Del Barça se n'han dit moltes coses i la majoria positives. Que és un gran ambaixador de valors. Que ha fet història portant el futbol femení a la cúspide global. Que és un dels pocs clubs futbolístics mundials que és molt més que un club per defensar altres disciplines esportives a part del futbol. Que sempre serà l'equip de Cruyff, Guardiola i Messi. Però per Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) no tot brilla dins del Barça i ell ho sap de primera mà: va entrar a la Masia com a jove promesa del bàsquet als anys noranta i va ser testimoni de situacions hostils i agressives que mai s'han denunciat públicament. Ho ficciona tot plegat a Triomfador (Males Herbes / Seix Barral), una "ficció amb coneixement de causa" que li ha permès explorar amb una certa distància què passava llavors rere les parets de la residència blaugrana, i que radiografia els abusos, la violència, l'assetjament i la crueltat que imperava entre els nois mentre els adults (i el club) miraven cap a un altre costat.
Com i per què comences Triomfador?
Jo vaig viure a la Masia, però era una cosa que sempre havia deixat de banda. Ho vaig obrir a partir del 2010, que vaig començar a jugar a bàsquet un altre cop. Jo no tinc cap trauma sobre aquest tema, però recuperar certs gestos em va ajudar a recuperar certes memòries; a mesura que anava jugant, venien escenes i qüestions que anava transcrivint quan arribava a casa. I de seguida em vaig adonar que allò havia de ser una ficció, perquè jo no sé escriure una altra cosa. Tenia interès quan jo podia seleccionar i ordenar els fets i, sobretot, dotar-los d'una intenció.
He llegit que has estat 13 anys per escriure el llibre.
S’ha dit que portava 13 anys escrivint-lo però no és real. El gruix ha estat de 7 anys, i la resta ha sigut aquesta depuració que fa que la gent se’l pugui llegir d’aquesta manera. La meva intenció era que es llegís molt ràpid però que deixés pòsit, que no fos d'aquests llibres interminables que estàs 3 o 4 mesos llegint i quan tanques has oblidat completament. Volia que fos una bala. He treballat molts recursos que tenen a veure amb aquest tipus d'escriptura: absència de metàfores, proliferació d'el·lipsis i, sobretot, la confiança que els lectors poden seguir aquest ritme i saben completar els espais. Per mi, els lectors i les lectores són copartíceps i són coautors.
Com vas arribar a la Masia?
És la història de tothom. En aquella època hi arribaves més o menys amb 13 o 14 anys. Pràcticament tots havíem jugat primer al col·legi, després a un club de la ciutat o del poble on pertanyíem, i de cop i volta, un buscador de jugadors et captava i et convidava a anar a un entrenament. La meva particularitat és que la meva arribada a Can Barça va ser entrenant només una vegada, que és el mateix que li passa a l'Ulisses, el protagonista. I és força destacable, perquè normalment hi havia gent que entrenava diferents estius i se’l quedaven a l’últim, o que els deien que no després de molts entrenaments. Jo crec que va ser perquè era esquerrà i en aquell moment buscaven un jugador exterior i esquerrà.
Sempre hi havia una tensió constant, però el meu record no és una cosa negativa; no puc dir el mateix d'altres companys
I com recordes aquells anys?
La meva història no és la de l’Ulisses, jo tinc bastant bon record de Can Barça, excepte tres o quatre moments que realment van ser difícils de pair. Sempre hi havia una tensió constant, però el meu record després de tots aquests anys no és una cosa negativa. No puc dir el mateix d'altres companys amb els quals he parlat d'això, que és tot el contrari: que encara tenen mals records, que no hi tornarien, o que hi tornarien però si hi hagués molts canvis. Desbloquejar-ho ha estat progressiu. Hi ha moltes coses que jo no recordava i altres companys m'han ajudat a refrescar. No me n'he apropiat, però moltes coses d'aquestes m'han servit des de la ficció. També t’he de dir que jo vaig tenir bastanta sort perquè els meus avis eren de Gavà i en èpoques d'exàmens podia anar a dormir a casa seva, i també vaig tenir bons companys a l’equip.
Un dels temes centrals de la novel·la és el bullying i el silenci que l’embolcalla en els entorns de l’esport d’elit. El que tu expliques fa referència als anys noranta. Han canviat les dinàmiques?
Per l'experiència de testimonis que m'han contactat arran de les presentacions del llibre, m'adono que ja succeïa molt abans i que també ha passat els últims anys. És a dir, m'ha vingut gent de 60 o 70 anys i m'han explicat experiències a col·legis majors o a col·legis militars on ja hi havia aquest tipus de situacions, i també pares que han tingut fills o filles en residències esportives que han patit bullying. És molt difícil desarticular tot això. Sí que existeixen protocols, i a les escoles cada cop n'hi ha més, però precisament els protocols existeixen perquè existeixen aquests casos. Tot i que s’està aprenent a desactivar-lo, el bullying existeix.
