M'ho has vist a l'espurna dels ulls des de primera hora del matí. Saps que per una entrada seria capaç de fer sacrificis que m'avergonyirien en públic i seria capaç de sacrificar -sense pensar-m'ho gaire- alguns membres de la família. Ens imagino allà, al bell mig de la pista, ballant, rodejats de colors indescriptibles i d'éssers desconeguts que com tu i com jo han lluitat, han piratejat, s'han fastiguejat per aconseguir un lloc, ara i aquí, i ensumo ja el deliri. Cossos joves i suats que desafien els anys i la música, i si sabessis com goteja cada nota dintre meu, com se'm barreja amb les vísceres, tinc el cervell podrit de cada vers, te'ls puc recitar de memòria com aquell qui va a l'eucaristia, preneu i canteu-ne tots que aquest és el calze del meu desig, el desig de l'aliança nova i eterna, vessada per un porto-riqueny. I jo seré el primer de la primera fila, exhaust, abandonant el cos més enllà del cos fins que m'has fet un gest així, amb la mà, un gest que no he entès, però era sever. I la teva cara ho deia tot i la dopamina s'ha liquat.

-Què passa? No m'has dit res. Què passa?

-Ja no queden entrades.

-Però, què collons dius?

I a cada síl·laba la frase es convertia en una amenaça, i a cada síl·laba la frase deixava de ser una amenaça per esdevenir la pantalla de l'ordinador amb l'estadi dibuixat i tots els seients vermells, tots, completament vermells.

-No pot ser, ha de ser un error.

Ser optimista és el principi de tots els desastres.

-No pot ser, ha de ser un error.

I he cregut, perquè la fe mou muntanyes i mata homes, que potser era una broma o una sorpresa. Que de sobte em diries: mira què tinc, i m'ensenyaries com una relíquia, com s'ensenya el Sant Grial, dues entrades pel concert. Et juro que sí, que ho he pensat, però has deixat anar un lament barrejat amb l'aire que et sortia de la boca, i en un parell de segons n'he tingut prou per entendre que no hi havia cap truc de màgia. Llavors la fe – com abans la frase- s'ha tenyit de rancúnia. Quants fidels se'ns havien avançat? La gent està boja. Odio aquestes sentències que ho engloben tot. Qui és “la gent”? I què vol dir “estar boig”? I premia i premi el botó per comprovar si era veritat, o si s'alliberava un seient vermell i s'ungia d'un verd ple d'esperança.I aleshores una idea fugaç i perversa ha inundat els meus pensaments. La revenda.

-N'estem en contra. Has dit.

Tens raó. Però també estem en contra dels ateus i bé que els deixem anar pel carrer sense cantar les seves cançons, fins i tot algun heretge les critica. Jo sé que hi aniré, n'estic segur, tant se val el que hagi de sacrificar (a casa som família nombrosa). I quan em trobi allà, tot sol, ballant rodejat de colors indescriptibles i d'éssers desconeguts..., i quan arribi a casa i t'ho expliqui..., et cantaré en veu baixa que hauria d'haver fet més fotos.