"Catalunya ignora avui, i continuarà ignorant, que Manuel Reventós fou sense cap mena de dubte el català més brillant de la seva generació", assegurava amb la seva habitual rotunditat Eugeni Xammar a les memòries Seixanta anys d'anar pel món, a propòsit d'un dels seus millors amics de joventut. Al mateix volum autobiogràfic, el periodista i diplomàtic recordava una estada a Barcelona on va trobar l'amic, "arrupit a casa seva fent vida de família amb la seva dona i els seus fills a la seva casa del carrer d'Anglí, a Sarrià. [...] Les funcions de secretari de Banca li ocupaven els matins i passava les tardes a casa seva llegint, activitat aquesta que sempre havia estat la seva feina preferida i escrivint, segons crec saber, un diari que el dia que es publiqui segurament farà soroll, però que per ara el seu fill no creu que hagi arribat encara el moment de publicar-lo". 

Ara, més de 80 anys després de ser escrit, L'Avenç publica el Diari de la guerra del prestigiós economista Manuel Reventós i Bordoy (Barcelona, 1888-1942), membre de la brillant fornada del noucentisme, format a Alemanya, funcionari de la Diputació i de l'Ajuntament, professor de les escoles de la Mancomunitat i de la Universitat Autònoma, directiu de banca i fundador i membre d'Acció Catalana. Un dietari de guerra d'un liberal catalanista i democràta que la família havia conservat, resistint-se a publicar-lo, i que les seves netes, Laia Reventós Rovira i Anna Moretó Reventós, han decidit fer públic, amb pròleg de l'historiador Borja de Riquer i edició de Josep Maria Muñoz, i acompanyat d'un altre escrit del mateix temps, Barcelona viscuda, un recorregut nostàlgic per la ciutat d'infantesa i joventut.

Un món destruït per la violència

Exdirector general de Comerç i Política Aranzelària del primer govern republicà, gendre del financer i polític Jaume Carner i pare del dirigent socialista Joan Reventós, va començar a escriure unes anotacions personals el 18 d'octubre de 1936, tres mesos després d'iniciada la guerra, i va deixar d'anotar-les el 3 de gener de 1939, quan la victòria franquista és qüestió de dies.

El text és escrit a cremadent dels esdeveniments i sense les revisions i censures que una edició posterior hauria comportant. Això fa que el dietarista no eviti judicis severs sobre un conflicte que havia fet desaparèixer el seu món –"Teníem una casa que feia goig, un auto, certes il·lusions de poder, certs goigs de cultura!" s'exclama el 4 de gener de 1938 mentre la fam i el fred sotgen la ciutat de Barcelona– i havia comportat l'esclat d'una revolució social i una violència que havia multiplicat "les formes més vils de l'enveja, la crueltat i la niciesa", que un liberal com ell només podia detestar. 

El diumenge 19 de juliol del 1936, aquell intel·lectual i professor universitari que creia ser "el tipus corrent o promig de la nostra burgesia" encara havia anat amb la seva família a missa a Sarrià i havia conversat amb Carles Riba i JV Foix a la pastisseria d'aquest darrer. Sortint a passeig a la tarda, ja havia vist cremant l'església de la Bonanova, inici d'un "daltabaix" que Reventós volia reflectir al seu text, no com un reflex de l'ambient barceloní, sinó també en aquella incidència i reacció psicològica que provocava en un home de cinquanta anys com ell.

Crític amb els dirigents polítics republicans i pessimista sobre el final de la guerra

Sense marxar del país com altres il·lustres republicans fidel a Catalunya i la República, Reventós no estalvia crítiques a les autoritats catalanes i és especialment dur amb Lluís Companys –a qui evoca pel seu sobrenom de "Pajaritu" en diversos idiomes– i Josep Tarradellas, a qui retreu l'aprovació d'unes disposicions econòmiques que jutja un disbarat i una irresponsabilitat, i ataca durament als anarquistes, a qui acusa d'implantar "una nova tirania" i la "ruïna" pel país. Els polítics republicans espanyols no surten pas gaire més ben parats, i només el president de la República Manuel Azaña mereix algunes paraules amables. La propaganda franquista, la retòrica nacional-sindicalista i la literatura feixista inspirada per Eugeni d'Ors, Giménez Caballero o José María Pemán el treuen, literalment, de polleguera.

Desencantat per la impossibilitat d'un armistici que posés fi a la guerra propiciat per les potències internacionals, a mesura que el conflicte avança el seu pessimisme es fa més accentuat. "Després de la FAI haurem de suportar la Falange Espanyola. Tot contra l'home europeu i lliure! La demostració que a dreta i esquerra hi ha el mateix esperit està feta i refeta", anota el 28 de desembre en un dietari que ja pronosticava que "guanyi qui guanyi, a la destrucció de vides i riquesa, caldrà sumar-hi nova i gairebé no inferior calamitat, la militarització del país; per anys i panys, ens haurem de de llevar el capell al pas de generals vencedors, ara anarquistes, ara monàrquics, sempre debel·ladors de l'esperit de llibertat". 

Expulsat de la Universitat i depurat de la seva feina a l'Ajuntament de Barcelona, Reventós es va recloure en la seva feina a Crèdit & Docks i a la Barca Arnús. Amb la salut fràgil des d'una tuberculosi que l'havia portat a passar dos anys en un sanatori de Davos, com si d'un personatge de La muntanya màgica es tractés, va morir l'any 1942. El seu fill Joan recordaria que les seves darreres paraules van ser un lament pel fet que els seus fills no poguessin saber el que era la llibertat.

 

Foto principal: Manuel Reventós amb els seus fills Joan i Maria Victòria/Arxiu Família Reventós.