Miquel Martí i Pol acompliria enguany 90 anys. I amb motiu d’aquesta data, Sembra Llibres ha volgut publicar una obra sobre el poeta de Roda de Ter que ha encarregat al també poeta i periodista alcoià Hèctor Serra. El Nacional ha parlat amb el poeta valencià tot aprofitant que aquest està de gira de promoció de Martí i Pol. Somiar el demà en el marc de la Setmana del Llibre en Català.
Visitant una escola d'Olot, el 1988. Foto cedida per la Fundació Martí i Pol.
Aquest llibre és un estudi acadèmic sobre l’obra de Martí i Pol?
No, és més aviat un homenatge. Jo sempre considero que els liderats referents és bo reivindicar-los sempre, però aquesta efemèride dona volada al poeta i és una bona ocasió per parlar d’ell. El llibre no vol tenir un to acadèmic. Hi ha moltes publicacions sobre Martí i PoI, però aquesta, per una banda, vol tenir un to més àgil, i per l’altra, vol anar més enllà del “tot està per fer i tot és possible” i més enllà del Martí poeta, perquè ell va ser poeta, però va ser moltes altres coses... En realitat, Somiar el demà està pensat perquè el llegat de Martí i Pol arribi a les noves generacions.
Martí i Pol va ser un poeta de i per al poble
El missatge de Martí i Pol té validesa per als joves d’avui?
Sí! I tant! Ara que ens acostem a l’11 de setembre, es pot rellegir el seu poemari insígnia per a les lluites col·lectives i nacionals, L’ambit de tots els àmbits, i es veu que continua vigent. No ha agafat gens de pols. M’agradaria saber com estaria vivint Martí i Pol el que ha estat passant en els darrers anys a Catalunya, amb la conculcació dels seus drets nacionals. Sabem de quina banda estaria avui Martí i Pol, que sempre va militar pels oprimits. Però tampoc ha agafat pols tota la dignitat que va demostrar en els seus poemes d’amor de tendresa, de melangia, de mort... És un poeta a reivindicar. Aquest llibre, pensat per a la gent més jove, vol mantenir encesa la flama de Martí i Pol i que els joves entomin el seu llegat. Pretén mostrar que va ser un poeta de i per al poble.
Foto: Sira Esclasans i Cardona
L’edició del llibre és molt acurada, amb fotografies, poemes... Com es va arribar a materialitzar això?
La proposta entra dins d’una sèrie de Sembra llibres que vol homenatjar grans homenots i grans donasses de la llengua catalana. Se n’han fet sobre Montserrat Roig, sobre l’Ovidi Montllor, sobre Manuel de Pedrolo... I es volia fer un llibre atractiu, amb materials que l’enriqueixin: inclou moltes il·lustracions i alguns manuscrits que ha cedit la Fundació Martí i Pol... Per fer aquesta obra he comptat amb l’ajuda de Montse Queralt. I vaig aprofitar la col·laboració de la gent que havia treballat amb el poeta, com el crític literari Alex Broch, o Lluís Llach, que ha vestit la seva discografia amb versos del poeta.
Inclou també unes obres de l’artista alcoià Antoni Miró per a la Suite de Parlavà. D’on sorgeixen?
Es tracta d’una sèrie de collages que Miró, que havia conegut Martí i Pol, va dedicar als anys noranta al poemari Suite de Parlavà i que l’Institut d’Estudis Catalans va mostrar en diverses exposicions. De fet, al llibre no s’hi inclouen tots; n’he fet una tria.
Martí i Pl va haver d’eixir d’una closca que l’oprimia, que no el deixava ser ell...
Miquel Martí i Pol, de família catòlica i ultraconservadora va experimentar un gir brutal en la seva vida. Com va ser això?
Al primer capítol de Martí i Pol. Somiar al demà, en referir-me a la seva infantesa, parlo de desclosa, perquè ell va haver de dur endavant un procés gradual de desempallegar-se de les marques i imperatius de la seva època. Ell naix el 1929, a portes de la guerra civil, i com tots els seus companys va patir una repressió ferotge. En un moment determinat va haver d’eixir d’una closca que l’oprimia, que no el deixava ser ell... Va fer-ho amb el mestratge d’algunes persones de la seva comarca. I el seu contacte amb el marxisme li va servir com a eina mental per arribar a la conclusió que hem nascut al costat equivocat del temps i de la història i que això ha de ser capgirat per nosaltres. Ell fa un gir i es converteix en el defensor de l’obrer, en el defensor dels drets.
Foto: Sira Esclasans i Cardona
Martí i Pol va ser sempre el poeta de Roda de Ter, i per tant, un creador excèntric, situat al marge del món cultural de Barcelona. Com el va condicionar això?
