Madrid, 24 de desembre de 1714. Feia tres mesos i mig que les tropes de l’Aliança borbònica de les Dues Corones (monarquies hispànica i francesa), havien completat l’ocupació de Catalunya, l’últim país austriacista de la península. I feia nou mesos i mig que Felip V, el primer Borbó hispànic, havia enviudat de la seva primera esposa Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. El rei vidu i Isabel Farnese, que a la cort seria despectivament anomenada “la parmesana”, celebraven unes precipitades noces que no acontentaven a quasi ningú. Però el Borbó i la parmesana, que van estar casats trenta dos anys i que van engendrar una extensa prole, van crear una nova nissaga que a mesura que desapareixien els fills del primer matrimoni, acabarien instal·lats als trons de Parma, de Nàpols i de Madrid. La Farnese arribaria silenciosament després de la desfeta catalana de 1714, i seria la primera reina de la llarga repressió borbònica.
Qui era i d’on venia la Farnese?
Isabel Farnese havia nascut a Parma (ducat independent de Parma) el 1692, i era neboda dels dos últims ducs de la nissaga Farnese parmesana. Aquest detall només explica el que passaria més tard, i que en el moment de les noces amb el Borbó no se sabia: que per una combinació de circumstàncies, acabaria heretant el ducat (1731). Els seus oncles paterns, els ducs Francesc i Antoni moririen sense descendència. I el seu pare, l’aspirant Eduard, també, se n’aniria a fer companyia als cucs tot just després de tenir-la. Però el que explica el menyspreu i la desconfiança que sempre li va dispensar la cort de Madrid, era a causa d’una de les seves arrels familiars: la Farnese era cosina-segona de Jordi de Hessen-Darmstadt, el “princep Jordi” dels catalans que havia desembarcat al Principat amb Carles d’Habsburg després que Catalunya s’hagués sumat a l’aliança internacional austriacista (1705).
La redempció dels pecats de la Farnese
Però la Farnese era, també, descendent d’Alessandro Farnese (1545-1592), un dels governadors-carnissers de la monarquia hispànica a Flandes durant els anys de plom prèviament a la independència neerlandesa (1579-1588). Aquest carnisser era net il·legítim de Carles de Gant, successor dels Reis Catòlics. I això és el que van fer valer el cardenal Giulio Alberoni, ministre plenipotenciari de Felip V, i la seva aliada política Marie Anne de la Tremoille, princesa dels Ursins i consellera sexual del Borbó i de la difunta reina Gabriela: la van presentar al vidu taciturn i a la seva cort luxosament embolicada i amb un vistós llaç com la llunyana descendent del primer monarca hispànic. Alberoni i la Tremoille es van decidir per la Farnese —i no per una altra candidata— perquè no tenien cap més remei i perquè els va semblar que la diferencia de rang la perpetuaria en un posició secundària. I a ells en una posició de privilegi.
Què pensava la Farnese dels catalans?
La Catalunya dels mesos i anys immediatament posteriors a la desfeta de 1714, era la viva imatge d’un país carbonitzat. Nou anys de conflicte i una brutal repressió política, cultural i fiscal, perpetrada des del moment en què el règim borbònic posa les urpes sobre el país (1707) havien transformat Catalunya, que havia passat de ser una potència preindustrial i exportadora (tèxtils, vaixells i alcohols) a ser un cau de destrucció, de misèria i de mort. Allò que ens havien explicat que el 12 de setembre de 1714 els botiguers de Barcelona van obrir, de nou, les portes dels seus comerços és totalment fals. Durant mesos no hi va haver res a vendre i res a comprar. Catalunya va quedar reduïda a cendres, i la Farnese, no va mostrar mai cap interès per aquell país fumat que havien defensat els seus parents alemanys i que havia devastat el seu flamant marit.
La derrota catalana i l’arribada de la Farnese
No es pot entendre la desfeta catalana de 1714 sense la prèvia desfeta hispànica de 1713 a la taula de negociació d’Utrecht. Felip V (aconsellat pel seu avi i valedor Lluís XIV de França) va comprar la retirada de l’Habsburg i dels seus aliats a un preu elevadíssim: Gibraltar, Menorca, Nàpols, Sicília, Sardenya, Països Baixos hispànics, el “Asiento de Negros” (la part del lleó del negoci colonial), i un llarg etcètera de cessions que van despullar la corona hispànica i la van condemnar a una posició secundària en el concert internacional. I és en aquest context clarament regressiu —només amortit pel que va representar la conquesta de Catalunya— que arriba la Farnese. Encara que sembli una rucada, si els Borbons (el francès i l’espanyol) no haguessin pogut conquerir Catalunya (després de les vergonyoses cessions d’Utrecht), la Farnese i la seva descendència des de Carles III fins a Felip VI no haurien existit mai.
Quines expectatives tenia el vidu Borbó?
Després de la mort de Gabriela (14 de febrer de 1714), la cancelleria de Madrid es va posar per feina per trobar una nova reina. Però les expectatives eren minses. Ja havia transcendit que el Borbó era un tarat i un pervertit (havia mantingut relacions sexuals amb el cos agonitzant i amb el cadàver de Gabriela). I, també, que l’imperi que havia heretat amb el dubtós testament de Carles II —el darrer Habsburg hispànic— (1700), l’havia malbaratat, en bona part, a les taules de negociació d’Utrecht (1713). L’enorme imperi colonial que havia estat una extraordinària font d’ingressos per a la corona hispànica passava a ser una pesadíssima càrrega. I la seva desintegració era qüestió de temps. A les cancelleries europees de l’època, una negociació matrimonial amb el Borbó espanyol feia molta mandra i no generava cap entusiasme.
Quina relació hi havia entre la Farnese i Catalunya?
A la cort de Madrid treien foc pels queixals perquè Alberoni i la Ursins no havien aconseguit un enllaç amb una germana del flamant rei britànic Jordi I; o amb una filla del difunt arxiduc Josep I; que hauria permès reobrir Utrecht i renegociar en condicions més favorables. Però era molt complicat perquè el Borbó estava molt desacreditat. Només la conquesta de Catalunya —que completava el mapa hispànic anterior a la guerra— va aturar la caiguda lliure de Felip V i del seu règim. Tot seguit arribaria a Madrid una noia, segons les fonts golafre i malcarada, per ser reina. I anys després (1735), amb l’escandalosa tributació de guerra que el règim borbònic havia imposat a Catalunya —l’origen de l’espoli fiscal és de 1714—, aquella golafre i malcarada armaria un gran exèrcit i lideraria la conquesta de Nàpols i la consolidació de Parma. Però no per a Espanya, que tant se li en fotia, sinó per als seus fills.
Imatge principal: Retrat d'Isabel Farnese. Circa 1718. Font: Museu del Prado.