L'única cosa més pesada que l'orgull propi dels gironins és el pes indiscutible d'una evidència: Girona és una ciutat bonica que durant el Temps de Flors esdevé una ciutat insultantment preciosa. A la vida val més anar sempre preparat a tot arreu, fins i tot a les arcàdies, per això, per tal de descobrir la vila immortal més enllà dels tòpics i no caure en els curiosos paranys que Girona amaga aquests dies, des d'ElNacional.cat t'hem preparat una guia sense filtres per escapar-t'hi i gaudir en plenitud del seu festival floral que acaba el pròxim diumenge.
Sorpresa: a Girona existeixen altres girones
Siguem realistes: quan la gent diu "Girona, m'enamora", ho fa referint-se als carrerons i places porxades del Barri Vell. Has vist mai algú que afirmi estar enamorat de la rambla Xavier Cugat del barri de Fontajau? Has conegut a turistes de Manresa, Balaguer o Gandesa rememorant un passeig idíl·lic pel carrer Juli Garreta de l'Eixample? És més, coneixes algú que hagi anat fins a Girona d'escapada romàntica i hagi triat la plaça Miquel Coll, a Montilivi, per demanar matrimoni? Nosaltres tampoc. És per això que el 95% dels catalans creiem que Girona són únicament els carrerons idíl·lics que existeixen entre l'antiga muralla i el riu Onyar. O entre el parc de la Devesa i l'estació de tren, a molt estirar. Per això aquesta edició tan esperada del Temps de Flors, titulada «A cel obert», és més especial que mai, ja que té una particularitat important: eixamplar la bellesa de Girona a tots els barris de la ciutat, des del Mercadal a Santa Eugènia passant per Sant Daniel, Fontajau, Carme, la Devesa o l'Eixample.
Et recomanem escoltar Cançó 7a en colors del Pau Riba just aquí, a la Plaça dels Apòstols. Potser et creixen flors a la testa florida i verda. (@quadern_tactil)
Oxigenar Girona per ofegar els contagis
Hi ha flors a tot Girona, no només a la Girona que floreix permanentment a Instagram. L'edició d'enguany del Temps de Flors ha repartit vuitanta-tres espais arreu de la ciutat per tal d'evitar aglomeracions, descongestionar els carrers més concorreguts i minimitzar el risc de contagi. Evidentment al Barri Vell és on més mostres florals hi ha, però existeixen tres rutes més amb mostres a altres espais més perifèrics, permetent d'aquesta forma als gironins redescobrir Girona en la seva plenitud. I, sobretot, permetent als no gironins descobrir que més enllà de la Girona de pel·lícula, també existeix la Girona que no surt a les guies turístiques: la que més que interessar als productors de Joc de trons, potser hauria interessat a Pier Paolo Pasolini. La Girona normal i corrent on la bellesa no radica en el paisatge arquitectònic, sinó en els veïns i comerciants que l'habiten. Amb flors o sense.
Pedalar una bicicleta és una bona opció per descobrir tots els espais del Temps de Flors «A cel obert» d'enguany. (@quadern_tactil)
El mapa, la teva arma secreta
La Ruta 1, corresponent al Barri Vell - Mercadal - Sant Daniel, és l'única zona controlada amb punts d'accés d'entrada i sortida a fi d'evitar aglomeracions. La majoria de carrers són de doble sentit, però n'hi ha que són de sentit únic, cosa que genera algun petit maldecap i provoca que les dues frases més escoltades entre els visitants siguin "oh, quina preciositat!" i, sobretot, "ara cap a on anem?", ja que entre la Catedral, els Jardins dels Alemanys i Sant Pere de Galligants es concentren la majoria de mostres florals. Podria semblar que l'arma més preuada davant la preciositat de les flors és una càmera de fer fotos, oi? Doncs no. En realitat, en aquesta ocasió la millor arma és un mapa, sigui en format mòbil o en format paper: hi ha autèntics professionals en l'art de desenfundar el seu telèfon per obrir l'aplicació de l'Ajuntament de Girona amb tota la informació del Temps de Flors, obrir-ne el mapa interactiu, situar-se i triar el destí al qual dirigir-se. I tot, en menys de dos segons i trenta-set centèsimes. Com un cowboy enmig del desert. D'un desert florit.
