Joanna Pardos, nominada a l'Emmy: "Alexia Putellas ha tocat el cel i l'infern en el mateix any"

Segurament el futbol femení no s'entendria de la mateixa manera sense Alexia Putellas. Fa un parell d'anys, tothom creia que aquest esport no interessava ningú si qui jugava eren les dones; avui ningú entendria que els informatius no en cobrissin els partits. Putellas va fer que les nenes poguessin somiar amb ser futbolistes professionals, liderant un Barça campió d'Europa que va batre per primera vegada el rècord d'assistència a un partit de futbol amb el Camp Nou ple contra el Reial Madrid. Aquell punt va ser el clic perquè Joanna Pardos veiés que no estava gravant només la història de la futbolista de Mollet, sinó la història d'una revolució. El resultat és Alexia: Labor omnia vincit, el documental que el proper dilluns 20 de novembre competirà als Emmy International en la categoria de millor documental esportiu. Parlem amb la seva directora sobre una gravació que, sense saber-ho, va acabar filmant l'any més important de la vida de la capitana del club. Per bé i per mal.

D’on neix la idea d’aquesta sèrie documental?
A mi la idea m'arriba d’una productora vinculada a l'agència de representació de l'Alexia quan ells ja han decidit que volen fer la seva història. L'Alexia estava aconseguint la major fita que havia aconseguit mai un esportista, dona i home, perquè feia molts anys que no hi havia una Pilota d'Or a l'estat espanyol. A més, aquest és el punt inicial que els fa pensar que estan passant moltes coses en el món del futbol femení, i la punta de llança de tot això és l'Alexia. Però res podia fer pensar el que va passar mentre estàvem gravant. Vam començar amb la primera dona a l'estat espanyol que té una Pilota d'Or i acabem amb la primera dona al món que té dues Pilotes d'Or. El personatge va fer un creixement brutal, a més del moment històric que vam viure.

Elles estan canviant el que significa ser dona, que és el que tu vulguis ser i com tu vulguis ser; són referents brutals més enllà del futbol

Com viu ella aquest protagonisme fora del camp?
L'Alèxia és una persona molt perfeccionista i molt exigent, i ho és en tots els sentits. És molt professional. Confiava molt en l'equip i ho va posar molt fàcil. També has de tenir en compte que estàs amb una esportista d'elit que té uns entrenaments i unes rutines que no pots alterar, i això fa que t'hagis d'adaptar moltíssim. Al principi ens va costar de convèncer, perquè per ella els entrenaments, el futbol i el descans són sagrats, i estava tot el dia calculant: si jo faig dues hores d'una entrevista, són dues hores menys que no estic descansant o que no estic entrenant. Ella és jugadora de futbol i deia que la història sobre la seva gesta l’ensenya fent gols, no documentals. Però quan estava amb nosaltres, anava a fons. Hi va haver tot un procés d’explicar-li que s'ha convertit en un referent social i que la seva història és molt útil per a la resta. 

Falten més referents documentals d’aquest caire?
Hi ha un buit enorme i que és escandalós. Si agafeu les plataformes i feu l'exercici d'obrir HBO, Netflix i Amazon Prime, per dir-ne 3 de mainstream, crec que pots comptar amb els dits d'una mà els documentals d'esportistes dones de l'estat espanyol. Si ho comparem amb els masculins, és flagrant. I al final l'imaginari social es construeix d'això, acabem construint uns relats que ens fan com a societat i que fan que valorem —o no— determinades coses. És matemàtica pura. Si tu tens 200 versus 1, de què parlarà la gent? Hem de seguir explicant històries. 

