Ciutat de Mèxic, 30 de maig de 1943. Fa 83 anys. Jaume Aiguader i Miró, alcalde de Barcelona entre 1931 i 1934, moria a l’exili de Mèxic. Aiguader havia estat el primer alcalde de Barcelona de l’època republicana i el primer alcalde independentista de la història de la capital catalana (1931-1934). Havia estat elegit regidor als comicis del 12 d’abril de 1931, com a candidat a la llista de la plataforma ERC. I, dos dies després, el 14 d’abril de 1931 —en la constitució d’aquell primer consistori republicà—, havia estat elegit alcalde. Ho va ser entre l'abril del 1931 i les següents eleccions municipals del gener del 1934, quan la seva formació política va prescindir del seu lideratge. Però, qui era i d’on venia Aiguader i per què el primer alcalde independentista de la història de Barcelona no va rebre suport del seu partit per a renovar el càrrec?
Qui era Jaume Aiguader?
Aiguader havia nascut a Reus el 1882 (compartia edat amb Lluís Companys) i s’havia format professionalment en el camp de la medicina a Barcelona. Es doctoraria i durant catorze anys (1907-1921) exerciria com a metge en diversos hospitals de la capital catalana. I el 1921 ingressaria al Cos Mèdic Municipal de Barcelona, una institució creada el 1891 per l’alcalde Porcar i Tió per a organitzar i gestionar els dispensaris dels districtes, garantir l’assistència a les persones vulnerables, impulsar la cultura de la higiene i fer front a les crisis sanitàries, com, per exemple, les epidèmies de còlera que havien assolat la ciutat durant el segle XIX. L’ingrés d’Aiguader al Cos Mèdic Municipal és més important del que sembla, perquè explica alguna cosa més que la simple recerca i obtenció d’una ocupació segura.
D’on venia Jaume Aiguader?
Efectivament, Aiguader ja venia de l’activisme social, que havia posat en pràctica a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una institució creada el 1903 pels advocats laboralistes Eladi Gardó, Francesc Layret i Josep Tubau, amb l’objectiu posat en la defensa dels drets humans, el respecte a la jurisdicció civil, la democratització de la cultura i l’orientació obrera. Aiguader va ser el president de l’Ateneu des del 1919 i fins al cop d’estat del setembre del 1923 i el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930/31), que il·legalitzaria tots els partits polítics, sindicats, associacions i ateneus. Durant la seva presidència, l’Ateneu reuniria més de 25.000 socis, i seria durant aquesta època que coneixeria i entaularia amistat amb els advocats laboralistes Francesc Layret i Lluís Companys, i amb el cap sindical Salvador Seguí —el Noi del Sucre.
En quin moment Aiguader es proclama independentista?
A l’inici de la dictadura de Primo de Rivera —i amb l’Ateneu desballestat pel règim—, Aiguader es va afiliar a la Unió Socialista de Catalunya, una escissió de la Federació Catalana del PSOE, creada per Rafael Campalans poc abans del cop d’estat (juliol, 1923) i a causa de la deriva anticatalana del socialisme espanyol. Però la duríssima repressió del règim dictatorial espanyol contra la identitat catalana (intervenció i desballestament de la Mancomunitat; clausura de l’Estadi de les Corts; prohibició i persecució de la llengua catalana, de l’exhibició de símbols catalans i de les associacions clandestines catalanistes) el convenceria que l’independentisme, formulat per Francesc Macià poc abans del cop d’estat (1922), era l’únic camí possible per a conduir Catalunya cap a un futur. El 1927 s’afiliava a Estat Català.