No ho diu Joan Margarit, sinó nosaltres: la llibertat també és moure's per Girona sense mirar el mapa. I sense por de perdre's. (@quadern_tactil)
Flors, plantes, herbes i lleones
S'entri per on s'entri a la ruta del Barri Vell, ben aviat descobriràs que Girona no és pas el far west, sinó més aviat la selva. Dubtaràs, aleshores, si la teva arma secreta és un mapa o realment hauria de ser una dalla. Per què? En algun moment o altre arribaràs a les escales de Sant Feliu, on la naturalesa flueix al seu aire, o al Pont de les Peixeteries Velles, on la naturalesa invaeix el nostre aire. La diferència entre un verb i l'altre és important, però en tots dos casos ja t'avisem que la sensació és que algun nen gironí ha fet una partida de Jumanji i que tota la ciutat s'està convertint en una jungla indomable. Aquestes dues intervencions, que juguen amb el concepte de la naturalesa en llibertat, et faran sentir en una Girona postapocalíptica en la qual la naturalesa li ha guanyat la partida a la humanitat, potser per això tindràs la sensació que d'un moment a l'altre pot aparèixer un animal salvatge enmig del carrer Ballesteries. No serà així, però. Per desgràcia, l'únic element apocalíptic real és un altre animal salvatge, però en aquest cas tan adorable que fins i tot ve de gust fer-li un petonet al cul: la Lleona de Girona, estàtua a la qual no es pot accedir per culpa del coronavirus. La fi del món és anar a Girona i no poder segellar amb un petó que hi tornaràs aviat, suposo.
Si Gustave Eiffel veiés aquesta foto del pont que va dissenyar pensaria que els gironins són uns deixats, però per sort és art. (Ajuntament de Girona)
Somiar amb el Pulitzer de fotografia és gratuït
Hem parlat del mapa, hem parlat d'una dalla i cal que parlem de l'autèntica arma sense la qual el Temps de Flors sembla no poder existir: una càmera de fotos, sigui mòbil, analògica, digital, rèflex o llogada a la NASA per poder fer una foto que decori l'interior de l'Estació Internacional amb una estampeta de la Pujada de la Catedral engalanada de flors. Seria bonic pensar que, si mai contactem amb una civilització extraterrestre, el primer que veurien de la Terra seria un carrer florit de Girona, però només hi ha una cosa menys probable que això: trobar algun visitant del Temps de Flors que no faci una sola foto en la seva passejada. La culpa no és pas nostra, dels visitants, sinó dels participants i la innegable qualitat artística de les seves intervencions. Nosaltres, ben mirat, no fem res més que capturar allò que ens captiva. Potser per recordar-ho més endavant, com fa amb les flors el projecte L'empremta, els miralls de la memòria exposat al Pati de les Magnòlies. O potser, senzillament per flipar-nos una mica massa i creure'ns Joan Fontcuberta per un dia, ja que somiar és gratuït. Embussar un espai i generar una cua per fer una foto, per desgràcia, també.