Tu també pertanys a un món molt masculinitzat. En què somiaves de petita?
En estar nominada a un Emmy segur que no, perquè encara ara em costa d'imaginar. Crec que hi ha coses que no ens hem ni plantejat perquè ni tan sols les somiàvem. Ara em costaria pensar quantes coses no vaig somiar i que amb una societat més igualitària igual hagués pogut fer. Segurament dirigir també és d’aquestes coses que no et plantejaves perquè els equips sempre estaven dirigits per homes, i encara són els que maneguen la pasta. L'Alexia sempre ho diu i crec que és interessant aquesta reflexió: “Jo no pensava ser futbolista professional perquè ni tan sols tens la frustració de no ser-ho”. Imagina’t fins a quin punt tens interioritzat què pots fer i què no pots fer, que ja ni ho somies. I aquí és el súmmum de la desigualtat, en què el nostre cervell ja ni aspira a les mateixes coses. Crec que elles estan canviant el que significa ser dona, que és el que tu vulguis ser i com tu vulguis ser. Són referents brutals més enllà del futbol, estan canviant la història d'altres dones perquè ja no posen límits al que tens dret a somiar. Almenys en el món occidental, perquè a la resta del món encara queda molta feina per fer.

Quan us assabenteu de la nominació?
Va ser bastant divertit perquè estàvem en una videotrucada justament amb un dels productors executius de l'Alexia, parlant d'una altra cosa que no tenia res a veure amb això i, de sobte, al mig d'una reunió amb diferents persones, surt, torna a entrar i diu que estem nominats a l’Emmy. Un mitjà li havia filtrat. Vaig pensar: espera't una estona fins que ho vegis a algun lloc oficial, perquè em semblava tan fort que no m'ho creia. Vaig estar com una hora refrescant la pantalla de la pàgina dels Emmy. La primera persona a la que vaig trucar va ser a la subdirectora, la Magdalena Oliver, amb qui treballem mà a mà i ho hem parit plegades. I després a l'Alexia. Estava a una hora de jugar amb la selecció, i va estar contenta i molt còmplice amb tot l'equip, però el següent missatge ja va ser de “sí, però ara hem de guanyar”, perquè ella és competitivitat.

Heu anat parlant amb l'Alexia aquests últims dies?
Sí, i suposo que el dia de la gala estarà pendent. No tant pel que representa que el seu documental guanyi, que és la seva història, sinó perquè s'ha generat una complicitat molt maca amb l'equip, i al final fer documentals encara és com la branca pobra del cinema, i treballem amb uns nivells de vegades de necessitat de recursos que fa que hi hagi molt de desgast i que ens haguem d'implicar molt amb la nostra vida. I crec que l'Alèxia, en aquest sentit, això ho ha notat i té un esperit molt col·lectiu. Es nota que fa un esport d'equip i no un esport individual.

Partíeu amb alguna idea concreta?
Jo no havia fet mai res d'esports, i tampoc soc seguidora del futbol. Vaig ser molt clara, i vaig dir que si era per fer una història d'esport, no era la persona. Fa molt de temps que estic explicant històries de dones que d'alguna manera ajuden a trencar murs, i m’hi vaig llençar de cap. L’objectiu de la productora era aquest. Només començar la producció, es planteja des del Barça el tema de jugar al Camp Nou i intentar batre el rècord d'assistència, i nosaltres ens acabàvem d'incorporar, encara no teníem ni l’equip muntat, però vam dir: això ho hem de gravar. Va ser una bogeria organitzar tan ràpid un rodatge d'aquestes característiques, i això ja va ser el clic del documental: no anem a fer només la història de l’Alexia, anem a fer la història d'una revolució.

No cal que ho juris.
És que aquest any és un any clau, estan passant moltíssimes coses, i s’ha arribat fins el cas Rubiales. Portem un any de fites constants que no toquen sostre, i espero que no el toquin almenys fins a 100 anys més, perquè queda molta feina fins a arribar a una igualtat d'oportunitats en l'esport per a homes i per a dones. Quan vam començar teníem aquest objectiu social. El que no imaginàvem és que, a més, coincidiria amb un any tan revolucionari. Com a documentalista és un regal poder explicar les coses en el moment que estan passant. El rodatge del dia del rècord és dels rodatges més emotius que he viscut, perquè a més era un dia importantíssim per a la vida d'Alexia, pel que representava per al seu esport, però també per la seva vida personal. Ella és molt, molt, molt culer, i de sobte està jugant en aquell camp, i poder estar amb ella el dia abans, durant tot el dia amb la seva família... vam tenir moments de molts nervis, però també de plorar, de riure i de celebrar després, perquè van guanyar. Va ser un dia molt rodó.

