Jo de gran vull ser consellera d’Educació. Ho dic seriosament. No per vocació de servei —que també—, sinó perquè he fet números i m’ha sortit que amb 8.885,13 € al mes la vida es veu (i es viu) d’una altra manera. Potser fins i tot el català correcte deixa de fer mandra i les reunions interminables passen a ser “espais de reflexió estratègica”.

Si fos consellera, el primer que faria seria prohibir el Drive. Deixem de fer carpetes, informes i actes de reunions. Deixem de crear documents i documents i documents que no van enlloc i no aporten res. Fem classe i prou. Preparem-nos la matèria i prou! També m’aprendria els noms de totes les direccions de Catalunya i els diria: PROU! Vosaltres ja no maneu ni talleu el bacallà. A partir d’ara manen els que corregeixen a la cuina mentre el sofregit se’ls crema, els que fan de psicòlegs sense haver estudiat psicologia, els que expliquen la Revolució Francesa a una aula a trenta graus i una finestra que no tanca des del 1998. Els miraria als ulls i els diria: “Tranquils, ja soc aquí, i ara, amb el meu sou de gairebé nou mil euros, us arreglaré la vida”. I tots els equips directius, educats com són, potser fins i tot m’aplaudirien.

Després faria un gest heroic, revolucionari: escoltar el professorat. No només no els faria fer informes amb gràfics de colors, sinó que els faria utilitzar frases reals, simplement els faria dir la veritat: “els nens no saben llegir”, “al pati ja no es parla català”, etc. M’ho apuntaria tot en una llibreta molt mona, de pell reciclada i pagada amb diners públics, cortesia de tots vosaltres, és clar.

També decretaria que el català deixés de ser aquella llengua que sempre ha de demanar perdó. Prou de “fem la reunió en castellà perquè els pares no ens entenen” i prou de “parla com vulguis, no passa res, que ja t’entenc”. Sí que passa. Passa que la llengua s’aprima, s’arronsa i acaba sent només la llengua dels exàmens i dels discursos institucionals. Jo voldria un català de pati, de crit, de broma bruta i de nota d’amor mal escrita dins l’estoig. Si cal insultar un professor, que no se li digui ‘gilipollas’, que se li digui ‘datpelcul’, i a poder ser que no es caguin en ‘nuestros muertos’, que es caguin ‘en la mare que ens va arribar a parir’, però que sigui en català.

Si jo fos consellera, prohibiria una altra pràctica molt concreta: les frases buides i els eufemismes. Allò de “posarem l’alumne al centre de l’aprenentatge”, “impulsarem la innovació”, “treballarem per a l’excel·lència”. Cada vegada que algú pronunciés una d’aquestes fórmules, hauria de passar un dia sencer substituint un professor de segon d’ESO un divendres a última hora. Ah, i també acabaré amb la dictadura de les sigles. Què collons és això de treure un NA? No! Amb la consellera Valentina Planas, tornarem a suspendre i tornarem a treure excel·lents!

Si jo fos consellera, als mestres simplement els faria dir la veritat: “els nens no saben llegir”, “al pati ja no es parla català”, etc.

També revisaria aquesta mania de tractar les famílies com a clients d’un hotel amb bufet lliure. L’escola no és un Tripadvisor on puntues la mestra amb estrelletes perquè ha posat massa deures o massa pocs. Educar és incomodar una mica, frustrar una mica, dir que no de tant en tant. I això, ho sento, no entra en cap full de reclamacions.

I amb el meu sou gloriós faria un altre acte obscè i impensable: invertiria en dignitat. Més mestres, menys powerpoints. Més biblioteques obertes, menys projectes amb noms en anglès que ningú no sap pronunciar. Més fer projectes de base, amb sentit i seny, encara que no guanyem concursos o que no ens presentem a premis, encara que no ens donin subvencions. Quan jo sigui la cara visible d’aquesta conselleria, no es caurà mai més en la temptació de fer “pels altres”. Ah, i també tindrem més temps per preparar classes i menys temps per demostrar que preparem classes.

És clar que des del meu macrodespatx tot semblarà més fàcil. Les aules vistes des d’un cotxe oficial són com maquetes: silencioses, ordenades, sense olor de retolador gastat ni de motxilla d’adolescent. El perill és aquest: que els 8.885,13 € mensuals facin d’amortidor entre la realitat i la butaca.

Per això jo, si fos consellera, em posaria una alarma al mòbil cada matí: “Recorda que tu eres professora i recorda qui ets”. I una altra al vespre: “No t’ho creguis massa, Valentina”. Perquè governar l’educació hauria de ser això: no oblidar mai que darrere de cada decret hi ha un nen que aprèn a llegir i un mestre que encara creu que val la pena tot això d’ensenyar.

Jo de gran vull ser consellera d’Educació, sí. Però només si puc mirar els docents sense que em caigui la cara de vergonya. I si no, sempre em quedarà una altra opció: tornar a l’aula, cobrar molt menys i continuar fent el que realment aguanta aquest país: parlar, ensenyar i resistir en la nostra llengua.

Espero la trucada amb la proposta, però mentrestant… Molta paciència per a tothom.