De fet, l’any 2022 es van multiplicar per 7 els casos d’assetjament escolar a l'estat espanyol. Has pogut treure conclusions de per què proliferen aquest tipus de pràctiques entre els adolescents?
Se’m fa difícil respondre, perquè jo no soc un expert en la matèria. I tampoc ho vaig investigar perquè no em calia. No volia ni teoritzar ni enviar un altre missatge que no fos el de les situacions concretes que jo i altres companys havíem viscut en aquella promoció de la Masia. Però sí que, d'altra banda, veure que el món del bullying prolifera sí que em va ajudar a identificar que allà estaven passant situacions en aquell moment que tenen molt a veure amb l'actualitat i veia que el llibre encara era vigent avui en dia. Però no vaig fer un treball de camp sobre què és el bullying perquè ja ho vaig veure: les situacions d'abús, d’assetjament... Algú pot dir que eren bromes, però és que el bullying no deixa de concentrar aquestes bromes pesades que a alguns els fan gràcia i a altres gens ni mica. No cal que es passin línies vermelles, simplement que les mateixes bromes es vagin repetint. I, sobretot, que s'instauri un clima de terror, que tu no estiguis preparat per fer front a una situació i et causi angoixa.
En aquell moment, sobre quins pilars s’assentava l’assetjament?
El primer és que la Masia no era un lloc adient per acollir tants marrecs, tants adolescents. No eren les instal·lacions idònies. Era una casa pairal, simbolitzava aquesta catalanitat i feia molta patxoca, però viure allà no era un lloc adequat per a 25 o 30 nanos. D'altra banda, hi havia la manca de control per part dels responsables; hi havia aquesta Masia de dia i aquesta Masia de nit, que a partir de les 18 h o 19 h de la tarda marxaven i allò era campi qui pugui, no hi havia cap mena de control i cadascú feia el que li donava la gana. I també crec que hi havia una mentalitat molt competitiva. Era gent d'arreu d'Espanya, els millors de les seves regions, i tu sabies que no deixaven de ser els teus enemics perquè al final allò era un embut i n'acabava sortint un de cada molts. Tot plegat originava un cert ambient tens. Evidentment, també érem canalla i teníem bons moments i ens ho passàvem bé. Però el fet de riure a costa dels altres predominava. I també es veia en el fet que hi havia jugadors que tenien un cert estatus perquè jugaven bé o fotien gols, i si aquest rendiment baixava, també dequeia la manera com eren tractats a la Masia, i començaven a ser l'objectiu de l'escarni o de les bromes.
Estem davant d'un moment històric amb la professionalització del futbol femení. L'esport continua sent el camp perfecte per fonamentar les masculinitats tòxiques?
Hi ha molt soroll sobre totes les qüestions i és difícil fer-se un discurs. Però sí que tinc la sensació que l'esport femení, sobretot el futbol, ha adquirit molts rols masculins a l'hora de parlar amb la premsa o a l'hora de crear una imatge de les pròpies jugadores. Sobretot parlo d'aquelles jugadores dels grans equips, i això serveix com a model que es va perpetuant. Podia haver estat una revolució també en aquest sentit.
Tinc la sensació que l'esport femení, sobretot el futbol, ha adquirit molts rols masculins
A quins rols et refereixes?
Coses que tenen a veure amb els gestos, la manera com parlen, el vocabulari que fan servir, les mirades de desafiament, totes aquestes qüestions que les veus i, sense ser un expert en esports, veus que hi ha hagut una mena d'assimilació de certs rols que ja es treballaven abans: creuar els braços o mirar de perfil a la càmera, que és una actitud com de desafiament, les mirades una mica reconcentrades... És una imatge que ja hem vist moltes vegades i el que fa és copiar aquest model. Són coses que he observat i penso que potser hauria estat bé, no sé de quina manera, entrar-hi d'una manera diferent. És un desafiament en el qual conviden les aficions, per descomptat; al final estem parlant d'un esport que no deixa de ser una guerra entre contraris. Però són postures que busquen amagar les teves debilitats.
Els homes sempre han amagat les seves debilitats per formar part del grup.
Exacte. No mostrar les teves debilitats i imposar-te al rival. Crec que s'ha interioritzat i ho han adoptat dins de l'esport femení. I potser ve una experta en esport i em diu que no tinc ni idea de què parlo, i realment seria un debat interessant. Però, a petita escala, diguéssim que a la Masia això també passava: la manera com vestia, la manera com parlava, la manera com s'obria un però es tancava l'altre. I, sobretot, el fet de parlar de les fragilitats, que era una cosa que només es podia fer en molt petit comitè, però era molt difícil perquè de seguida podien agrupar aquesta debilitat i capgirar-la.
