El 20 de juliol de 2017, el cos de Salvador Dalí era exhumat de la seva tomba sota la cúpula geodèsica del Teatre-Museu de Figueres. Una buscadora de fama, de qui val més oblidar-ne el nom, havia interposat una demanda de paternitat i, inconprensiblement, les autoritats judicials, en comptes de contrastar primer el seu ADN amb el del seu pare oficial, que encara vivia, van obligar a desenterrar el pintor. Aquell esdeveniment que no mereix la condició de surrealista, no va canviar pas la història. Dalí havia mort tal dia com avui, 23 de gener, de 1989, després d'enviudar de Gala, i sense fills. El que sí que ha fet canviar alguna cosa sobre la percepció de la vida de Salvador Dalí i Gala és El niño secreto de los Dalí (Roca Editorial), el llibre del periodista cultural José Ángel Montañés (Múrcia, 1962), en que el focus sobre la relació entre el matrimoni i un infant de Cadaqués, Joan Figueras, "el nen", el veritable "fill" dels Dalí.

El llibre és el resultat d'una llarga investigació a partir d'una evidència davant la qual sembla que ningú s'havia aturat: qui és el nen que apareix a infinitat de fotografies de la parella, que serveix de model pel pintor –apareix a La Madona de Portlligat– què esdevenia, quan els Dalí tornaven de Nova York i s'instal·laven a la platja de Portlligat, un habitant més de cals Dalí? Montañés s'ha sumergit en l'estreta relació entre els Dalí i Joan, fill d'un pintor de parets de Cadaqués i artista afeccionat, al llarg de gairebé cinc dècades. Des del retorn a Catalunya del matrimoni l'any 48 i la transformació d'una barraca de pescadors de Portlligat en la seva residència d'estiu–obres on intervindria el pare de Joan– fins la mort del pintor, el 1989.

Dalí y Joan Figueras camino de Portlligat a Cadaqués, 1952. / Francesc Català-Roca. Fondo de F. Català-Roca del Archivo Histórico del Colegio de Arquitectos de Cataluña

Dalí i Joan Figueras camí de Portlligat a Cadaqués, 1952. / Francesc Català-Roca. Fons de F. Català-Roca - Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. 

Testimoni de la vida quotidiana d'una parella singular

Des que havia servit de model per la Madona, Joan es va convertir en una presència constant en la intimitat de la parella als estius de Portlligat. Una vida quotidiana, ben lluny de l'histrionisme públic del pintor, que va ser immortalitzada en centenars d'imatges on la presència del petit Joan no va ser mai una nosa. Gala, que conservava totes aquestes fotografies, va decorar amb elles ell vestidor del castell de Púbol. De les tres-centes imatges d'aquest espai íntim i de record, onze corresponen a Joan, en edats diferents, des del 48 fins al 1955. Una tria generosa del més d'un centenar de retrats del nen que Gala va conservar i que Montañés ha pogut estudiar. I és que malgrat el caràcter hermètic i sovint volgudament adust de la musa de Dalí, Gala va tractar Joan –"el petit", "el nen", com recordava que l'anomenava la senyora l'antiga cuinera dels Dalí– com un fill. Molt més maternal que la inexistent relació amb la seva filla, Cécile, nascuda del matrimoni amb Paul Éluard. Aquest insòlita Gala maternal també apareix a la correspondència que enviaven al petit, on la dona i mànager del pintor barrejava català, castellà o italià. 

A diferència de tants amics i aduladors de la parella, la relació entre Joan i els Dalí, que com dèiem es va allargar fins la mort de Gala i Salvador, no va reportar cap guany pel nen, més enllà de la descoberta del món més enllà de Cadaqués i els regals que li portaven d'Amèrica. Com els texans, que la mare de Joan descosia i tornava a cosir per evitar que es veiessin les costures. Sembla que els Dalí van contemplar la idea d'adoptar-lo o, si més no, oferir-li l'oportunitat d'estudiar als Estats Units. Tampoc es va realitzar la pel·lícula, El alma, que el pintor volia que protagonitzés i ni tant sols va heretar L'Enciclopèdia Espasa que Dalí li havia promès. Sense deixar de mantenir el contacte amb la parella, Joan Figueres es va fer càrrec del negoci familiar i es va casar amb la seva xicota, amb la qual va tenir dues filles. Va morir l'any 1999, sense haver explicat una relació que recordava plena d'afecte. Una relació com la d'uns pares.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat