Joan Reig (Constantí —Tarragonès—, 1963). Músic, bateria, lletrista i cantant. Cofundador dels grups musicals Els Pets, Mesclat, Refugi i Tàrraco Surfers. Fill de músic i, també, fill, net, besnet i rebesnet de pagesos del Camp de Tarragona. La transformació d’un dels paisatges agraris més fèrtils de Catalunya cap a un escenari dominat per les fumeres industrials marcaria la seva infantesa i la seva joventut. I inspiraria, entre d’altres, la lletra d’una de les cançons més conegudes d’Els Pets: El poble sota el barret de fum. És un erudit de la història i de la relació entre la música catalana i els grans moviments socials que han escrit la història de Catalunya des del final de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) fins a l’actualitat. Una història de resistència a través de l’expressió musical. Ha començat una gira per donar conèixer el seu primer treball en solitari, La Culpa, que porta arreu del país. Presenta un nou disc amb Els Pets que surt al mercat el pròxim mes d’octubre; al desembre posarà en marxa la seva gira al Liceu.

Què passa després de la Guerra Civil? Com queda el panorama musical català?
Queda molt tocat. El 26 de gener del 1939, el dia que les tropes franquistes ocupen Barcelona, és una fita que marca un abans i un després. La ideologia nacionalcatòlica del règim franquista depura el Paral·lel i pràcticament d’un dia per l'altre desapareixen tots aquells gèneres musicals que no són radicalment espanyols. El règim franquista imposaria arreu el gènere de la copla i el del couplet espanyolitzat i censurat: a la ràdio, al teatre, als cabarets, a les revetlles, a les sales de ball...

Fins quan va durar aquella 'negra nit'?
L’alba va ser molt lenta. Fins a principis de la dècada dels cinquanta, un cop superada la part més dura de la postguerra, no van reaparèixer alguns cantants melòdics. Havien passat més de deu anys del final de la Guerra Civil, i eren l’expressió, en forma de creació musical, que alguna cosa, mínimament, s’havia mogut. A poc a poc i sempre sota l’obsessiva vigilància de la censura del règim, els boleros i la música melòdica van anar guanyant terreny a la copla i al couplet espanyolitzats.

El règim franquista ho tolerava? O bé ho vigilava perquè ho interpretava com una amenaça?
Ho tolerava, i al mateix temps ho vigilava. La censura ni havia abaixat la guàrdia ni, encara menys, havia desaparegut. Però no els representava cap amenaça. La música camp era un gènere musicalment i políticament inofensiu. La música d’Emili Vendrell —tot i que després de la guerra havia estat depurat per rojo i per separatista—, o la de Ramon Calduch, José Guardiola, Jorge Sepúlveda o Bonet de San Pedro, no tenia cap mena de component ideològic. Ni tan sols contestatari o de denúncia.

Hi ha cap gènere musical que, d’alguna manera, avanci per l’esquerra la música 'camp'?
No. En aquells anys sorgeix la rumba catalana, que és un gènere musical que reuneix la tradició musical dels col·lectius gitanos de Barcelona (de Gràcia i del Raval) i de Lleida (el gènere local del garrotín). Tot i que el règim franquista perseguiria especialment el poble gitano, ni Peret ni Carmen Amaya crearien un gènere musical contestatari.

Quan podem començar a parlar de música reivindicativa?
En un terreny estrictament musical, l’inici el marca Raimon l’any 1959, quan compon Al vent. Poc després, el 1961, sorgiria el col·lectiu musical Els Setze Jutges, creat per Miquel Porter Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, que amb el mecenatge d’una sèrie de personalitats de la burgesia catalana posarien la primera pedra de la Nova Cançó catalana.

Què representa, històricament, la Nova Cançó?
És un moviment artístic català que corre en paral·lel a la música camp. La Nova Cançó no va arraconar els boleros ni la cançó melòdica, però, a diferència d’aquests gèneres, va néixer i es va desenvolupar amb una forta influència de les músiques francesa i italiana i de la música folk nord-americana. I això revela que a Catalunya, a partir dels seixanta, la creació musical pròpia mirava clarament cap a Europa i cap a Amèrica del Nord, més concretament, cap als nous moviments musicals del món anglosaxó que, ràpidament, acabarien superant les músiques francesa i italiana.

La Nova Cançó és filla de la burgesia?
Són un grup d’empresaris catalans molt compromesos amb la idea de país que impulsen una obra de mecenatge que tindria una gran importància. La Nova Cançó, però, era un moviment molt popular que sorgeix en els cenacles artístics i intel·lectuals clandestins que havien mantingut un cordó umbilical invisible que els unia amb l’època republicana. La Nova Cançó és un gènere musical nascut a les entranyes del poble.  