Aiguader, el principal suport de Macià
Aiguader es va convertir en el principal suport de Macià a l’interior del país mentre el futur president era encara a l’exili (1927-1931). La seva gestió resultaria decisiva per a difondre la figura de Macià, que, després de la gira pels casals catalans d’Amèrica (1925), dels Fets de Prats de Molló (1926) i del Judici de París —pels Fets de Prats— (1927), havia adquirit una dimensió mítica. Ni la censura dictatorial ho podria impedir. I Aiguader seria el difusor incansable de la figura i de l’ideari d’un nou mite que, en l’imaginari dels catalans, proclamava amortitzades les figures de la Lliga Regionalista —Cambó, Abadal, Ventosa, Rusiñol, Duran. Tant per mèrits propis (l’èpica que exhibia el futur president) com per demèrits del rival (la inconfessable relació personal dels líders de la Lliga amb el cop d’estat i amb el règim dictatorial).
Macià, Aiguader i el Pacte de Sant Sebastià
A inicis de 1930, Alfons XIII va trair i fer cessar Primo de Rivera i va ordenar un procés d’obertura. En aquell context de relativa tolerància, els partits republicans de l’Estat espanyol es van reunir a Sant Sebastià i van subscriure un acord per a proclamar la República: el Pacte de Sant Sebastià (agost, 1930). El representant d’Estat Català era Aiguader, que, si bé no venia amb l’aval d’una massa electoral important, sí que va tenir l’habilitat de fer valer la força del mite Macià. Aiguader es va aliar amb Manuel Carrasco i Formiguera, l’altre representant catalanista en aquella reunió, i, conjuntament, van jugar magistralment les seves cartes: van arrencar el compromís que la nova República que es proposava per a rellevar el règim borbònic restauraria l’autogovern català liquidat a sang i foc pel primer Borbó el 1714.
Aiguader, alcalde
El 14 d’abril de 1931, el primer consistori republicà de Barcelona proclamava Jaume Aiguader, dirigent del partit independentista Estat Català, alcalde de Barcelona. En aquella època, les llistes eren obertes i la personalitat que s’asseuria al setial de la Casa Gran va ser votada pels regidors electes. La plataforma ERC havia obtingut 25 dels 50 regidors del consistori i aquella elecció respondria als pactes de constitució de la formació, fundada per dos partits independentistes (Estat Català i Grup d’Opinió de Barcelona) i dues formacions federalistes (Partit Català Republicà i Joventut Republicana de Lleida): la presidència de l’autogovern per a Macià (EC), la presidència del Parlament per a Companys (PCR) i l’alcaldia de Barcelona per a Aiguader —l’home de Macià a l’interior durant la segona meitat de l’exili— (EC).
El govern d’Aiguader
Poc després de la restauració de l’autogovern i de l’elecció dels nous consistoris catalans, es va produir el sospitós “desembarcament” de la FAI (Federación Anarquista Ibérica, de Durruti, Ascaso o Garcia Oliver), radicalment anticatalanista, que fagocitaria aquella CNT del difunt Noi del Sucre i de tradició catalana i que promouria un escenari sociolaboral de conflicte permanent, amb vagues salvatges, que l’anàlisi periodística de l’època publicaria que obeïen a una estratègia de boicot a l’obra política de la Generalitat i dels ajuntaments, majoritàriament governats pel catalanisme. Aiguader va haver de governar una ciutat molt conflictiva que li provocaria un desgast polític molt important. Aquesta seria la versió oficial que explicaria la seva “renuncia” a renovar el càrrec si ERC guanyava els següents comicis municipals (14 de gener de 1934).
Però la realitat era una altra
Poc abans —el 25 de desembre de 1933—, moria inesperadament el president Macià. I el Reglament de la Generalitat contemplava que, en aquest cas, el president del Parlament rellevaria el difunt president de l’Executiu fins a esgotar la legislatura (desembre, 1932 - desembre, 1937). I, el 5 de gener de 1934, el Parlament nomenava Companys, líder del federalista Partit Català Republicà —membre fundacional de la plataforma ERC—, nou president de la Generalitat fins al final de la legislatura. A partir d’aquell moment, el nou cap de l’Executiu català desfermaria una autèntica depuració dirigida contra la “gent de Macià”. I Aiguader seria el primer d’una sòrdida cacera que posteriorment causaria altres víctimes, com Miquel Badia i Capell, comissari general d’Ordre Públic, o Joan Casanoves, president del Parlament.