Jesús Núñez va ser militar. Ara, aquest economista, expert en temes de seguretat i prevenció de conflictes (especialment de l'àrea àrab-musulmana) és codirector de l'Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH). Acaba de publicar un manual, molt documentat, on fa una breu introducció al fenomen del terrorisme gihadista: Dáesh. El porvenir de la amenaza yihadista (Los Libros de la Catarata). Núñez es mostra disconforme amb molts dels discursos dominants sobre aquest grup armat i així ho explica en una entrevista a El Nacional.
Confondre islamisme, islamisme polític i terrorisme gihadista suposa preparar-se malament per superar l'amenaça del terrorisme
No li agrada la informació que els mitjans ofereixen sobre el Daesh. Considera que acaben afavorint-lo. Què estem fent malament els periodistes?
Crec que hi ha un discurs que de vegades ve del desconeixement del cas i en altres d'una intenció determinada, creada per governs i alguns mitjans, en què s'acaba ficant al mateix sac l'islamisme, l'islamisme polític i el terrorisme gihadista. Es barregen les tres coses, com si fos un únic element, i s'identifica l'Islam amb el nou enemic a abatre. Això ja va aparèixer en els anys 1990 amb el pensament de Samuel P. Huntington sobre el xoc de civilitzacions. No només és que aquesta sigui una idea errònia, sinó que, a més a més, assumir aquesta idea suposa preparar-se malament per superar l'amenaça del terrorisme i implica donar respostes inadequades a aquest.
Al seu llibre Dáesh afirma que la història d'Al-Qaida és la història d'un fracàs. Per què?
N'hi ha prou de recordar que al món arabomusulmà, en els últims anys, s'ha produït la caiguda de quatre dictadors a causa de protestes ciutadanes, i tanmateix Al-Qaida, que porta més de dues dècades intentant provocar la caiguda d'aquests governants, no ho ha aconseguit a cap país. No ha aconseguit arrossegar la població, que ha preferit optar per altres camins. L'estratègia violenta d'Al-Qaida està condemnada al fracàs.
El Daesh pensa que pot tenir èxits on Al-Qaida ha obtingut fracassos
Quina és la diferència bàsica entre el Daesh i Al-Qaida?
En realitat, les diferències són només de matís. El Daesh és una criatura, rebel si es vol, d'Al-Qaida. Abans era la franquícia d'Al-Qaida a l'Iraq. En la seva essència, ambdós busquen a través de l'acció violenta, especialment, la proclamació d'un califat que inclogui el món musulmà i, en el seu somni delirant, el món sencer. Al-Qaida central ha après de la seva pròpia experiència a l'Afganistan i a d'altres llocs que no hi ha possibilitat de consolidar aquest califat per via violenta davant de coalicions internacionals molt més poderoses, que acaben per desmantellar les entitats que ell crea. Per això ha optat per una estratègia de llarg termini que busca prioritàriament captar ments i cors de les poblacions arabomusulmanes i concentrar el seu esforç contra l'anomenat enemic llunyà, Occident i especialment els Estats Units. En canvi, el Daesh pensa que pot tenir èxits on Al-Qaida ha obtingut fracassos. Per això ha intentat implantar el pseudocalifat a Síria i a l'Iraq, tot aprofitant el descontrol i buit de poder d'aquests països. El Daesh no es concentra tant en l'enemic llunyà, sinó en fer caure règims polítics en països que ja estan estructuralment debilitats.
Afirma que el Daesh no és un monstre irracional, i que els seus dirigents i militants no estan bojos...
Em sembla clar, encara que moltes vegades es cau en l'error de titllar-los de dements. El terrorisme és una estratègia violenta que grups de tipus molt diferent poden utilitzar per obtenir els seus objectius. Però això respon a una clara racionalitat, encara que nosaltres no estiguem d'acord amb les seves raons. Els qui tenen aquest deliri violent realitzen actes violents, fins i tot excessius, perquè busquen, d'una banda, terroritzar la població que volen dominar, però també atreure simpatitzants que s'han radicalitzat fins al punt de pensar que aquesta acció violenta és l'única manera de canviar la seva situació i la situació del món. Les accions violentes espectaculars també estan destinades a buscar nous finançadors que si bé abans finançaven Al-Qaida, ara podrien preferir col·laborar amb el Daesh, la marca que millor ven al mercat global gihadista.
Alguns líders occidentals afirmen que l'objectiu del Daesh és acabar amb els nostres valors i la nostra forma de vida. És això cert?
Jo crec que no. El fonamental és que volen establir la llei islàmica com a regla omnipresent en tots els ordres, dins dels territoris que pretenen controlar. Fonamentalment, en aquest moment, els seus atacs als països occidentals responen a l'intent de treure's de sobre a un Occident que no només és coresponsable de les deficiències i mancances que pateix la població del món araboislàmic, sinó que també és el principal suport dels règims polítics que el Daesh vol fer caure (i que són corruptes, ineficients, autoritaris...). El Daesh prova de trencar el vincle entre aquests règims i Occident. Colpegen a Occident buscant activar la pressió de l'opinió publica sobre els seus governants perquè aquests deixin d'implicar-se en aquests escenaris.