En una entrevista amb Montserrat Roig ell es va mostrar molt crític amb el centralisme. A ell el va penalitzar el fet de no ser de Barcelona, el centre cultural d’aleshores. A moltes antologies i obres sobre la poesia catalana ni se’l mencionava. Però ell defensava molt el seu arrelament a Roda.
El van menystenir alguns cercles intel·lectuals barcelonins?
Sí. El van penalitzar, també, per usar un llenguatge transparent, que entén tothom. Martí i Pol és un poeta molt intel·ligible. Hi havia un corrent a l’època que pressuposava que la seva claredat era perquè estava allunyada de la qualitat. Però la gran qualitat de Martí i Pol s’ha basat en posar les seves paraules al servei de la gent. La seva poesia era la encarnació de la seva vida. I podem emmirallar-nos en ell a través dels seus versos. No ens sona gens estrany o aliè, gràcies al seu llenguatge proper.
Martí i Pol no era dels poetes que diu molt i fa poc. Va ser un home d’acció
Martí i Pol s’identifica plenament amb els obrers de la fàbrica, tot i que la seva experiència no va ser exactament la d’un proletari...
Martí i Pol no era dels poetes que diu molt i fa poc. Va ser un home d’acció. Va ser cantautor, va ser militant del PSUC, va ser traductor, va conrear la prosa... Era un activista total. Ell ben bé, no era treballador a la planta: era escrivent i s’encarregava dels comptes de la fàbrica. Però es considerava sempre al costat dels oprimits. I feia unes crítiques ferotges a l’explotació dels obrers en els seus poemes.
Molta gent coneix el Martí i Pol malalt, dels darrers anys de la seva vida. En el llibre hi ha un esforç per connectar-lo amb el creador jove...
La malaltia és part indefugible de la biografia de Martí i Pol. De fet, hauríem de parlar de malalties, en plural, perquè als 19 anys va contreure una tuberculosi pulmonar, molt greu, i va passar un any enllitat. Aquell any va servir-li per aprofundir en la seva vocació d’escriptor. Va llegir moltíssim, va retrobar-se amb el català (havia començat a escriure en castellà)... I als anys setanta, 20 anys després de la tuberculosi, li diagnostiquen l’esclerosi múltiple. I pateix un deteriorament. Se li espatlla la veu: ha de deixar de cantar. La mobilitat la va perdent gradualment. Hi havia moments en què durant mesos no feia aparicions públiques... Però jo he volgut quedar-me amb totes les fases de la seva vida. El que cal reivindicar és que ell va usar la poesia per enfrontar tots els revessos que li presentava la vida. M’ha deixat embadalit la seva capacitat. Quan contrau la malaltia, en els seus escrits tot és pou, pou, pou... Després hi ha una certa estabilització. I al final dedueix que cal viure plenament malgrat la malaltia. I ho aconsegueix. De fet, ell va rebre molts homenatges en vida. Va tenir el caliu del seu poble.
Martí i Pol no perdia mai el somriure, ni mostrava un bri de vanitat
Martí i Pol bevent un refresc en un viatge al País Basc, maig de 1956. Foto cedida per la Fundació Martí i Pol.
De fet, va mantenir el seu optimisme fins al final, malgrat ser malalt crònic i estar desenganyat políticament...
Va ser la gran lliçó d’humanitat que ens va donar En el tram final de la seva vida va haver d’enfrontar coses boniques, però també coses dures, com la mort de la seva primera dona. Després es va tornar a casar. No va perdre mai l’optimisme. No perdia mai el somriure, ni mostrava un bri de vanitat.
Quan el Parlament el va intentar promoure al Nobel, anava tard
En el llibre comentes que no li agradava ser titllat de “poeta nacional”...
Ell sempre va dir que ell no era el poeta nacional, perquè tots els poetes són nacionals... Però sí que va ser un poeta del poble. Quan el Parlament el va intentar promoure al Nobel, anava tard, perquè el poble ja l’havia designat com a portaveu d’uns anhels socials.
Quin paper van tenir els cantautors en la difusió de l’obra de Martí i Pol?
Les gires amb Lluís Llach són part fonamental de la seva vida. Estaven carregades d’adrenalina i va servir perquè conegués els Països Catalans. I el van donar a conèixer a molta gent.
Políticament, la transició va suposar un gran desencís, per a ell, no?
A nivell polític va quedar molt desenganyat amb el procés polític. No li agradava gens com anava el final de segle. M’agradaria saber què pensaria, si encara visqués, del món que ens ha quedat...
Foto: Sira Esclasans i Cardona