Son quarts de cinc de la tarda d'un fred divendres de novembre quan arribo al taller de Joan Fontcuberta, a Granollers. "Benvingut a casa meva", em diu. "Benvingut a El cafè de la granota, Joan", li dic jo. Ens asseiem a taula, ens col·loquem dos micròfons al davant i ens servim dues copes de Monster, una beguda energètica monstruosament dolenta i que és una fake drink en tota regla, com la majoria d'imatges que veuen els nostres ulls avui en dia: ni és el que diu ser, ni provoca el que diu provocar. Sense més dilacions, premem el botó de REC, comencem a parlar i de sobte El cafè de la granota esdevé real: ja és oficial, Joan Fontcuberta i un servidor estan fent realitat el primer episodi del podcast cultural d'ElNacional.cat, en aquest primer capítol amb la inestimable col·laboració de la Fundació Vila Casas.
El poema més antic del món en llengua anglesa es diu Beowulf i es calcula que va ser escrit al segle VIII, li comento a Fontcuberta. Els seus més de tres mil versos parlen d'un monstre, Grèndel, un gegant que suposadament és descendent de Caïm i està condemnat a vagabundejar pel món aterroritzant i devorant els homes del rei de Dinamarca. Com a la majoria de poemes antics, però, la història té un final feliç: finalment el jove Beowulf aconsegueix posar fi al regnat del terror del monstre, convertint-se en un heroi. Han passat més de dotze segles i els éssers humans ja no tenim por dels monstres i amb rostre mal·lèvic, però sabem que segueixen existint, ara amb diferents formes. Li comento tot això, dic, perquè "Monstres", precisament, és com s'anomena l'exposició de Joan Fontcuberta al Museu Can Framis de la Vila Casas, on l'artista reflexiona sobre la veritat i la mentida a partir de la fotografia.
Quins són els monstres al segle XXI, doncs, Joan? Aquesta és la pregunta que ell ens posa sobre la taula quan s'entra a l'exposició. El seu recorregut traça una línia molt clara entre dos mons: el vell món analògic, on el monstre és el pas del temps fent malbé els materials fotogràfics, i el nou món digital on el monstre és el poder del retoc i la capacitat de l'algoritme per crear allò que no existeix. No és casualitat, per tant, que a l'entrada hi figuri escrita amb lletres ben grosses la famosa frase d'Antonio Gramsci segons la qual "el vell món es mor, el nou tarda en aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres". És així, de les imatges naturals a les imatges postisses, com l'artista rastreja els clarobscurs existents en la fotografia actual i n'assenyala les monstruositats emergents: monstruositats del llenguatge, monstruositats de la tecnologia i monstruositats de la política.
Joan Fontcuberta al seu estudi, a Granollers. (Sergi Alcàzar)
Que en una exposició titulada "Monstres" la primera gran imatge estigui protagonitzada pel rei emèrit Joan Carles I és, si més no, disruptiu. Segons Fontcuberta, "la monarquia és una monstruositat contemporània", segurament per això l'obra Botswana Safari 2015 en la qual el pare del rei d'Espanya apareix matant un elefant és una fusió de denúncia i avís: del rebuig a un sistema polític concret, esquitxat per la monstruositat de la corrupció, i de l'alerta per la veracitat de les mentides, tal com plasma l'aparició del Pequeño Nicolás a la imatge.
És un fotomuntatge, és clar, però sembla real. El personatge també és un impostor, és clar, però durant anys va aconseguir enganyar molta gent fent-se passar per una cosa que no era. Aquesta lluita entre la falsedat i l'autenticitat és el moll de l'os de la mostra, ja que "les imatges poden ser un tros de paper amb unes taques a les quals nosaltres, en interpretar-les, donem un significat. Però també poden ser una manera de reemplaçar màgicament la realitat", tal com diu Fontcuberta en un moment de l'entrevista.
L'artista fent un glop de Monster, un refresc energètic molt adient per parlar de monstres. (Sergi Alcàzar)
L'exposició, que es podrà visitar fins el 23 de gener al Museu Can Framis, presenta mitja dotzena de projectes que construeixen un yin i un yang conceptual: de les runes de la fotografia —les imatges dels arxius i els àlbums familiars que es malmeten i esdevenen amnèsiques, mentre trasllueix la seva bellesa més terrible—, fins a les prediccions de futurs possibles i algoritmes. Dels rostres desdibuixats dels malalts mentals del Pere Mata, a Reus, fotografiats fa cent anys pel Dr. Joan Obiols, als deepfakes amb Donald Trump, Silvio Berlusconi, Joan Carles de Borbó i Dominique Strauss-Kahn tenint un orgasme en públic mentre fan un discurs.
Fontcuberta sortint del seu estudi, on hi ha una foto d'ell mateix vestit d'astronauta. (Sergi Alcàzar)
Ni una cosa ni l'altre, però, són veritat: els rostres creats per l'algoritme acaben dibuixant imatges més pròpies d'una obra de Bacon, i els vídeos amb orgasmes no són res més que una construcció falsa a partir d’un dataset o conjunt de dades de rostres experimentant l’orgasme, extrets de la pàgina web www.beautifulagony.com. I principalment d'això va "Monstres": com em confessa el mateix Fontcuberta, "en l'actualitat, les imatges ens questionen constantment, ja que la tecnologia que tenim a l'abast permet construir amb elles el que volguem: el que cal saber és si aquesta possibilitat esdevé una promesa de futur o, al contrari, un malson". Tan de bo fos tan senzill saber-ho, suposo, penso per dins. Tan de bo fos tan fàcil que els monstres no fossin en essència iguals que el Grèndel de Beowulf, li dic en veu baixa mentre aturo la gravadora, m'acabo el got de Monster i abandono El cafè de la granota, retornant a la vida real sense saber quin és realment el món fake en el qual vull viure.