Barcelona, 2 de juliol de 1549. Fa quasi 472 anys. Joan Malet, mestre fuster i caçador de bruixes, era cremat a la foguera per ordre de la Inquisició. Durant dos anys (1547-1549), aquell tètric personatge havia assenyalat i llençat a les urpes de la Inquisició dotzenes de dones, acusades de pràctiques esotèriques i de ser causants de tots els mals que corcaven aquella societat. Els terribles interrogatoris als que van ser sotmeses acabarien demostrant que aquelles acusacions, en la pràctica totalitat dels casos, no tenien cap fonament. Malet cobrava per bruixa pretesament desemmascarada, i tant el context del moment, com la seva desmesurada cobdícia el convertirien en un dels personatges més reclamats i, al mateix temps, més temuts i més odiats d’aquells sinistres dies.
Qui era Joan Malet?
Segons les fonts historiogràfiques, Joan Malet era un “carpintero remendón” de Flix; del que en aquella època es podia considerar mitjana edat (entre vint-i-cinc i trenta anys); originari de la comunitat morisca local (oficialment convertit al cristianisme), sense recursos econòmics (pobre de solemnitat), i discapacitat físic (afectat per una coixesa evident). Hauria pogut tenir una vida anònima, però la suma de les circumstàncies pròpies i generals (una existència miserable, una cobdícia desmesurada, i el context social); el conduirien cap a un món sense retorn. Va tenir la capacitat de convèncer tothom que posseïa una especial habilitat per desemmascarar les bruixes i bruixots que vivien camuflades entre la societat, i es va intitular “caçador de bruixes”.
Representació d'un interrogatori a persones acusades de bruixeria. Font: Enciclopèdia Britànica
Per què un “caçador de bruixes”?
Catalunya havia estat el primer país d’Europa a tipificar la bruixeria com un delicte. Un segle llarg abans, l’any 1424, les Ordinacions de la Vall d’Àneu havien donat el tret de sortida a la persecució contra les bruixes. Serien dos segles llargs (XV, XVI i XVII) amb diverses etapes crítiques d’especial intensitat, ordides pel poder (civil i eclesiàstic) com un instrument per a neutralitzar el descontentament i la mobilització populars; i per a advertir els dissidents polítics i religiosos sobre com les gastava el regim. Joan Malet, la versió catalana i sinistra del “Lazarillo de Tormes”, s’oferiria a les oligarquies locals de l’època prometent que “denunciaria totes les persones que coneixeria, sien bruixots o bruixes i metzineres”.
La sinistra carrera de Joan Malet
Segons les fonts documentals, Malet va començar la seva sinistra carrera a Arnes. Allà va acusar dues dones, però la pressió social el va obligar a recular i a desaparèixer (1547). Després d’aquell intent fallit i d’una breu estada a Tortosa, poc temps després (1548) arribava al Camp de Tarragona amb el sorprenent aval de la Inquisició, i era contractat pels consells municipals d’Alcover, de Valls, de Montblanc, de Reus, i de Tarragona. El 27 de maig de 1548, el Consell Municipal de Reus decretava “que per demà dematí tanquen los portals i que facen crida que tothom (...) isquen a ses portes i que lo dit Malet, amb los senyors batlle i jurats amb un escrivà, que facen lo dit examen, cercant (...) los homes com dones que denunciarà ésser bruixes i metzineres sien preses”.
Gravat de Tarragona a principis del segle XVII. Font: Cartoteca de Catalunya
Bruixes riques i bruixes pobres
A Arnes, Malet havia assenyalat dues dones de l’elit local. Aquella acusació mal calculada li havia costat una fugida precipitada i accidentada. Escaldat per l’experiència, al Camp de Tarragona, es va limitar a assenyalar dones de classe popular. En definitiva, dones que per la seva modesta condició social i pels seus escassos recursos econòmics, no havien de causar cap problema ni a ell ni a les autoritats municipals. Més de quaranta dones de classe humil van acabar a les masmorres de la Inquisició a Barcelona. En aquell paisatge de terror i d’excitació, només apareix la petició del Consell Municipal de Tarragona que, lluny d’advocar per les bruixes locals, sol·licitava les hi retornessin per a organitzar l’execució pública.
La “bruixa” de Montblanc
A Montblanc, la darrera etapa d’aquella sinistra campanya, va ser allotjat a la casa més rica de la vila. Embriagat per l’èxit que el precedia, va oblidar l’ensopegada d’Arnes i es va animar a acusar Magdalena Renyer, la nora dels propietaris, en un fosc capítol que suggereix cert xantatge de component sexual. Segons altres fonts, Magdalena era una dona jove dotada d’una intel·lectualitat extraordinària, i Malet ho va veure fàcil: responia al perfil d’amenaça al regim i al sistema. El marit i sogres de Magdalena, perplexos i espantats, van esmerçar tots els recursos econòmics per a ocultar-la. I per a procurar-li una defensa jurídica impecable. Magdalena, va ser assistida per l’advocat Gallart -de Barcelona-, un dels més prestigiosos de la Catalunya de l’època.
Portada de l'auto judicial contra Francina Redorta, bruixa de Menarguens. Font: Museu Egipci de Barcelona
La fi de Malet
L’advocat Gallart va aconseguir l’exculpació de Magdalena, i el que és més important: el soroll d’aquell judici va arribar fins a Valladolid, la seu central de la Inquisició hispànica. Fernando de Valdés, inquisidor general, va desautoritzar tot el Tribunal del Sant Ofici de Barcelona. Malet, espantat, va fugir a València; però poc després va ser detingut i traslladat, de nou, a la capital catalana. Allà va ser executat públicament en un cerimonial que va congregar milers d’espectadors. Les supervivents (turmentades, esguerrades i mutilades) d’aquella tragèdia (n’havien mort un mínim de deu), van ser alliberades. En canvi, i reveladorament, Diego de Sarmiento, cap del tribunal inquisitorial de Barcelona, va ser promogut a bisbe de la diòcesi d’Astorga (Lleó). Va morir al llit el 1571.