Norma Editorial acaba de publicar, en un sol volum, els 20 episodis de les Nuevas hazañas bélicas, un remake de Hazañas bélicas, un còmic bèl·lic mític aparegut el 1948 i que es va publicar durant molts anys, elaborat per diferents guionistes i il·lustradors. Tots els guions dels nous episodis han estat realitzats per Hernán Migoya, qui ha col·laborat amb nombrosos il·lustradors emblemàtics, com Kim, Sequeiros, Ventura, Bartolomé Seguí… A les 20 històries ja publicades de forma independent, en aquest llibre se n’han afegit dues d’inèdites, dibuixades per Sequeiros i Danide.

hazañas bélicas Barcelona Acuña

Portada d'Acuña.

Què eren les Hazañas bélicas originals?

Era l’epítom del tebeo espanyol… Una col·lecció bèl·lica, d’aventures de guerra, publicada als anys 1950 i 1960, que reunia totes les qualitats del tebeo nostre. Eren tebeos apaïsats, amb una història autoconclusiva, que van ser creats per un autor català: Boixcar. Aquest tenia una producció brutal. No parava: escrivia i dibuixava, i publicava dos episodis al mes. I feia uns dibuixos molt bons, sobretot de tecnologia: tancs, avions, canons... Va morir als 43 anys, d’un infart. Però d’altres van continuar fent aquestes històries.

De què parlaven aquestes històries?

Ens situaven a batalles de la Segona Guerra Mundial. Però tenien un punt rar… Van començar a publicar-se el 1948, quan Franco ja estava aproximant-se als Estats Units, i per això a alguns episodis l’heroi podia ser americà, i en d’altres era un alemany. Els únics que sempre eren dolents eren els japonesos...

Hazañas bélicas forma part dels tebeos més recordats i celebrats

hazañas bélicas Keko

Il·lustració de Keko.

Van tenir molt d’impacte?

Molt! Hazañas bélicas tenia un estil molt figuratiu, i per a un nen era molt guapo… Es van reeditar durant dècades. Jo vaig llegir-ho als anys setanta, i encara circulaven. Entre els tebeos locals seriosos, no còmics, era del millor (juntament amb El Capitán Trueno). Forma part dels tebeos més recordats i celebrats...

He pogut fer el que no va poder fer el pobre Boixcar: situar aquestes històries bèl·liques a la guerra civil

D’on va sortir la idea de fer unes renovades Hazañas bélicas?

Això és qüestió d’estar al moment correcte al lloc correcte. Jo feia d’editor per a Joan Navarro, un fan del tebeo espanyol i sempre havíem parlat de ressuscitar velles sèries; els dos estimàvem els còmics clàssics... Jo havia pensat en recuperar El cachorro de Juan García Iranzo, un altre dels meus favorits… No vaig poder fer l’Iranzo, i per això vaig decidir recuperar les Hazañas Bélicas. Fem el que el pobre Boixcar, que era un represaliat republicà, no va poder fer: situar les històries bèl·liques a la guerra civil. A ell no li haguessin deixat mai fer això. I aquest és el gran atractiu del projecte.

Va haver-hi diverses etapes de les Hazañas bélicas. Hi ha res que distingeixi aquest volum de tota la resta d’històries?

El to és diferent. I això té a veure més amb mi, amb com soc jo… I ens hem hagut d’adaptar als temps: avui en dia el to majestàtic i emfàtic del Boixcar no es pot aplicar d’una manera plana i íntegra. Cal usar una mica d’ironia. Molts episodis estan fets amb el to grandiloqüent i majestàtic dels anys 40 o 50, precisament per ficar una mirada irònica a l’èpica franquista.

Aquest és un volum heterogeni...

Aquest és un altre dels punts forts del llibre. Jo soc el guionista de tots els episodis, però cada historia autoconclusiva és dibuixada per un il·lustrador diferent. Tots els autors es van sumar al projecte amb molt d’entusiasme. Per a ells era una oportunitat de fer còmics divertits, destinats a l’entreteniment pur.

A les Nuevas hazañas bélicas hi ha l’intent de representar aquesta gran tragèdia humana que va ser la guerra civil

Nuevas Hazañas bélicas Migoya i equip

Hernán Migoya amb els il·lustradors Juaco Vizuete, Albert Monteys, Joan Marín i Cels Piñol. Foto: Norma Editorial.

I com ho fa per fer guions per a estils tan diferents?

Jo, com a guionista, miro d’adaptar-me cada il·lustrador, perquè cadascun demana el seu estil. Els estudio, em fixo en el seu to i intento trobar un to comú a l’il·lustrador i a mi. Amb qui em va costar més va ser amb el Pere Joan: vaig haver-me d’adaptar al seu estil surrealista... Aquestes històries són diferents, però a totes elles hi ha heroisme, hi ha traïció, hi ha covardia, hi ha tragicomèdia... També hi ha molt d’absurd… Per sobre de tot hi ha l’intent de representar aquesta gran tragèdia humana que va ser la guerra civil.