Has dit, al principi, que tu no creus que hagis arrossegat cap trauma, però sí que has parlat amb gent que guarda molt pitjor record de tot allò. De quina manera els ha influenciat haver viscut la competitivitat, l'agressivitat i aquest callar-se les coses?
Hi ha de tot. N'hi ha alguns que han arrossegat remordiments, altres a qui els ha condicionat. No puc parlar per ells, però sí que és veritat que no és fàcil, perquè, si a una certa edat veus certes coses que no estàs preparat per digerir, evidentment ho arrossegues. Alguns ho han anat treballant de diferents maneres i al final se n'han sortit. Però, vulguis o no, la cicatriu encara queda. I jo crec que una prova és que al llibre, quan l'han llegit i m'han contactat, han quedat sorpresos i han identificat moltes de les situacions en què es trobaven.
I tu, a nivell emocional?
Com amb tots els llibres, no? Amb la manera com escric busco una mica aquest procés emocional: anar a cegues i trobar-me en tensió amb mi mateix i amb les situacions que dibuixo. I sí que en aquest llibre hi havia un treball de camp fet abans que jo coneixia de primera mà, i això, evidentment, genera un treball emocional a l'hora d'identificar-se amb les situacions, o de captar les sensacions del moment i intentar recordar. Però hi ha hagut moments satisfactoris en aquest procés d'escriptura. Jo he identificat molts paral·lelismes amb la meva pròpia vida. I crec que a molta gent llegint el llibre li ha pogut passar el mateix. Inclús moments en què estàs fent provatures, no? És aquesta experiència d'aprendre on és el límit de les coses, i això té a veure amb un aprenentatge, amb quin és el límit personal i on està el límit de l'altra persona. És una experiència de formació i que forma part de la sensació humana.
Ningú del Barça t'ha trucat després de la publicació. No sé si tu ho esperaves abans de publicar el llibre.
La veritat és que no. Ni era la intenció ni ho esperava, no buscava cap mena de trucada per part de ningú. Ara bé, els pares van oferir-li la responsabilitat perquè vetllés pels seus fills i perquè aquests fills lluny de casa poguéssim jugar al club i intentar triomfar. Jo crec que el club té una mica de responsabilitat. I em consta que des de la fundació estan molt preocupats per la qüestió del bullying i que són conscients que el llibre existeix. A mi, personalment, no crec que m'hagin de dir res, però estaria bé fer una revisió històrica, ser justos i dir que no es van fer bé les coses, perquè tot el que va passar no hauria d’haver passat. Hi ha gent que possiblement es mereixeria unes disculpes. Molta gent que va passar per allà ho agrairia.
De la mateixa manera que el club d'ara segueix comptant les Copes d'Europa que ha guanyat des del 92, també hauria de tenir en compte que a la Masia del 92 van passar coses
T'hauria agradat que Triomfador hagués servit perquè el Barça fes una mica d'autocrítica?
Tenien una bona oportunitat. I encara la tenen, de fet. El llibre és recent i encara se'n parla. La gent que ara es responsabilitza tant de la Masia com d'aquestes qüestions no és la que hi havia llavors, i així és molt fàcil netejar-se les mans. Però de la mateixa manera que el club d'ara segueix comptant les Copes d'Europa que ha guanyat des del 92, i tampoc hi ha cap responsable d’aleshores, també hauria de tenir en compte que a la Masia del 92 van passar coses. El club continua sent el mateix. Jo no vaig escriure el llibre per alliçonar el Barça ni ningú, sinó perquè una de les coses que precisament fem els escriptors és donar una mica de llum a aquests records que queden a la foscor, o que queden massa il·luminats en aquest cas, perquè el Barça és una força il·luminadora bestial. I dins d'aquesta llum tan penetrant és molt difícil endinsar-se en certs records amagats perquè sempre quedem enlluernats davant de la força mediàtica i esportiva del Barça.
Ets culer?
Soc una persona que no gaudeix de veure el Barça guanyant de pallissa els equips amb menys pressupost. Puc anar amb el Barça amb partits més igualats o davant d'un Barça-Madrid, però no tinc aquesta afició que per descomptat sí que tenia quan era petit i era supersuperculer. Però jo crec que un pot ser aficionat del Barça i ser autocrític. La qüestió de l'amor incondicional no té cap mena de sentit. No soc un culer acèrrim i segueixo poc l'esport, però sí que m'he trobat socis del Barça que han llegit el llibre i l'han aplaudit. Jo crec que el soci blaugrana és prou madur per entendre que un pot ser aficionat i superculer i això no anul·la el seu esperit d’entendre la realitat.