Ben a prop de l'estació d'Avinguda Tibidabo dels Ferrocarrils Catalans hi ha un jardí construït per a una casa privada i que ara ha passat a ser d'ús públic. Gairebé ocult darrere un gran mur, hi trobem un petit parc deliciós, obra de Nicolau Rubió i Tudurí, el gran arquitecte i urbanista que va crear alguns dels millors jardins noucentistes catalans. La casa de la Tamarita ara és la seu de la Fundació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull.

Jardins de la Tamarita. Fotografia: Mar Sánchez.

Una obra burgesa

La finca on són els jardins, el Frare Negre, pertanyia, a finals del segle XIX, a la família catalana d'origen belga Craywinckel, i van ser comprats per un industrial del cotó, Llorenç Mata. Aquest va construir-hi una gran casa senyorial, per a ell, i tres cases de mida més petita, per als seus fills. Després de la seva mort, el 1911, un dels seus nebots va encarregar a Nicolau Maria Rubió i Tudurí la construcció del jardí. Aquest va dissenyar un espai amb places, fonts, escultures... Rubió va aprofitar el desnivell provocat pel torrent del Frare Blanc per crear un jardí de tipus intimista mitjançant escales entre els diferents nivells.

Jardins de la Tamarita. Fotografia: Mar Sánchez, Viquipèdia.

El bosc urbà

Els jardins de la Tamarita tenen una part amb tobogans, gronxadors i jocs per nens, similars als de molts parcs (fins i tot disposa d'un espai per jugar a tenis de taula). També compta amb una part oberta, un prat obert. Hi ha una plaça dedicada als "quatre continents" (Àfrica, Àsia, Europa i Amèrica), presidida per quatre escultures de Virgilio Arias dedicades als continents. Però sens dubte la part més interessant i la més acollidora, sobretot a l'estiu, és la zona més coberta de vegetació, on els camins fan ziga-zagues entre ombres, en un bosc molt humit. És aquí, i en les zones d'escales que manen al torrent, en què la Tamarita pren més l'aire d'un jardí particular, i on és més gran el seu encant (els testos de falgueres i els emparrats són molt atractius). El parc té una zona de boscos espessos, tant autòctons (llorers, xiprers, boixos...), com importats (xicrandes, araucàries, lianes filferreres...). Un dels exemplars més curiosos és el Wollemia Nobilis, un arbre australià que es creia extingit.

Jardins de la Tamarita. Fotografia: Mar Sánchez.

El dolor entre la bellesa

La bellesa dels jardins de la Tamarita oculta una història tràgica. La casa dels Mata va acollir, durant la guerra civil, una txeca dels serveis d'espionatge, el SIM, controlada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, on hi col·laborava la tètrica policia d'Stalin, l'NKVD. En aquesta instal·lació de detenció il·legal, que no depenia dels tribunals de justícia, s'hi practicaven diferents tipus de tortures. Hi havia cel·les molt petites, de les dimensions d'un armari, en el què el detingut es sentia atrapat, i a més rebia una llum fortíssima d'un focus a la cara, i això l'obligava a estar amb els ulls tancats. Hi havia cel·les a les que posaven una temperatura elevadíssima, i en les que un soroll eixordador no deixava descansar mai als presos. En teoria les txeques anaven destinades als espies dels franquistes, però també s'hi van tancar republicans antiestalinistes. A alguns presos de la txeca se'ls va treure de la Tamarita per executar-los sense cap tipus de judici.

Tramvia Blau. Fotografia: AlfvanBeem. Viquipèdia.

Viatge al passat

Els Jardins de la Tamarita estan en una ubicació idònia com a inici d'una ruta cap al Cosmocaixa i cap al Parc d'Atracciones del Tibidabo. Pón, a més a més, un espai idoni per disfrutar d'una estona abans de pujar al Tramvia Blau, una de les millors atraccions de la ciutat, d'avui i de sempre (un viatge recomanat per a tots aquells que encara no l'hagin fet). Si volem menjar alguna cosa, no falten a la zona els restaurants de luxe, començant pel famós Asador de Aranda. Un local bastant més modest però amb molt encant és el Blaucafè, un restaurant situat en una torre, al carrer Roura 50, prop de la Rambla de Dalt.