Hi ha una escena on l'Alexia perd la Champions i està realment destrossada. Us imagineu veure Messi o Ronaldo així? Mai ens deixarien veure aquesta vulnerabilitat, perquè sembla que plorar o estar enfadat perquè has perdut sembla que no s'escau per a un superatleta

Com va ser aquell Barça-Madrid al Camp Nou?
Va ser molt, molt, molt emocionant. Érem diferents unitats; una acompanyava l'Alexia, una altra a la família, i una altra unitat estava al camp prèviament per captar l'ambient. Jo estava amb l'Alexia, i l'equip que estava cobrint el camp m'anava enviant vídeos amb el mòbil dient-me que al·lucinaria perquè superava de llarg el que havia imaginat que ens aportaria aquella seqüència, perquè era una bogeria. Acompanyar-la en la prèvia, quan surt de casa seva, les hores abans hi havia un punt molt tendre de la nena que ha somiat tota la vida amb jugar algun dia al Camp Nou, aquella cosa de quan els reis et porten un regal quan ets petit i tens aquella il·lusió tan pura. Jo no sé si li he vist amb les Pilotes d'Or. És dels dies que he vist a l'Alèxia més feliç. 

Ja vèieu llavors que s’estava produint un canvi social?
No sé si al nivell que ho estem reflexionant ara, però per mi aquest partit va ser un abans i un després en la nostra visió de l'equip, i crec que també socialment. Fins i tot el seguiment de les marques de tots els dels espònsors que hi eren. Crec que elles, esportivament, generen aquests impactes en aquests partits, però crec que aquest procés durant aquest any s'ha anat accelerant més que els anys anteriors. Es veu en els informatius, per exemple. Ara quasi veuríem estrany que elles no sortissin, fins i tot hi ha una demanda de l'espectador. Fins ara no hi era i ni ens ho plantejàvem. 

Heu tingut llibertat creativa?
Tota la llibertat creativa. Pel que fa a l'Alexia, ella en cap moment ha interferit en el guió, i la productora també ha confiat en l'equip. L'única no llibertat és la que imposa la realitat. De sobte l'Alexia es va lesionar, no ho teníem planificat, i el documental acaba així. Però va ser un altre gir de guió que ens va permetre explicar una altra part de l'Alexia que ni tan sols ella sabia que existia. Crec que allà va ser molt valenta, va mostrar una persona molt vulnerable, va mostrar les pors i va mostrar les incapacitats que a vegades un ha de gestionar amb aquelles coses que no espera de la vida, i això crec que la fa un referent útil. Quan mostrem referents que són infal·libles, que són herois, que estan tan allunyats del que ens passa a les persones, que no pateixen o que no tenen incapacitats, són molt poc útils, perquè les persones no som així. El que fa molt rica la història de l’Alexia és la generositat amb què s'obre. Per exemple, hi ha una escena on ella perd la Champions i està realment destrossada. Us imagineu veure el Messi o el Ronaldo així? Mai ens deixarien veure aquesta vulnerabilitat, perquè sembla que plorar o estar enfadat perquè has perdut sembla que no s'escau per a un superatleta. I l'Alexia plora com tothom, i està trista com tothom quan les coses no li surten com esperava.

Hi ha seqüències que gairebé semblen ficcionades, com quan el representant parla amb l'Alexia després de lesionar-se.
Aquest cas és dels més espontanis que hem rodat al documental. Estàvem a la productora dinant amb el tupper, i de sobte entra el Josep (representant de Putellas) a l'office, blanc, i ens diu que acaba de passar una cosa terrible. “He de trucar l'Alexia, no em contesta, no m'agafa el telèfon”. I jo li dic al càmera que vagi a casa a buscar l’equip tècnic. En aquell moment no teníem targetes perquè les havíem portat a bolcar, i en dos minuts ens vam revolucionar. Sort que l'Alexia va trigar en agafar el telèfon, perquè si arriba a contestar abans no hagués arribat a temps. Tot el que passa a partir d'aquell moment és real perquè l'equip, a més, quasi mata, perquè els vaig fer fer moltes bogeries per aconseguir rodar-ho.

