joana Serrat, que també és cantautora però és no la filla ni té cap lligam amb l'autor d'aquell himne de la Nova Cançó titulat 'Paraules d'amor'. La Joana ve de Vic, el nostre Liverpool particular, i és la manufacturadora d'una discografia fascinant sempre adoptant els vocables sonors del country alternatiu i l'americana. Sempre fins ara, perquè el seu novíssim últim disc, Hardcore from the Heart, és una aproximació molt notable al pop sintetitzat. Per cert, la Joana té una germana, la Carla, també cantautora de pop sintetizat, que si no la coneixeu, hauríeu.