Al seu llibre relativitza molt la relació del nucli dur del Daesh amb les seves franquícies a l'Àfrica Negra, Filipines, l'Índia...
Crec que Daesh és avui un moviment global gihadista. No només té, o tenia, el pseudocalifat a part de Síria i de l'Iraq, sinó que en convertir-se en la marca gihadista que millor ven, el Daesh ha aconseguit captar grups gihadistes que abans estaven alineats amb Al-Qaida. Uns directament han passat a rendir obediència al Daesh i d'altres han patit escissions. Hi ha hagut una fragmentació del camp gihadista, en el qual hi ha una forta competència entre el Daesh i Al-Qaida. I, a part, hi ha els denominats llops solitaris, individus o grupuscles que es radicalitzen per les xarxes socials i que se senten especialment atrets pel Daesh. Això multiplica la capacitat del Daesh d'actuar de forma violenta. Es dóna la paradoxa que al mateix temps que es desmantella el pseudocalifat del Daesh, aquest ha anat ampliant el seu radi d'acció, fins a colpejar 25 països el 2017.
El Daesh no és una amenaça existencial per a cap dels nostres països
Acusa els Estats occidentals de reforçar el seu autoritarisme aprofitant l'excusa de l'amenaça del terrorisme gihadista.
Hi ha un sobredimensionament de l'amenaça gihadista en bona part dels països occidentals. Hi ha una amenaça real, sí; però no és una amenaça existencial per a cap dels nostres països, encara que es tracta així. I això fa imperar una sensació de terror en el conjunt de les nostres societats. L'únic que pot explicar aquest fenomen és l'intent de retallar drets i llibertats en les societats occidentals, sota el pretext d'eliminar l'amenaça terrorista. Això ja ho hem viscut amb la Llei Mordassa, a Espanya, i amb altres lleis a països veïns. L'amenaça és ben real: hi ha grups amb voluntat i capacitat per matar. Però sobredimensionar l'amenaça i respondre-hi només amb mesures securitàries i militars no ajuda a acabar amb ella.
Amb freqüència tenim la idea que els grups terroristes gihadistes actuen bàsicament a Occident. Vostè ho desmenteix al seu llibre.
Sí, aquesta idea forma part del sobredimensionament que ara citava, que porta a la falsa idea que els occidentals som les víctimes prioritàries del terrorisme gihadista. Però val la pena mirar les xifres. Al voltant del 80% dels morts per aquest terrorisme són ciutadans de religió musulmana i els principals escenaris dels seus atemptats són el Pakistan, l'Afganistan, Síria, l'Iraq, Somàlia i Nigèria. Això hauria ja d'ajudar a ponderar adequadament quin és el nivell de l'amenaça i entendre que és una amenaça que ens afecta a tots. Ens hauria de preocupar no només el que passa a París o a Washington, sinó també el que passa als altres països que pateixen aquesta amenaça.
Les operacions militars han de formar part de la resposta, però no han de ser la resposta
A Dáesh. El porvenir de la amenaza yihadista argumenta que la lluita contra el Daesh està mal enfocada, per què?
Perquè si alguna cosa podem tenir clar de l'evolució d'Al-Qaida és que no hi ha solució militar per anul·lar l'amenaça del terrorisme gihadista. Els casos de l'Afganistan i de Síria ens ho mostren. Les respostes, en aquests països, han estat gairebé exclusivament militars. Evidentment, aquestes operacions militars han de formar part de la resposta, però no han de ser la resposta. Si no atenem les causes que fan que una persona es radicalitzi, aquí i allà, de poc serveix augmentar els desplegaments militars. Fa falta una estratègia de llarg termini, multilateral (perquè el problema ens afecta tots) i multidimensional (amb un component social, polític i econòmic), més enllà d'allò estrictament militar. I fins ara, aquesta visió més àmplia brilla per la seva absència.
Proposa converses amb els grups islamistes per frenar al terrorisme gihadista... Creu que és possible?
Té que ser-ho. Clarament necessitem veus islamistes. L'islamisme polític és aquí per quedar-se. Quan la població dels països musulmans ha pogut decidir lliurement (com a Turquia, o a Tunísia) les opcions de l'islamisme polític han estat les preferides. Hauran d'establir-se canals per entrar en contacte amb aquest moviment. D'altra banda, qualsevol crítica que es faci a la violència gihadista com a una cosa contrària a l'Islam, per part de veus occidentals, no serà escoltada per les poblacions susceptibles de radicalitzar-se, sinó que serà rebuda com un discurs neocolonialista o paternalista. Necessitem veus d'autoritats islàmiques reconegudes que condemnin la violència terrorista i ajudin a trobar aquesta necessària convivència.
Si no hi ha un canvi de resposta a l'amenaça gihadista estarem condemnats a tornar a viure atemptats
El Daesh està acabat?
S'equivoca qui pensi que el desmantellament del pseudocalifat serà el final de l'amenaça. El Daesh continua sent allà. Al-Qaida continua sent allà. Si no hi ha un canvi de resposta a l'amenaça gihadista estarem condemnats a tornar a viure situacions semblants a la d'aquests anys passats.