No hi havia el perill de fer un àlbum massa divers?

Aquesta és la gràcia. Jugo amb els diferents estils, recorro a la diversitat d’enfocaments. Si avui en dia féssim una aplicació literal de les Hazañas bélicas de fa 60 anys, quedaria ridícul. La manera de fer còmic és diferent, fins i tot la de fer còmic èpic. Aquí cal que el guionista no falli. Aquest és el gran repte. Jo tinc un registre bastant esquizofrènic: en algun cas recorro a un discurs amb l’estil franquista del Matías Prats, en d’altres moments prenc veus més progressistes... Cada registre és molt diferent de l’anterior. Jugo amb la ironia de la presentació: em fa gràcia com la gent es pren seriosament, al cent per cent, les veus narradores.

Treballar amb alguna gent de la vella escola ha estat una ocasió única

hazañas bélicas montserrat Acuña

Portada d'Acuña.

Algun dels dibuixants de les Nuevas Hazañas havia treballat en les antigues?

No, però el Joan Escandell havia treballat a les Joyas Literarias Juveniles de Bruguera, una col·lecció també mítica. Té 82 anys, i va ser per a mi una ocasió única de treballar amb la gent de la vella escola. L’altre veterà que participa al volum és l’Edmond, el creador del Jan Europa, un personatge que jo havia llegit quan tenia 10 anys. L’Edmond il·lustrava molts dels números del Club del Misterio, de Bruguera, en què es publicava setmanalment novel·la negra... A mi em va marcar molt el seu estil... En l’episodi que ell fa a les Nuevas Hazañas recuperem el seu vell personatge de Bruguera... Treballar amb Escandell i amb Edmond ha estat un somni de joventut fet realitat.

A desgrat de situar els episodis a la guerra civil espanyola, no hi manquen els nazis. Constitueixen un bon recurs per al còmic bèl·lic?

Els nazis sempre són un bon recurs pulp... A nivell d’imatge, són els militars que millor funcionen. Són els més vistosos, són molt moderns... Icònicament, els grans dolents de la iconografia del segle XX són els nazis alemanys...

Queipo de Llano feia unes al·locucions que poden figurar a qualsevol antologia de la infàmia bèl·lica...

Hazañas bélicas Ventura

Il·lustració d'Enrique Ventura.

I a nivell espanyol?

Per a mi, el malvat més malvat, l’equivalent absolut dels nazis, és Queipo de Llano... Vaig documentar-me molt per fer cada episodi, de forma sempre iconoclasta. I el personatge que era impossible d’humanitzar era Queipo de Llano. Era realment un desgraciat. No tenia ni codi d’honor ni res... Feia unes al·locucions que poden figurar a qualsevol antologia de la infàmia bèl·lica...

Hi ha una diferència substancial amb les velles Hazañas bélicas: aquí hi ha més sexe…

Una mica. Hi ha sexe, però no és porno... També als nous episodis hi ha una crueltat molt més explícita. Aquí ens podem permetre de mostrar una guerra molt menys romantitzada que la que presentava el Boixcar.

Els autors dels anys 50 eren més crus i políticament incorrectes que nosaltres

hazañas bélicas Javier Fernández

Il·lustració de Javier Fernández.

Les noves Hazañas són més crues que les anteriors?

No crec. Els autors dels anys 50, 60 i 70, com que havien viscut la guerra, acaben resultant més cruels i políticament incorrectes que nosaltres, a desgrat de patir la censura. Nosaltres tenim més llibertat per explicitar visualment coses, per expressar baixes passions, però som d’una generació que no hem viscut mai la guerra. Som els nens mimats de la democràcia. Per escriure aquests episodis vaig intentar ser tant dur com Boixcar, com Sven Hassel, com Tom Chamales... Aquests sí que formaven part d’una generació molt dura....

Als nous episodis no hi ha esperança. Moltes històries estan marcades pel cinisme...

Aquest sóc jo. Jo tinc la teoria que els extrems oposats no només es toquen, sinó que es mereixen l’un a l’altre. I quan vaig comprovar això me’n vaig anar d’aquest país...

A desgrat de tot l’horror de la guerra, sí que va haver-hi gent amb tarannà democràtic i humanista

I, malgrat tot, l’àlbum s’acaba amb una història que no és estrictament bèl·lica i que té com a protagonista a Azaña. El considera un referent moral?

