La nova exposició de Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és el contrari a un camp de batalla: un espai diàfan i poblat de silenci per fer un tomb tranquil a les 5 de la tarda. És gairebé impossible, caminant entre aquests grans rostres serens d'ulls tancats, imaginar que a tan sols uns 3.000 quilòmetres de la nostra vida corrent i puntualment avorrida s'estigui lliurant una guerra estúpida. "Hi ha molta gent morint a Ucraïna, molts llocs als quals no tornar; de vegades no saps com l'art pot ajudar, i crec que els rostres són un bon homenatge a les imatges dramàtiques de dones i nens que van a l'exili, a aquests homes que s'han quedat per defensar el seu país, la seva casa i la seva feina: és un malentès absolut". Sense saber que la barbàrie més absurda explotaria a l'est d'Europa, sembla que l'artista sabés exactament quan el món necessitava veure unes obres que han estat tres anys amagades en el seu estudi: just en un moment de la història en què necessitem parar, callar i reflexionar.
L'escultor català acaba de presentar Chaque visage est un lieu (Cada rostre és un lloc), la mostra amb què ha inaugurat la nova remodelació del Museu d'Art Modern de Ceret, a la Catalunya Nord. Amb un conjunt d'una desena d'escultures i 20 dibuixos originals de gran format, Plensa ha indagat en les diferents cultures per ratificar que el rostre és el denominador comú de tot ésser humà, un retrat de l'ànima que també és una porta als altres. "El rostre és la part del nostre cos que és molt difícil de veure'ns, així que és el regal fem als altres", explica, i afegeix que la nostra cara és un alfabet de signes "amb els seus tics, la forma en què mous la boca, els ulls..." d'una riquesa enorme que ens permet entendre'ns amb els altres sense paraules. L'artista condensa el relat de la humanitat en aquest missatge en una ampolla que és per a ell l'escultura, en el que "el missatge és importantíssim però l'ampolla és clau".
L'artista passant per davant de la seva obra de malla Lou i Julia. / David Borrat
En entrar al museu, el primer vestigi de la seva empremta és un rostre de dona que dona la benvinguda des del rebedor. S'assembla a la impressionant Water's soul de Nova Jersey, inaugurada l'octubre passat a la vora del riu Hudson, encara que a petita escala: el cabell recollit en un monyo, els ulls tancats i un dit col·locat humilment als llavis demanant silenci. "Començo amb silenci i acabo amb silenci", diu, perquè aquesta és precisament una de les obsessions de l'autor: convidar la gent al silenci però "no per parlar, al contrari, per escoltar millor i entendre els nostres pensaments". Potser per això la seva exposició és una pregària a la unitat que sorgeix del vincle comunitari, de la necessitat de parlar dallò invisible i del que no es pot explicar, de tot el que està per sobre de nosaltres i que la matèria pot resoldre. "Quan heu entrat tots, els vostres rostres han completat l'exposició; jo n'he suggerit uns però vosaltres sou uns altres, i altres, i altres que aniran omplint aquests espais".
Jaume Plensa: "Els rostres són un bon homenatge a les imatges dramàtiques de dones i nens que van a l'exili, a aquests homes que s'han quedat per defensar el seu país, la seva casa i la seva feina: això d'Ucraïna és un malentès absolut"
Al llarg de la sala, diferents retrats floten incitant a la introspecció en diferents formats, en malla, acer inoxidable o bronze, el material definitiu amb què l'artista barceloní aconsegueix fixar el moviment fins a convertir-lo en una foto. És el que succeeix amb Rui Rui's Word, aquest rostre de dona asiàtica de Shangai feta de bronze fos sobre fusta i que reposa al final de l'estança. "Fixes el moment de la vida d'una persona com en una foto, perquè la fusta es trenca, però el bronze el deixa en un punt exacte que estabilitza la idea", perquè per a Jaume Plensa l'obsessió més gran d'un artista és incrustar un instant i fer que romangui en l'espai i en el temps per sempre.
Com tornar a la casa dels nostres avis
Si Ceret és un lloc especial per a l'escultor català és, en gran part, perquè ha estat el bressol artístic d'alguns dels grans noms de les lletres i l'art modern. Pablo Picasso i Georges Braque van compondre una sèrie de quadres considerats les obres mestres del cubisme en aquesta localitat de la Catalunya Nord, on Chaïm Soutine va pintar més de 200 paisatges i es van desplaçar diverses vegades Auguste Herbin, Juan Gris o Maurice Loutreuil. Més tard, fugint de la Segona Guerra Mundial, també arribarien a Ceret el poeta Jean Cocteau o Albert Marquet. Un anar i venir d'artistes que es va materialitzar amb el Museu d'Art Modern del municipi el 1950, en un edifici que abans va ser convent, gendarmeria i presó.
Més d'una desena de rostres reposen en un espai de 550 metres quadrats. / Roberto Ruiz
Picasso va donar al museu 53 obres - inclosa la famosa sèrie de bols taurins -, Henri Matisse uns altres 14 dibuixos realitzats a Collioure i Joan Miró va exposar allà en vida. Antoni Tàpies va pintar el Díptic mural exposat a l'entrada i fins i tot Salvador Dalí es va deixar impressionar per les seves relíquies. "Ceret és com anar a visitar els teus avis, un lloc amb una tradició enorme de gent, i és una gran responsabilitat exposar aquí per segona vegada", diu qui ja va exposar al museu el 2015 amb la mostra El silenci del pensament. En aquella ocasió, l'espai li va permetre un joc de llums que ara s'ha hagut d'adaptar als dibuixos penjats a la paret, creant un clima incert entre el dia i la nit sense cap teatralitat afegida. L'exposició que farà a la galeria Lelong de París al maig serà tot el contrari.
Famós per les seves escultures monumentals en carrers de tot el món, Jaume Plensa sap de sobres que l'exposició en exteriors té molts clars, però també algun obscur inevitable. "Les escultures que són a l'exterior estan a la intempèrie, com un rodamon, i es desgasten". Però també és conscient que algunes obres urbanes són necessàries per influir en la consciència de la gent. "L'art és transformador i la bellesa, revolucionària," diu, emocionat, davant de la gentada de carn i os que s'entremescla amb els rostres callats de les seves escultures en els 550 metres quadrats de la sala recentment estrenada. Cada rostre és un lloc es pot visitar fins el proper 6 de juny i l'artista barceloní és conscient que el que pot passar fins aleshores és tan incert com dolorós. "Tinc molts amics a Rússia i a Ucraïna i és un malentès absolut, perquè hi ha gent meravellosa als dos països. Tant de bo s'acabi aviat i tornem a una certa civilitat, com diria Vicent Andrés Estellés".