Com es va dur a terme el mecenatge en el camp de la música?
Doncs per exemple amb la creació de la discogràfica Edigsa, per gravar íntegrament en català. Barcelona ja era la capital discogràfica de l’Estat espanyol, però la censura del règim posava moltes dificultats per gravar i comercialitzar productes musicals en català. Prohibia pràcticament totes les iniciatives, excepte les més folklòriques i carrinclones. Les discogràfiques tenien molt interioritzada una cultura de por a invertir en música catalana, que impedia que la cultura catalana aconseguís nivells de normalitat.

La música seria convertida en un instrument més del règim franquista amb el propòsit d'espanyolitzar Catalunya"

La normalitat del país era l’objectiu de la Nova Cançó?
Entre el 1939 (el final de la Guerra Civil) i principis dels seixanta (aparició d'Els Setze Jutges) hi ha un silenci durament imposat de més de vint anys. I això va implicar que una generació sencera de catalans no van conèixer la música en català fins que van ser grans. La música seria convertida en un instrument més del règim franquista amb el propòsit d’espanyolitzar Catalunya. Quan sorgeixen Els Setze Jutges, i poc després Edigsa, Concèntric, Als 4 Vents, etc., es fan els primers passos cap a un escenari de normalitat.

Però el règim franquista no s’acaba a principis dels seixanta, més aviat es rearma sota una operació de maquillatge. Com s’explica que la Nova Cançó aparegui a principis dels seixanta i no pas abans o després?
El que és cert és que la música en català compta amb un aliat imprescindible: l’Església catalana. Pensa que dins l’Església catalana hi havia un moviment semiclandestí que treballava per normalitzar la cultura catalana. A partir dels seixanta aquest corrent ja és molt potent, i es comença a recuperar la cançó en català a les sales parroquials.

I els informadors del règim?
El règim no arribava a tot arreu.

I les jerarquies de l’Església?
Ningú posa en dubte que els bisbes de les diòcesis catalanes de la postguerra eren personatges al servei del règim. A partir dels seixanta, però, arriba una fornada de bisbes progressistes i catalanoparlants que alteren el posicionament de la jerarquia eclesiàstica a Catalunya. Estic parlant, per exemple, dels bisbes Enrique i Tarancón, a Solsona, o Pont i Gol, a Tarragona. Aquestes jerarquies contribuiran al fet que l’Església adopti, progressivament, un paper més compromès socialment i culturalment.

S’ha afirmat que la Nova Cançó pren volada a partir de la seva internacionalització, és a dir, a partir del concert de Raimon a l’Olímpia de París del 1966.
És cert. Aquell concert és molt important, perquè explica la relació entre el mecenatge i la música catalana. Seria Cendrós, un dels fundadors d’Òmnium, qui portaria Raimon a París. El concert a l'Olímpia, a més, marca l’eclosió de la Nova Cançó, no tan sols com a fenomen musical, sinó també com a fenomen social: quedaria plenament identificada amb la lluita antifranquista, tant als països de l’àmbit lingüístic català com arreu d’Europa, fins que amb l’arribada de la democràcia, l’any 1976, la van deixar en fora de joc.

Quina és l'etapa de plenitud de la Nova Cançó?
A finals dels seixanta i principis dels setanta. Amb el Festival de les Sis Hores de Cançó, de Canet de Mar, que arrenca l’any 1971 i que va promoure la productora Pebrots (de la Trinca), la Nova Cançó es fa adulta. Per aquell festival hi van passar figures cabdals de la cançó catalana com ara Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Rafel Subirachs o Quico Pi de la Serra.

Joan Reig Cantant Pets - Carles Pons

Per què va entrar en declivi la Nova Cançó?
Pel que he dit abans: era un moviment molt associat a la lluita antifranquista. Quan es va cloure l’etapa franquista la Nova Cançó va quedar, momentàniament, en fora de joc. Però la nova classe política catalana, que havia crescut amb la Nova Cançó, tampoc no va fer res per ressituar-la. Els representants de la Nova Cançó es van convertir en una nosa, perquè no es plegaven als interessos polítics que pretenien instrumentar l’actiu social del moviment amb beneficis partidistes. Però en canvi, tot i que el moviment decau, té lloc la plenitud dels seus artistes més destacats, com és el cas de la Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, La Trinca o Raimon.

Alguna crítica en concret?
Si he de fer una crítica a les polítiques convergents, és que amb més de vint anys de govern no van tenir mai una idea de cultura. És molt probable que amb un altre tipus de polítiques la Nova Cançó hagués sobreviscut i evolucionat d’una altra manera.

