Malcolm Otero i Santi Giménez publiquen Il·lustres execrables. La part fosca dels personatges més idolatrats de la humanitat (edicions B), un llibre en què es disseccionen polítics, religiosos, artistes, músics, científics, literats... L'objectiu dels autors no és criticar personatges que són unànimement criticats: aquí no hi trobarem ni Hitlers, ni Mussolinis, ni Trumps, sinó personatges que tenen la veneració, si no del conjunt de la societat, com a mínim d'amplis sectors d'aquesta. "Per ser execrable, cal ser admirat", afirmen els autors. "Volíem buscar gent que tothom tingués per una persona admirable i que en realitat fos un veritable fill de puta, un miserable". Entre ells hi trobarem Albert Einstein, Pulitzer, Franz Kafka, Elvis Presley, Lev Tolstoi, Jacint Verdaguer, Paulino Uzcudun... Aquest llibre es basa en els perfils d'aquests personatges que Otero i Giménez presentaven al programa Via lliure de RAC1, però s'ha ampliat amb alguns de nous, com Alfons XIII, que era "tan golfo i tan promiscu" que "deixa el rei emèrit actual com una persona normal". Un Alfons XIII que va introduir el porno a Espanya i que va evadir capitals de forma compulsiva: "Això demostra que els paradisos dels Borbons vénen de lluny", asseguren Otero i Giménez.

Vicis comuns

Els mitjans tenen tendència a crear mites. Però molts dels personatges que tenim com a models, en realitat deixen molt a desitjar. Entre ells hi ha pederastes, maltractadors, avariciosos compulsius, masclistes, mentiders, manipuladors, obsessionats pels fenòmens paranormals, estafadors, classistes, racistes, corruptors, maleducats, violents, alcohòlics, drogoaddictes, covards... La megalomania és un tret característic de molts d'ells, però n'hi ha de molt originals: des d'un copròfil com James Joyce, fins a un plagiador com Camilo José Cela. Els autors van començar a treballar en aquesta línia suposant que només farien uns 10 programes dedicats a 10 perles, però els personatges execrables es van anar multiplicant. D'alguns d'ells només en tenien petites pistes, però amb el temps es va confirmar que eren veritables diables. Inicialment no volien fer apunts biogràfics de catalans, però al final van animar-se a fer-los. L'únic límit que es van imposar va ser publicar només referències a mites morts; això sí, alguns d'ells eren "execrables express": se'ls desmuntava la fama als pocs dies de la mort.

Lluitar contra l'ocultació

Un fet sorprenent és que per enderrocar el pedestal d'aquests 51 il·lustres, a Otero i a Giménez no els ha calgut accedir a cap arxiu ultrasecret, ni entrevistar confidents amb identitat oculta. Tot el que ells presenten està publicat en biografies, articles de diari, investigacions parlamentàries, etc. En alguns casos, fins i tot hi ha documentals molt seriosos sobre els fets. Res del que diuen és inèdit, però havia quedat ocult entre els elogis desmesurats a aquests il·lustres personatges. Sobre la mare Teresa se'n van fer uns magnífics reportatges molt desmitificadors a la revista Stern, però quan apareix als diaris la seva canonització, s'ignoren aquestes investigacions, molt serioses i molt documentades.

Sexe, sexe i sexe

Moltes de les històries incloses al llibre apunten a comportaments sexuals abusius. Malcolm Otero afirma: "Chaplin era un pederasta... Anava amb noies de 14 o 15 anys. A la seva dona li tenia ficat l’ull des que ella tenia 7 anys. La va deixar embarassada quan en tenia 15. Les quatre dones seves es van quedar embarassades amb menys de 18 anys...". Tampoc surt gaire ben parat Gandhi, un mite de qui es pot admirar la implicació en el moviment no violent, "però que es ficava les seves nebodes de 14 anys al llit i les feia dormir amb ell per fer-se una prova de castedat". Steve McQueen era un agressor i un assetjador sexual. Però també ho era Neruda, que al seu Canto general confessa una violació -poèticament, això sí.

El millor i el pitjor

Els autors asseguren que només hi ha un personatge que se'ls ha resistit i que no ha pogut ser inclòs entre els execrables: Nelson Mandela, qui més enllà de la seva vocació per les armes quan era jove, no té res de criticable. En canvi, segons Giménez, el personatge que més els ha sorprès ha estat François Mitterrand, un home que en principi tenien per un cap d'Estat sensat, i que demostra ser un execrable: "És la pitjor persona que ha aparegut en el llibre, amb la seva política envers la independència algeriana, amb l'atemptat contra el vaixell de Greenpeace, amb la seva connivència amb ETA... Fins i tot es va fer passar per víctima d'un atemptat que es va inventar! I en l'aspecte sexual... Mitterrand va follar més que Nacho Vidal!".

Con la Iglesia hemos topado

Otero i Giménez temien que el seu programa radiofònic tingués moltes crítiques, perquè ataquen mites de la dreta, com Ronald Reagan; de l'esquerra, com Pablo Neruda; de l'espanyolisme, com Cela; del catalanisme, com Verdaguer; del feminisme, com Frida Kahlo; de la intel·lectualitat, com Joyce; dels moderns, com Prince; dels catòlics, com la mare Teresa de Calcuta; dels cinèfils com Cantinflas... A la fi, asseguren que la major part de la gent s'ho ha pres bé. Amb tot, apunten que "els fanàtics catòlics són els que menys sentit de l'humor tenen". Les seves crítiques a Joan Pau II i a la mare Teresa de Calcuta (tots dos definits com "éssers abjectes") van generar reaccions irades. Els dos autors es neguen a desdir-se de les seves acusacions.

Relativitzar l'admiració

Els autors asseguren que "els mites són mites", però que aquest llibre serveix per veure que el blanc i el negre no existeixen. Confessen que han fet una mica de trampa, en jutjar els personatges amb mentalitat actual: "Al segle XIX ser ultramasclistes i racistes era d'allò més habitual", afirmen. Otero i Giménez confessen que a vegades envegen alguns dels excessos dels seus biografiats. Afirmen que no volen erigir-se en jutges de res ni de ningú, però creuen que aquest llibre pot ajudar la gent a situar-se en relació amb els seus mites, però reconeixen que "quan la gent adora a un mite, és molt difícil que canviï d'opinió".

400 pàgines

Il·lustres execrables suma 400 pàgines. Però es llegeix amb celeritat. Tan sols en dedica unes 6-8 a cada personatge, de tal forma que no hi ha temps per avorrir-se. Els autors busquen perfils ben diferents, que van alternant, de tal manera que hi ha històries molt diverses. I donen a conéixer històries fantàstiques: que Mitterrand i Berlusconni havien anat darrere de Margaret Thatcher; que Suárez no és que fos el tio xulo del 23-F, sinó que sempre havia estat el xulo del poble; que el general Custer era un absolut inútil a nivell militar... Abans de fer-nos fans de qualsevol famós, no estaria gens malament que passéssim una estona amb els Il·lustres execrables. Ens ajudaria a relativitzar el món dels famosos, aquests famosos als quals sovint, gràcies a la fama, se'ls toleren coses que no es tolerarien a la resta dels humans.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat