Barcelona, 26 d’octubre de 1520. Fa 504 anys. Carles de Gant, rei de la monarquia hispànica (un conglomerat d’arquitectura confederal format pels dominis Habsburg i Trastàmara), es trobava a la capital catalana i rebia la notícia que els prínceps electors del Sacre Imperi Romanogermànic l’havien elegit nou emperador. La corona imperial s’atorgava per elecció, però Carles de Gant esdevenia el tercer Habsburg que, consecutivament, guanyava el càrrec. En aquell procés, els prínceps-electors (els arquebisbes de Magúncia, Trèveris i Colònia, els ducs independents de Saxònia i de Prússia, i el rei de Bohèmia) prioritzaven aspectes com la força política, militar i econòmica dels candidats. I els Habsburg havien demostrat tenir una especial habilitat per obtenir aquests recursos.
Un inici de desavinences
L’arribada de Carles de Gant a la Península (1518) no havia estat acompanyada de l’èpica que s’esperava. Carles havia desembarcat amb una cort de funcionaris flamencs —designats per Maximilià— que, ipso facto, suplantarien la noblesa latifundista castellano-andalusa en els càrrecs més estratègics i llaminers de l’administració hispànica. Aquella desconfiança es faria mútua en les primeres corts castellanolleoneses que presidia Carles. A Valladolid (9 de febrer de 1518), aquelles oligarquies ressentides facilitarien la seva coronació mastegant vidres. Però negociant unes contrapartides que revelaven l’estat de perplexitat i de feblesa en què havien quedat suspeses a l’aire: li van demanar aprendre castellà (no en sabia ni un borrall) i millorar les condicions de reclusió de la seva mare Joana (feia dotze anys que estava tancada i oblidada per tothom).
El “servicio”
Però la qüestió prioritària del jove Habsburg i de la seva cancelleria era l’elecció a la corona imperial. El vell Maximilià, emperador des del 1493, maniobrava per passar el relleu al seu net Carles i consagrar-lo com el nou Cèsar o el nou Carlemany. Aquest detall és molt significatiu, perquè posava al descobert la política Habsburg: convertir la Corona castellanolleonesa (el domini que administrava les rendes de les colònies americanes i, per tant, el més ric potencialment) en la matriu d’aquell nou conglomerat. En contrapartida, hauria de suportar la pressió majoritària del finançament Habsburg. La primera i més urgent, la concessió del “servicio” per a la compra de les voluntats dels prínceps-electors del Sacre Imperi.
La “màfia Habsburg”
Ferran el Catòlic mai no havia estat sant de la devoció de les oligarquies castellanolleoneses. A les portes de Santa María la Blanca, a Toledo, encara ressonava la proclama “viejo catalanote, vuélvete a tu nación” que li havien etzibat a la mort d’Isabel la Catòlica (1504). Després vindria una reconciliació que mai va ser sincera per cap de les parts (1506). Però el que passava amb Carles de Gant i els seus flamencs era un veritable divorci que inspirava certa nostàlgia per l’època fernandina. Després de Valladolid, vindrien les corts de Santiago i de Corunya (1520), on els flamencs de Carles coaccionarien els estaments —com ho haurien fet uns vulgars mafiosos— per obtenir el “servicio”. La resposta seria l’esclat de la revolució social i nacional dels Comuners (1520-1521), que posaria el règim hispànic Habsburg al caire del col·lapse.
El festeig amb Catalunya
El règim Habsburg es va desenganyar amb les oligarquies castellanolleoneses. Comptaven que serien la paret mestra del nou règim, i comprovaven, decebuts, que no havien estat capaces de llegir el missatge. En aquell context de divorci, Carles es va desplaçar a Barcelona, per valorar la possibilitat de negociar unes noces entre el règim Habsburg i Catalunya (octubre, 1520). De fet, Carles era a Barcelona per aquest motiu, quan coneix que havia estat elegit emperador. Però el règim Habsburg, que havia de governar un conglomerat d’estats independents escampats arreu d’Europa, era, paradoxalment, d’ideologia preabsolutista, i l’arquitectura política foral catalana i la cultura política estamental i pactista de les classes dirigents catalanes van ser vistes com un impediment que el faria desestimar aquella opció.
Què va passar perquè aquell “rei intrús i estranger” i les oligarquies que se li havien oposat fessin “Pasqua i Rams”?
La crisi castellanolleonesa es resoldria de la manera més impensada. Les oligarquies es van aterrir en constatar el caràcter revolucionari del moviment comuner, liderat per la petita burgesia urbana. A més, van tenir informació que el rei Carles era a Barcelona, valorant diverses possibilitats. I en aquell moment es va produir un tomb radical dels esdeveniments. Aquelles classes oligàrquiques ressentides s’aproparien mansament al règim i el règim les parasitaria. A inicis de 1521 es materialitzaria una inesperada i sorprenent aliança que decidiria el resultat de la Revolució Comunera i el futur de la monarquia hispànica. Les oligarquies massacrarien els comuners i es convertirien en la paret mestra, la classe beneficiada i la claca del règim: les quatre-centes famílies que fa més de quatre segles que governen les Espanyes.
Els Habsburg i el País Valencià
El règim Habsburg va portar a la pràctica el mateix pla amb la revolució de les Germanies valencianes (1520-1521), l’altre gran conflicte que va marcar els inicis de la monarquia hispànica. Però amb una rebaixa important: l’aristocràcia latifundista valenciana no obtindria la recompensa dels seus col·legues castellano-andalusos (s’haurien de conformar amb l’escenari que els va fabricar el règim Habsburg: una societat vençuda i un país en silenci). El futur de Castella, d’Andalusia i del País Valencià (els vertiginosos daltabaixos dels seus gremis i de les seves ciutats fabrils, la destrucció irreparable dels seus aparells productius, la sobtada desaparició de les seves classes mercantils i la pèrdua de l’oportunitat de jugar un paper punter a Europa) era obra del règim Habsburg, i de la seva ideologia messiànica i extractiva.
Però d’on havien sortit aquests Habsburg?
El solar originari dels Habsburg no és Àustria ni Tirol, el seu domini feudal des del segle XIII. Els primers Habsburg els trobem al segle X, com a comtes d’Alsàcia, un comtat dependent de Lotaríngia (una de les tres fraccions que els tres nets de Carlemany havien creat en repartir-se l’imperi, 843). Poc després, Alsàcia passaria al Sacre Imperi (una altra de les fraccions). I en aquell punt, els Habsburg esdevindrien uns sòlids aliats dels Hohenzollern i els Hohenstaufen, poderoses famílies que ostentarien la corona imperial durant segles. Els Habsburg farien bona aquella cita castellana que diu “quien a buen árbol se arrima...”, i al segle XV tombarien l’arbre i esdevindrien el relleu dels seus antics patrons, els primers Habsburg emperadors: Frederic (avi de Carles), Maximilià (el consogre del Catòlic), Carles de Gant... i els que vindrien.