Nadine Kessler, Silvia Neid, Gerard Piqué, Xavi Hernández, Jonatan Giráldez... tots van estar predisposats a parlar al documental?
Els que apareixen al documental sí, però he de dir que va ser molt difícil trobar futbolistes homes. I això ho estem veient també ara amb el Mundial. En aquell moment no era un rebuig cap a elles, no és una cosa intencionada, és un: “no tinc res a dir d'això” o “no estic al dia del que estan fent”, i és una cosa que a mi em sobta, perquè segurament si els preguntessis per grans atletes, fins i tot d’un altre esport, com Rafa Nadal, tothom opinaria. Amb elles molts cops no saben ni què estan fent. Espero que si ara truquéssim, contestessin al telèfon més positivament, però ens va costar. I he de dir, també en positiu que els que apareixen, va ser un sí immediat. Com Lewandwoski, que en aquell moment no havia fitxat pel Barça, i és una persona amb molta sensibilitat cap a l'esport femení per una qüestió familiar; la seva mare i la seva germana són esportistes i va ser un dels més fàcils. El Xavi també perquè és molt admirador d'elles. I el Piqué va ser més difícil per agenda, però no per voluntat. Però sí, vam tenir molts nos. No sé per què, quan estàs fent un tema de gènere hi ha una part de la societat que, quan intentes involucrar-los, no s’hi volen ficar. Però és que no és una cosa polèmica ni que intenti anar contra ningú. Estem explicant una cosa extraordinària que està fent un equip de dones d'un esport que representa que a tu t'agrada, i que hauries de gaudir veient que més persones, independentment dels genitals, s'interessen per fer-hi carrera.

Va ser molt difícil trobar futbolistes homes que apareguessin al documental; quan estàs fent un tema de gènere hi ha una part de la societat que, quan intentes involucrar-los, no s’hi volen ficar

Guanyar la Pilota d’Or, perdre la final de la Champions o patir una lesió, i tot gravat. No devia ser fàcil per l’Alexia.
Crec que això també fa el documental extraordinari. Hem gravat l'any més bonic i més lleig; el que té més alegria i més tristesa. Jo crec que l'Alèxia ha tocat el cel i l'infern en el mateix any, just quan l'estàvem rodant, perquè si hi ha un moment menys oportú a la història d'un esportista per lesionar-se amb una lesió d'aquestes característiques, és l'any en què guanyes el teu major triomf. I això fa que el documental sigui molt ric a nivell d’intimitat i transcendeix la història de l’esport. Crec que és molt difícil gestionar que hagis tingut un èxit tan gran i, alhora, una caiguda tan gran. L’Alexia s’obre molt a mostrar això, i poder explicar i veure aquesta gestió amb un accés tan directe és una joia.

Sempre ha estat disposada a voler parlar?
M'agrada que comentis això perquè l’Alexia és dura. Recordo el primer dia que vaig parlar amb ella; vaig pensar que patiríem molt en aquest documental, perquè va estar tota l'estona amb els braços creuats, cap endarrere. Costa molt entrar, però quan hi entres és per sempre. L’Alexia és una persona molt cuidadora, molt propera i molt lleial. Té aquesta cosa de cuidar molt el seu entorn, i malgrat que quan està malament es tanca molt, és una persona molt determinada amb les seves decisions. Crec que aquesta professionalitat, sumada a la complicitat que vam anar agafant, va fer que fos molt corresponsable. És a dir: jo ara estic malament, però sé que vosaltres porteu molt de temps treballant en això, i m'he d'aguantar.

Que passarà aquest dilluns? 
No ho sé. La veritat és que les quatre propostes són molt bones. Us he de dir que jo soc molt fan de la candidatura australiana, que és un documental que m'agrada molt, i que crec que té moltes opcions. Espero que nosaltres també en tinguem, però ja es veurà. És un tòpic, i m'encantaria guanyar-lo, però arribar-hi ja és un súper premi. Sigui com sigui, ho gaudirem.