Passem al rock català dels vuitanta. Quina és la balda que uneix la Nova Cançó amb el rock català?
La fidelitat a la llengua. El moviment del rock català neix amb la primera generació de catalans que va a l’escola catalana i que consumeix ràdio i televisió en català. Es pot dir que el rock català és fruit de la normalitat social i cultural que aporta l’escola catalana i TV3.

On sorgeix el rock català?
Al món rural i semiurbà del Principat. Tant és així que, mentre la premsa comarcal (els mitjans escrits i radiofònics) ja difonien l’existència del moviment, la premsa de Barcelona queda sorpresa per aquell fenomen estrany i singular anomenat rock català.

Què és el que converteix el rock català en un fenomen social?
Com deia abans, el seu públic és una part de les primeres fornades de catalans que han passat per l’escola catalana i que consumeixen amb normalitat ràdio i televisió en llengua catalana. El rock català, que ja era un fenomen musical a comarques, es consagra definitivament la nit del concert del Palau Sant Jordi, l’any 1991, amb les actuacions dels grups Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i Els Pets.

Així doncs, es consagra en un concert?
La premsa de Barcelona, que havia ignorat el fenomen, s'adona que el rock català és un veritable fenomen social. Després d’aquell concert, l’efecte es multiplicarà exponencialment. Es crea una nova indústria relacionada amb el moviment, que va des de la creació de segells discogràfics fins a la d’empreses de management, de megafonia i de luminotècnia.

Per què el rock català no ha tingut a l’Estat espanyol el ressò que va tenir la Nova Cançó?
El rock català té un component sociològic independentista, malgrat que no tots els grups s’identifiquen amb aquesta ideologia. I això a Espanya no es veu com una opció legítima, sinó com l’amenaça de les set plagues. El liberalisme sociològic espanyol, el que relleva l’aparell franquista al poder i que integra tot l’espectre polític (la dreta i l’esquerra), sempre ha estat jacobí. És més, el republicanisme espanyol és radicalment jacobí. I hem arribat a la paradoxa que els polítics a la clandestinitat perseguits pel règim franquista entenien millor la pluralitat d’Espanya i el dret d’autodeterminació dels seus pobles que l’actual classe política del règim constitucional. I això, inevitablement, té un reflex en la societat.

Els polítics a la clandestinitat perseguits pel règim franquista entenien millor la pluralitat d’Espanya i el dret d’autodeterminació dels seus pobles que l’actual classe política del règim constitucional

Quina ha estat la reacció del poder polític i mediàtic espanyol al fenomen del rock català?
Se l’ha volgut desacreditar acusant-lo d’estar subvencionat. I se l’ha volgut criminalitzar amb el propòsit d’estigmatitzar-lo: fer creure que era un moviment creat i tutelat per l’administració de la Generalitat. Si hagués estat així, als quatre membres inicials d’Els Pets no els hagués calgut demanar un préstec d’un milió de peles de l’època (avalat pels seus pares respectius) per editar el primer disc.

Així, el rock català no està o no ha estat subvencionat?
No, rotundament no. Abans explicava que el rock català va néixer i va créixer en indrets allunyats dels grans centres de poder. A les comarques: a Osona, a l’Empordà, al Camp de Tarragona... I va ser allà on va néixer i on va créixer el seu primer públic. Quan arriba a Barcelona, quan passa a ser un tema que es considera que pot i ha de ser a l’agenda cultural de TV3 i dels grans rotatius del país, ja és un moviment molt potent que, aleshores sí, desvetlla la curiositat i l’interès del poder polític i mediàtic.

Abans comentaves que el rock català té un component sociològic independentista, que s’avança cronològicament al creixement social de l’independentisme durant la darrera dècada. Per què, però, quan l’independentisme creix socialment el rock català comença el camí de la davallada?
No és una davallada; és una transformació. El rock català enllaça amb els nous moviments musicals catalans que han sorgit durant la dècada actual. El que ha aconseguit el rock català és trencar aquells buits, aquelles travesses del desert, que hi havia hagut anteriorment. Els nous corrents estètics, els nous moviments d’avantguarda, tenen fonts on poden anar a beure.

Última i obligada qüestió: quin serà el futur polític de Catalunya?
Ha de ser el que la gent decideixi. I en aquests moments la República catalana és l’opció que té més suports. He de dir, però, que la gent no dona suport a un projecte que únicament tingui l’objectiu de construir una simple divisió politicoadministrativa. El projecte de la República catalana ha d’apostar per uns valors que ens converteixin en pioners i en model.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat