“Izena duen guztia, ba da” (tot el que té nom existeix), diu la cançó d’arrels populars, composada per Aranzazu Calleja i interpretada en euskera per Maite Arroitajauregi (aka Mursego), que tanca Irati. No és casual, perquè una de les voluntats més fermes del segon llarg de Paul Urkijo Alijo és la de reivindicar la mitologia i les llegendes populars, i la transmissió oral o escrita de totes aquelles històries i tots aquells personatges que han donat identitat, caràcter i idiosincràsia als pobles. Al seu poble.
Situada al segle VIII, aquesta sensorial pel·lícula d’aventures d’inspiració clàssica ens assenyala el cristianisme com una força devastadora, que s’enfronta a l’islamisme i ofega qualsevol creença pagana. En aquell racó de la península manaven la natura, el bosc, la muntanya, i presències com la Mari, la deessa principal de la mitologia basca precristiana, que personalitza la Mare Terra i s’amaga a l’interior d’una cova. És especialment rellevant que una de les obsessions de Mari sigui, justament, la de no ser oblidada. Tot el que té nom existeix. I la nova religió imperant destrueix tot el que s’aparta de la creu. També el seu record.
En aquest context, Irati comença amb un passatge de la Batalla de Roncesvalles i ens presenta a un protagonista arrelat a la història i no tant a la llegenda: Eneko Enekez, qui seria el primer rei del regne de Pamplona, i que al film torna a casa per reclamar el títol de Senyor de la Vall. Li juga en contra el pes del cristianisme contra l’heretgia del pacte que el seu propi pare havia fet amb la deessa Mari per derrotar l’exèrcit de Carlemany. I també l’aliança de la seva mare amb els infidels sarraïns.
Un joc de trons en tota regla per Eneko, un heroi fràgil i contradictori, profundament humà, que haurà de recuperar el cadàver perdut del pare per apartar qualsevol dubte sobre el seu lideratg
Un joc de trons en tota regla per Eneko, un heroi fràgil i contradictori, profundament humà, que haurà de recuperar el cadàver perdut del pare per apartar qualsevol dubte sobre el seu lideratge. Per aconseguir-ho, comptarà amb l’ajuda d’una misteriosa noia que viu al bosc, encarregada de guiar-lo per camins i coves, evitant perills i desafiaments.
'Euskalibur': espasa i bruixeria
Basat en el cómic El Ciclo de Irati, de Jon Muñoz Otaegi i Juan Luis Landa, barrejant fets històrics i llegendes ancestrals, el llargmetratge de Paul Urkijo sorprèn per diverses raons: per començar, per la ferma, valenta i insòlita aposta per la pura aventura de capa i espasa, fe que mou muntanyes, cíclopes gegants i bruixeria desfermada. Tot i que inspirada en el folclore autòcton, pura coherència d’un cineasta que va debutar en la mateixa línia amb Errementari (2017), podem parlar també de referents cinematogràfics. I és relativament fàcil pensar en un ventall de títols que poden connectar espiritualment amb Irati: de Legend o Conan, el Bàrbar a Excalibur (de fet, com confessava recentment el cineasta, durant el rodatge, l’equip va batejar el film com Euskalibur) o, fins i tot, El Senyor dels Anells.
El llargmetratge de Paul Urkijo sorprèn per diverses raons: per començar, per la ferma, valenta i insòlita aposta per la pura aventura de capa i espasa, fe que mou muntanyes, cíclopes gegants i bruixeria desfermada
I és relativament complicat aventurar-se amb un gènere com aquest, que demana manca absoluta de prejudicis en un entorn que probablement s’ho mirarà tot amb certa recança, i que necessita d’una seriosa inversió econòmica que, no cal dir-ho, aquí brilla per la seva absència. Sense els diners que reproduir l’Edat Mitjana en pantalla reclamaria en un país normal, Irati gaudeix d’una extraordinària feina de producció i fotografia, un enlluernador aprofitament del paisatge alabès i de la llum, bons efectes especials i tones de talent visual i d’inventiva narrativa.
Irati gaudeix d’una extraordinària feina de producció i fotografia, un enlluernador aprofitament del paisatge alabès i de la llum, bons efectes especials i tones de talent visual i d’inventiva narrativa
A banda de la solvència de les (poques) escenes d’acció i batalles, és particularment rellevant el poderós missatge feminista i ecologista del relat. Elles, la jove Irati (a qui dona vida la debutant Edurne Azkarate, tota una troballa), la deessa Mari (interpretada per Itziar Ituño, la popular Lisboa de La Casa de Papel, que aquí es marca un Edward Norton i, com feia ell a El Reino de los Cielos, apareix sense ensenyar mai la cara) i la mateixa mare natura, marquen la pauta. I els malvats són els profanadors dels boscos, homes sense escrúpols que fan sagnar els arbres, assassins al servei del cristianisme més fanàtic.
Irati és agosarada, sensorial i màgica, poètica, radical i profundament respectuosa amb l’essència basca, les arrels i la natura
Guanyadora dels Premis de Públic (tan exigents com embogits del gènere) al Festival de Sitges i a la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Sant Sebastià, Irati és agosarada, sensorial i màgica, poètica, radical i profundament respectuosa amb l’essència basca, les arrels i la natura. Tota una raresa, pura bruixeria feta cinema.
