Saló del Tinell. Palau Reial. Barcelona, 16 d’abril del 1519. Fa 505 anys. Carles d’Habsburg i de Trastàmara, primogènit de Felip d’Habsburg —anomenat “el Bell”— i de Joana —filla dels Reis Catòlics i mal anomenada “la Boja”—, jurava les Constitucions de Catalunya i era nomenat comte de Barcelona. Carles (Gant, comtat de Flandes, 1500) no era el primer estranger que obtenia aquest nomenament, però sí que era el primer de la nissaga Habsburg. Amb la mort de Ferran II (1516) es produïa l’inevitable relleu: els Trastàmara, que havien aconseguit asseure’s als dos principals trons peninsulars, que havien culminat el projecte d’unió dinàstica hispànica i que havien esdevingut una de les nissagues més poderoses d’Europa, desapareixen en la nebulosa de la història. Qui eren aquells Habsburg que havien devorat els Trastàmara i d’on venien?
Qui era Carles de Gant i per què “de Gant”?
Carles, el net supervivent més gran de Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya, i de Ferran de Catalunya i Aragó i d’Isabel de Castella i Lleó, és el personatge que hereta els dos lots territorials més importants de l’Europa del moment (1516 i 1519), i que crea un gran domini d’arquitectura confederal: la monarquia hispànica. Aquests lots estaven formats per l’herència paterna (arxiducat independent d’Àustria, ducat independent de Borgonya i comtats independents dels Països Baixos), i per l’herència materna (corones catalanoaragonesa, castellanolleonesa i navarresa) i les colònies americanes. La historiografia moderna l’anomena “de Gant” per a desplaçar la falsa idea difosa per la historiografia nacionalista espanyola, que l’anomena “I de España y V de Alemania”, quan ni Espanya ni Alemanya no són, encara, conceptes polítics.
Per què els Trastàmara i els Habsburg s’entronquen?
L’Europa de finals del segle XV estava evolucionant cap a un nou escenari polític que treballava per a soterrar el règim medieval feudal. Els estaments reials del continent recuperaven el poder perdut durant els segles anteriors i aquells reis preabsolutistes esdevenien, de nou, el centre de la vida política. En aquell context, apareixen dues nissagues (amb una evolució paral·lela, però amb escenaris geogràfics diferents) que rivalitzen per a liderar el rànquing continental: els Trastàmara i els Habsburg. Tant els uns com els altres s’emmirallen en Carlemany i cobegen reunir tots els dominis del continent i reeditar l’Imperi carolingi del segle IX. La diplomàcia faria la resta, i l’acord conduiria a la celebració d’un matrimoni doble (1497), que perseguia la unificació de les dues nissagues. Però amb quin patrònim?
La sinistra cursa Habsburg-Trastàmara
A la negociació per a unir les dues nissagues més poderoses d’Europa, no es va fiar cap detall a la sort. Les dues parts negociadores van situar les seves respectives opcions en posició d’ocupar el tron de l’imperi que estaven construint. El doble matrimoni és la màxima expressió d’aquell joc d’estratègies. El casament i descendència de Joan (l’únic fill mascle dels Reis Catòlics) i de Margarida (la filla de Maximilià d’Habsburg i Maria de Borgonya) era l’opció de Ferran el Catòlic. I el casament i descendència de Felip (el primogènit de la casa Habsburg-Borgonya i germà gran de Margarida) i de Joana (la segona filla dels Reis Catòlics) era l’opció de Maximilià. Totes dues opcions tenien el mateix propòsit: culminar la unió de les dues nissagues, però, naturalment, imposant el seu patrònim per la inexistència de plançons masculins de l’altra opció.
Com es va desenvolupar aquella cursa?
Aquella cursa es va començar a decidir poc després de la celebració d’aquells casaments. El 20 de gener del 1495, a Anvers, se signaven els acords matrimonials. El 3 d’abril del 1497, a Burgos, es casaven Joan (19 anys) i Margarida (17 anys). I el 4 d’octubre del 1497, a Salamanca, i tan sols sis mesos després de les noces, l’hereu Joan moria —oficialment— de tuberculosi i —extraoficialment— a causa dels excessos comesos durant la seva curta però apassionada vida matrimonial. Ferran va acusar Margarida d’irresponsable i de nimfòmana, però la jove Habsburg estava embarassada i el Catòlic es va carregar de paciència esperant l’hereu desitjat. Finalment, aquell fatídic 1497 culminaria amb l’inesperat avortament de Margarida, i Ferran, terriblement enutjat, l’expulsaria de la cort hispànica i l’obligaria a retornar a casa dels seus pares.
L’opció portuguesa que pretenia barrar el pas als Habsburg
El 20 d’octubre del 1496, a Lirre (Flandes) eren casats Felip (18 anys) i Joana (17 anys). Però la seva vida matrimonial era inexistent i en aquell escenari de frivolitat i impostura es començarien a gestar els problemes psicològics de Joana. Ferran, ben informat, va traçar un “pla B”. Mentre l’hereu Joan es consumia a l’entrecuix de Margarida, el Catòlic accelerava el pacte matrimonial entre la seva primogènita Isabel, vídua d'Alfons de Portugal, i el nou rei portuguès Manuel I. El 30 de setembre del 1497 els casaven, i el 23 d’agost del 1498 (deu mesos després de la mort de l’hereu Joan), naixia el primogènit de la parella, Miquel de la Pau, que, immediatament, seria proclamat hereu als trons de Barcelona, Toledo i Lisboa.
Un gir radical del guió que, finalment, no va ser
El naixement de Miquel de la Pau va imprimir un gir radical al guió de Ferran. La mare del nadó, Isabel, havia mort després del part. Però Ferran reaccionaria proclamant que renunciava al seu projecte europeu, que recuperava la idea d’unió dinàstica de tots els regnes ibèrics (i es reconciliava amb les oligarquies castellanes i portugueses), i que acceptava que el rei que reuniria aquell conjunt de dominis no seria un Trastàmara, però tampoc un Habsburg, sinó un Viseu. Maximilià, perplex, obligaria Felip a complir. El 24 de febrer del 1500, als lavabos del Palau de Gant, naixia Carles, “l’esperança blanca” de Maximilià. I el 20 de juliol del 1500, a l’alcova reial de l’Alhambra de Granada, moria inesperadament Miquel de la Pau “el mal menor” de Ferran. Totes les fitxes tornaven a la casella de sortida.