Potser sí. Per això és l’última història. Jo soc una persona molt àcrata i molt lliure... Durant la tasca de documentació que vaig haver de fer per preparar cada episodi, em van desencisar molts personatges que tenia com a referents històrics. I vaig veure que l’únic que aguantava una mirada progressista i coherent era Manuel Azaña... No envejo la seva posició. Havia de enfrontar-se amb mil forces... El vaig reservar per al darrer episodi per explicar que a desgrat de tot l’horror, sí que va haver-hi gent amb tarannà democràtic i humanista. Jo tinc un besavi que el van matar els nacionals perquè el va denunciar el veí. Aquest és el meu punt de partida. He intentat no fer una història de la guerra civil des de fora, sinó des de dins dels uniformes.

Què creu que pensaria Boixcar d’aquest àlbum?

Penso que es desconcertaria molt, perquè són moltes dècades les que han passat des del seu temps. I aplicar un enfocament èpic avui en dia, a la nostra societat, és molt complicat. Ell havia de donar un aspecte triomfalista a la guerra: calia que li donés un cert atractiu. Però haig de trencar una llança en favor del Boixcar, perquè el 2011 quan vaig començar el projecte i vaig rellegir les històries originals de les Hazañas bélicas, vaig trobar que realment en alguns episodis sí que hi ha un substrat pacifista. I aquest és el punt de trobada que crec que tindria Boixcar amb les Hazañas bélicas actuals... En el fons, les dues tenen un substrat pacifista.

Amb aquest llibre, tractaven de fer arribar l’esperit de les Hazañas bélicas a nous públics o conrear la nostàlgia dels que van llegir les antigues?

A mi m’agradaria que aquest volum el llegís públic nou... Voldria que agradés als que segueixen autors que avui estan molt a l'alça, com Albert Monteys, com Kim... I al mateix temps, també voldria que el llegissin els veterans lectors que recorden els tebeos d’aventures d’altres temps... A més a més, penso que és un còmic que pot arribar més enllà del lector de capital, de Madrid, de Barcelona, el gran lector de novel·la gràfica. Les Nuevas hazañas bélicas volen recuperar el lector que llegeix per entretenir-se. Gent de zones rurals, de províncies. M’agradaria que els arribés... Perquè la guerra civil és un tema que ens involucra a tots. Molts tenim família marcada per aquesta tragèdia...

El còmic era entretingut quan no es considerava cultura

hazañas bélicas Moscardó kim

Il·lustració de Kim.

Insisteix en reivindicar el còmic, també, com a pur entreteniment, però cada cop hi ha més novel·la gràfica que rebutja aquesta visió.

És una tendència que hi ha hagut sempre a la literatura espanyola. Tota la literatura prestigiosa és molt intel·lectual, i, en canvi, la cultura popular s’oblida de generació en generació, perquè no es considera part del corpus. El còmic era entretingut quan no es considerava cultura. Quan es considera cultura, es torna pretensiós, perquè volem que l’alcaldessa o el president del govern ens posi una medalleta... I això fa que perdi frescor... Això també va passar amb el cinema espanyol... La cultura espanyola es valora quan es pensa que només és per a un sector de població “més elevat”. L’oportunitat de fer un còmic entretingut és el que va atreure a tants col·laboradors... Un gran dibuixant, com el Daniel Acuña, que ha fet les portades de tots els episodis, em deia que no tenia ocasió de fer portades èpiques de la nostra cultura... Les fa sobre Marvel, però no sobre produccions locals...

Ara treballa al Perú. Què hi fa?

Compagino projectes per a Espanya amb projectes per al públic d’allà. No vaig poder matar la vena d’editor, i ara faig tasques d’aquest tipus al Perú. Faig encàrrecs i projectes per allà, com a guionista de còmic...  Però alhora intento estimular una mica l’edició, a l’Amèrica del Sud, on hi ha un problema greu de falta d’editors: hi ha molt bons autors, però aquests es troben amb la manca d’un teixit editorial...

No em perdonaran mai pel meu llibre Todas putas. Ja m’ho va dir en Paco Camarasa

El seu llibre Todas putas va generar una àmplia polèmica a l’Estat espanyol. Se li ha perdonat?

No em perdonaran mai. Ja m’ho va dir l'editor Paco Camarasa, d'Edicions de Ponent. Deia que havia de signar amb un altre nom o no em perdonarien... La polèmica va ser molt dura, jo era jove i no vaig saber reaccionar. Ara porto 25 còmics escrits, i hi ha un silenci brutal a l’establishment del còmic sobre mi.... Miren cap a una altra banda... Però he de dir que no em sento marcat per aquesta qüestió. He fet moltes altres coses i aquesta només n'és una més. També he de dir que els dibuixants m’estimen molt i que Norma Editorial em dona suport al 100%. A més a més, des que visc al Perú m’estimen molt més a Catalunya... He guanyat presència aquí. Sembla que la gent, quan no només amenaces amb anar-te’n sinó que te’n vas de veritat, sembla que et comença a respectar més. Ara vinc sovint per motius familiars, però soc molt feliç a Amèrica i puc publicar aquí igualment.