El temut canvi d’hora d’aquesta setmana m’ha fet pensar en un tema que m’amoïna i em persegueix (a mi i als de casa, com una maledicció familiar) i que és la impuntualitat. Moltes vegades he intentat analitzar aquesta tendència i aquest no saber gestionar bé el temps, les distàncies i els imprevistos. I vull deixar clar, ja des de les primeres línies, que parlo d’una mena d’impuntualitat connatural, però lluitada. És a dir, parlo d’uns impuntuals que, tot i arribar tard, s’esforcen per no ser-ho i per complir l’arribada abans que el darrer gra de sorra caigui a l’altra banda del rellotge. Dels que se senten vençuts quan han d’enviar un missatge dient que van tard i dels que al matí sacrifiquen l’esmorzar per acabar arribant tard igualment. Angoixats i sempre corrent, amb el temps tot el dia empaitant-los en forma d’ombra negra que saps que sempre t’acaba atrapant. 

El temut canvi d’hora d’aquesta setmana m’ha fet pensar en un tema que m’amoïna i em persegueix (a mi i als de casa, com una maledicció familiar) i que és la impuntualitat

La calma de no fer res

Ja sé què hi ha a l’altra banda (que ser impuntual no vol dir que no t’hagis trobat amb gent que ho és encara més que tu): l’espera, el buit. La pèrdua més absoluta de temps perquè algú no ha sabut gestionar el seu, com si el temps dels impuntuals fos més important que el del que ha sortit de casa amb calma per arribar a l’hora tot fent un passeig. L’espera t’engabia en un espai temporal incert i et confronta amb el tu, amb allò que mentre tens altres coses a fer, no t’has de mirar. Llegeixo que al llarg de la vida dediquem el temps de cinc-cents dies sencers a fer cues. Gairebé un any i mig esperant, dia i nit. Esperar que t’agafin la trucada els de la companyia de telèfon, que sigui el teu torn a la carnisseria, que avanci la fila del lavabo, que arribi el tren perquè la Renfe "circula-con-demora". Per als nens el temps passa lentíssim. No arriba mai el final de la classe, el final del dia a l’escola, el final de curs, ni després... el final de l’estiu per tornar a començar. Hem creat sales que tenen l’única funció de reunir la gent que ha de deixar passar el temps esperant alguna cosa. Hem creat música que serveix exclusivament per fer més amè el temps que la gent ha de deixar passar a les sales esperant alguna cosa. Junts i desconeguts, obviant la urgència del nostre món i connectats en aquesta pausa vital fins que criden el teu nom: “Ja pot passar”. I llavors, pam, com la sirena del concurs televisiu amb so estrident: ja no t’uneix res amb aquella gent perquè tu has sortit del bombo i ells han de seguir esperant. Hi ha qui no suporta les esperes, que entra en un estat de mala llet profund. I en canvi, hi ha qui les viu amb una resignació tranquil·litzadora. Jo soc de les segones. Em calma saber que no puc fer res més, que he de passar aquell temps perdent-lo (potser per tantes vegades que sento que el perdo quan no ho hauria de fer).

Hi ha qui no suporta les esperes, que entra en un estat de mala llet profund. I en canvi, hi ha qui les viu amb una resignació tranquil·litzadora. Jo soc de les segones

Arribo segur

Tinc la sensació, i ara torno als impuntuals, que quan no existien les possibilitats comunicatives que ens ha donat el mòbil, sabia més greu fer esperar la gent. Ara, d’entrada, pots avisar enviant un whatsapp: “Perdona, vaig tard, arribo d’aquí cinc minuts”. Una disculpa al moment, que sembla que quedi justificada per algun motiu de pes, i una petita mentida, que els cinc minuts mai no són cinc minuts. Ara esperar algú que arriba tard no és tan desesperador perquè em poso al dia a Twitter i miro una estona Instagram. Res que no facis igualment qualsevol tarda a casa. Acabo amb la visió més tendra que he sentit mai dels impuntuals: són gent excessivament optimista, pensen que el temps s’eixampla i que hi caben moltes més coses de les que poden fer realment. A veure: acabar l’article, estendre la rentadora, corregir uns treballs, dutxar-me i anar a Gràcia a prendre una cervesa amb una amiga, hem quedat a les 20h. Jo visc a Sants i són les 19.25h. Arribo segur.