La intervenció d'Ariadna Plana conjuga les flors i els miralls per reflexionar sobre les empremtes. (@quadern_tactil)
Gravar un "Que maco!" i evitar quedar-se afònic
Ara que les noves tecnologies estan a l'abast de tothom, una recomanació ben ferma és gravar-se a casa dient "que maco!" i així estalviar feina: un cop arribis a Girona, davant de cada intervenció floral només caldrà que desenfundis el mòbil (una vegada més), premis el botó de play i la teva pròpia veu enregistrada hores abans digui "que maco!". És un truc la mar d'útil, sobretot per evitar afonies indesitjables, ja que és francament complicat no tenir ganes de dir "que maco!" davant gairebé tot el reguitzell de flors que es poden apreciar en el recorregut gironí. Fent-ho, només caldrà gastar la veu quan el que toqui dir sigui "no ho sabia!" o "que interessant!", com per exemple en el punt 69 del recorregut, dins la Ruta 4: l'Hort del convent de les adoratrius, un magnífic muntatge a càrrec de l'Associació de Veïns i Veïnes de l'Eixample per homenatjar l'hort de l'antic convent de les monges adoratrius, ubicat en l'actual plaça Miquel Santaló, davant l'Hotel Carlemany i just entre un H&M i un Zara. Una plaça on abans les persones s'abastien de verdures i fruites de quilòmetre zero i on ara, en canvi, ens abastim de pantalons i samarretes fetes a Bangladesh. "Qui ho diria!", més que "que maco!".
Un llimoner i unes tomaqueres davant l'Hotel Carlemany, on fins fa trenta anys hi havia l'hort d'un convent. (Ajuntament Girona)
Virgili i Baudelaire a la ciutat de Comadira
Davant la Catedral, la intervenció titulada Riuada, obra de l'Associació d'Amics de les Flors de Girona, és possible que et faci venir gana: enmig de les monumentals escales, una taula parada entre flors fa venir ganes d'asseure's, obrir una ampolla de vi, agafar forquilla i ganivet i fotre's un tiberi compartint taula amb Narcís Comadira damunt aquest Verd jardí, per exemple, per bé que l'àpat també faria les delícies del mateix Charles Baudelaire, que potser escriuria una variació de Les flors del mal titulada Les flors del bé. O un petit quadern titulat l'Spleen de Girona, qui ho sap. Hem dit que somiar és gratuït, i fer història ficció també, ja que es pot tenir al·lèrgia al pol·len, però mai al·lèrgia a les fantasies. Aquest és un altre aspecte a tenir en compte: la cursileria que provoca el Temps de Flors, tal com mostra aquest article. Assumeix que és fàcil posar-se bucòlic al Temps de Flors i remetre's als clàssics per comprendre'l, ja que segurament si Virgili aixequés el cap, enviaria a prendre pel sac a Dante quan aquest li pregués ser el seu guia per l'Infern. Virgili seria un bon guia pels carrers de Girona, sens dubte, que només són infernals a una hora del dia: quan arriba l'hora de dinar i trobar taula en un restaurant és més difícil que trobar algú llegint les Bucòliques en un vagó de l'Avant entre Barcelona i la capital gironina.
Les escales de la Catedral o el set del rodatge d'una pel·lícula d'Albert Serra sobre el poeta Virgili? (@quadern_tactil)
Reservar taula: les flors no són comestibles
Per acabar, recordar-te que hi ha desenes de bons restaurants a Girona, però convé no oblidar que, com tu, també hi ha milers de visitants a qui tard o d'hora els agafarà gana i voldran dinar, igual que tu, per tant el nostre últim consell en aquesta Guia sentimental del Temps de Flors és simple: reserva taula. Le Bistrot? El München? L'Om? Massana? Divinum? Com que se t'haurà fos la bateria del mòbil mirant el mapa i fent tres-centes quaranta-vuit fotos, t'estalviem la feina de buscar restaurant mirant webs recomanadores i et proposem un lloc en el qual encertar-la a la primera: el restaurant Draps, al carrer de la Cort Reial. Per què? Per la seva ubicació cèntrica, la seva fusió de tradició i modernitat, la selecció acurada dels productes de temporada i, evidentment, com també agradaria a Baudelaire, per la seva delicadesa en la carta de vins. Per això ens agrada: no només per la cuixa d'ànec confitat sobre un cremós de cigrons i salsa de Pedro Ximenez, un plat tan adorable com un carrer cosit de margarides roges, sinó perquè asseure's a taula no només vol dir menjar, sinó que és sinònim d'aventurar-se en una experiència fascinant. Tan fascinant com recórrer Girona florida.